Foto portada: manifestants per la C-58. Autor: David B.

‘Ara: Catalunya endins i nou lideratge. Una reflexió sabadellenca’, per diversos autors

ARTICLE D’OPINIÓ
Marc Batlle Santasuana, Josep M. Benaul Berenguer, Manuel Blasco Legaz, Isidre Carné Grané, Glòria Dalmau Pons, Esteve Deu Baigual, Antoni Freixes Perich, Antoni Garriga Miralles, Manel Larrosa Padró, Francesc Moya Jiménez, Pilar Ramoneda Molins i Josep Simó Deu.

1.   A propòsit de la identitat: bases materials i funcionalitat

La identitat col·lectiva és variable perquè és una construcció històrica. I per això mateix hi intervenen múltiples factors i subjectes.  És una construcció col·lectiva. I si no fos així no tindria ni l’abast social ni la resiliència que té. Totes les identitats col·lectives desprenen imaginaris que les embolcallen. Sovint les elits han protagonitzat la construcció d’aquests imaginaris,  però al seu costat també hi ha hagut la memòria col·lectiva, no sempre coincident amb l’imaginari dissenyat des de dalt. En el cas de Catalunya, la construcció de la identitat té fonaments lingüístics, jurídics i històrics de llarg termini. I qui vulgui saber-ho en detall només ha de llegir el llibre de Josep Fontana. Com a construcció històrica la identitat s’ha refet constantment amb la incorporació de noves aportacions i amb l’eliminació d’altres de velles que no estaven en consonància amb els nous temps i nous valors.

La identitat s’ha d’entendre de manera funcional i oberta. En el cas català, funcionalitat i obertura n’han estat trets predominants en tant que s’ha tractat d’una identitat cultural. Funcional en la mesura que el sentit de pertinença potencia i reforça la capacitat d’actuació d’individus, grups, empreses, associacions, institucions… només  cal recordar les aportacions de Liah Greenfeld sobre nacionalisme  i creixement econòmic. I alhora els resultats positius d’aquestes actuacions retroalimenten i reforcen la identitat. En el cas català amb la paradoxa –i no serà l’única– que la industrialització es va produir sota el paraigües proteccionista de l’Estat espanyol. I l’obertura ha estat consubstancial al caràcter cultural de la identitat, amb el cosmopolitisme –l’obertura al món– com un dels components d’aquella. En resum, la plena expressió de la identitat –només possible amb un autogovern ple– permet a una societat treure el màxim partit de les seves capacitats i a partir d’aquí participar en les unions supranacionals convenients, lliurement escollides. D’això és tracta i no de ser millors o superiors a altres comunitats.

En el nostre cas, la identitat compartida no és, doncs, cap barrera sinó un feix d’eines a disposició dels ciutadans. Per això mateix,  no vèiem contraposició entre identitat i afany pel progrés i el benestar de la societat, atès que concebem la identitat com un fet més material i funcional, que condiciona i reflecteix alhora el nostre funcionament com a societat,  que no pas emocional i immaterial. La identitat col·lectiva no ha d’estar renyida amb les identitats individuals més o menys complexes que no comportin valors incompatibles amb els comuns. Naturalment,  les apel·lacions al supremacisme que rebem dels adversaris no poden provocar altra cosa que un somriure.

Algú dirà: també la identitat nacional s’usa per emmascarar o apaivagar els conflictes de classe.  Cert, així ha estat i és. Però les classes socials i les seves organitzacions –i que se’ns demostri el contrari– també estan amarades d’identitat nacional. Una prova més que les identitats no tenen res de contingent, ans al contrari són enormement resilients i més encara en l’actual context de globalització, que no ha estat precisament impulsat pels pobles. Evidentment els moviments de base identitària, com també les ideologies o les religions més ben intencionades, poden donar lloc a aberracions i en tenim exemples d’uns i altres en els nostres dies. El catalanisme -independentista o no– ha estat un moviment sempre defensiu i no ha generat desviacions rellevants d’aquesta mena.

Nosaltres no hem tingut problemes amb la nostra identitat: som catalans sense importar-nos l’origen. No ens hem sentit espanyols o hem deixat de sentir-nos-en, perquè la legalitat no ens ha acceptat com a plenament catalans: durant molts anys ens ha privat de drets; com a contribuents ens ha negat la plena responsabilitat fiscal [recaptar i gastar]; i no ens ha reconegut mai com a subjecte polític ple. I no acceptem ser catalans amputats. Per això  abominem  la cotilla política que ens és imposada per l’espanyolitat i alhora gaudim del millor de la seva llengua i cultura. No pensem renunciar-hi. Com tampoc renunciem a altres llengües i cultures europees o de més enllà que haguem  pogut aprendre, algunes de les quals han incorporat a la nostra personalitat noves càrregues emocionals i vitals. Hi veieu supremacisme en això?

2. Dues identitats a Catalunya

El procés ha desvetllat allò què sabíem, però que no volíem dir en veu alta: a Catalunya hi ha dues identitats. Mentre no s’ha hagut de triar, això ha romàs somort. Però ara hem obert el meló. Si una part dels catalans s’identifiquen amb una identitat catalana i l’altra part amb una identitat espanyola, podem parlar d’un sol poble? Dues o més identitats, és a dir, comunitats nacionals plenament reconegudes, caben en un sol Estat i els seus membres en tenen la ciutadania,  però no formen un poble. Hi ha ciutadans suïssos, belgues, canadencs… però no hi ha un poble suís, belga, canadenc…

I què fem, doncs, amb les dues Catalunyes? Aquesta dualitat, formada i consolidada plenament en els darrers 80 anys, és fruit del trencament del mecanisme d’assimilació per causes demogràfiques i polítiques que van interactuar coetàniament.  I sí, gosem parlar d’assimilació sense embuts, un concepte malvist en el passat per una mena de progressisme ranci, perquè l’evidència històrica mostra que l’aspiració dominant dels immigrants és integrar-se al país d’acollida, entre altres coses per gaudir-ne de totes les oportunitats. En alguns casos no sempre han estat acceptats i fins i tot se’ls ha marginat; en altres, podia tractar-se de grups molt tancats i endogàmics reticents a l’assimilació. A Catalunya, a partir del franquisme,  els immigrants no veien la necessitat d’assimilació: estaven dins del seu país, Espanya. Tret de la llengua parlada, la realitat catalana fortament reprimida romania oculta i sovint allunyada per una indiscutible segregació residencial.

Tampoc negarem que en les dècades de democràcia, tot i que hem gaudit d’un sistema escolar unificat i de la immersió lingüística, això s’ha mantingut, evidenciant els límits de l’abast social de l’acció institucional. A més, es traduïa en la baixa participació política d’aquesta altra Catalunya en les conteses autonòmiques, molt convenient per al manteniment de l’hegemonia del pujolisme. I per això mateix, des dels media públics catalans era i és encara una Catalunya ignorada. Per cert, ¿aquell foraster del programa homònim que viatja per pobles i poblets, a més de presentar-se excepcionalment a la Mina –curiosament un barri d’aura problemàtica de Sant Adrià del Besòs– anirà algun dia a Sant Ildefons de Cornellà, a la Plana del Pintor de Sabadell, a les Arenes de Terrassa, a Cerdanyola de Mataró, a Pubilla Casas de l’Hospitalet, a Llefià de Badalona… i altres barris més estàndards?  I podríem seguir amb altres programes que ignoren deliberadament aquest món, fet que palesa una curtedat de mires esfereïdora des del punt de vista de la reconstrucció nacional.

Tanmateix, el desinterès de la Catalunya ‘espanyola’ pel govern autonòmic també mostrava fins a quin punt els partits d’esquerra, tot i denominar-se  nacionals [catalans], havien deixat també de banda la difusió de la catalanitat en aquests sectors. En tot cas, el procés –com ens ho indiquen les taxes de participació– ha desvetllat finalment aquest electorat.  Tenim doncs dues comunitats, que, a més, viuen barrejades en el territori. La realitat no és una broma, és contundent. Les bromes són efímeres. Qui és recorda ja de Tabàrnia?

Per tant,  en el procés cap a la República Catalana el primer problema el tenim a casa. Hem d’evitar la ulsterització, hem de lluitar per ser un sol poble, cosa que encara no som. Aquesta divisió de la societat catalana ha estat constatada també des de l’unionisme: Casado diu que la idea que Catalunya és un sol poble és una “ensoñación totalitària”; Pedro Sánchez ha afirmat que “Cataluña no és un solo pueblo”. I per Ciutadans no hi ha altre poble que l’espanyol. Tots ells voldran aprofundir aquesta divisió per contrarestar la part sobiranista de la societat catalana,  i en aquest sentit apostaran per una ulsterització –Ciutadans ho va fer des de que va néixer– de major o menor intensitat. Nosaltres constatem la divisió, però no ens hi resignem, perquè a la llarga significaria la fi de la nació catalana. Hem de cosir la societat i alhora decantar la correlació de forces a favor nostre. Una cosa porta a l’altra. Tot plegat exigirà un treball pacient in situ que lligui les demandes concretes de la gent amb l’acció del govern català –via pressupost de la Generalitat–   i amb l’explicació que algunes no podran ser satisfetes plenament sense assolir cotes més elevades d’autogovern, a les que només podrem arribar-hi per mitjà de l’exercici del dret a l’autodeterminació. I això encara no ho hem fet i no ho hem aconseguit. Aleshores ja veurem com evolucionen les dues identitats.

3.  No som prou: hem de ser més

La Catalunya independentista té una vertebració orgànica indubtable: molta força associativa, forta capacitat cultural en sentit ampli, i més determinació amb un imaginari, la República Catalana, a l’ofensiva. El que no treu que sigui també clau disposar del govern autonòmic i seria d’una ceguesa absoluta perdre les possibilitats que ens ofereix l’administració autonòmica. De fet, seria una catàstrofe. Ho necessitem per demostrar que podem governar bé amb polítiques socials de centre-esquerra, per utilitzar terminologia a l’ús, que afavoreixen els més desfavorits i que  mostrin les expectatives de la nostra aspiració a un nou país. La feblesa orgànica de la Catalunya espanyolista, a la defensiva, és palesa i per això és molt depenent de forces externes:  cadenes televisives espanyoles, grans empreses i l’Estat espanyol. També  juga al seu favor la inèrcia del manteniment del statu quo. 

Ara bé, aquesta superioritat orgànica independentista no s’ha traduït en una correlació de forces clara al seu favor en el si de Catalunya. Ho palesen els resultats electorals.  Per tant,  l’esforç principal de l’independentisme ha de ser guanyar-se més partidaris del dret a l’autodeterminació i de l’objectiu final. Això exigirà sortir de la zona de confort i treballar en ‘territori hostil o indiferent’, esforç que ha d’anar acompanyat d’una acció de govern molt social, que estimuli també una economia sostenible i que es plantegi seriosament la millora de l’administració. Només així assolirà la decantació de manera més contundent de la correlació de forces al seu favor dins del país.

Ignorar aquesta correlació i pensar que es pot declarar la independència,  com planteja Elisenda Paluzié, és d’una irresponsabilitat absoluta. No diguem dels al·lucinats que sostenen que l’Estat espanyol ha perdut el control del carrer a Catalunya i que ja res podrà frenar l’autorganització popular.  I no parlem de la ceguesa de pensar que podem aturar una altra envestida repressora,  que seria molt pitjor que la del 155.

I finalment, no podem continuar amb un president com Quim Torra, que sembla viure dins les pàgines d’un llibre –segurament dins una novel·la de cavalleries– i no als carrers de Catalunya. Malauradament tots ells pensen que la facilitat de dir els eslògans i de fer declaracions equival a la capacitat d’implementar-los. Lamentablement voler no és poder. Es barreja això amb una altra postura igualment irresponsable i els qui la defensen haurien de pensar que es sosté en una expressió castellana que no té –i no és casualitat–  equivalent en català: “cuanto peor, mejor”.  I no la té perquè és aliena als components de la nostra identitat.

4.   De l’estat espanyol no podem esperar altra cosa que involució

La independència no és per avui.  Aquesta és la mala notícia. La bona notícia és que l’independentisme ha vingut per quedar-se i serà cada cop més fort perquè l’Estat no ens oferirà mai res d’acceptable. Ans al contrari, s’esforçarà a laminar-nos.  Ara més  que mai a Espanya domina la síntesi orteguiana davant del catalanisme: “el problema catalán es un problema que no se puede resolver,  que sólo se puede conllevar“. I seguia Ortega y Gasset: “el conllevarnos dolidamente es común destino” [d’Espanya i Catalunya; subratllat, nostre]. Doncs bé, volem alliberar-nos i alhora eximir a la resta d’Espanya d’aquest dolor. Per cert,  el discurs d’Ortega del 13 de maig de 1932 ja ho conté tot: nacionalisme gran i bo [espanyol] versus nacionalisme dolent [particularista]; el gran tabú de la sobirania unida o espanyola; l’autonomia com a concessió atorgada per l’Estat; el  cafè per a tothom; res d’Hisenda pròpia, etc etc.  Això sí, amb un punt de cinisme, ens concedia l’ordre públic per tal que fos el govern català qui hagués de bregar –deslliurant de fer-ho a l’Estat central– amb els moviments més subversius d’Espanya que tenien per escenari casa nostra.  Per cert, aquest control total de l’ordre públic [que incloïa els cossos de l’Estat] per part la Presidència de la Generalitat de l’Estatut de 1932 no fou incorporat al de 1978.

Pel PP i Ciutadans,  la ‘conllevancia’ és espanyolitzar definitivament Catalunya, convertir la catalanitat en una simple peculiaritat. Volen traduir allò que ja és constitucionalment –una comunitat de règim comú com les altres–  en la liquidació de la nostra identitat: llei de llengües, llei de seguretat, intervenció en el sistema educatiu i en els mitjans de comunicació de la Generalitat… i tenen determinació i pressa per a fer-ho, perquè consideren que només hi ha una manera d’ésser espanyol: la castellana. Fins i tot persones més comprensives i més coneixedores del fet català, com Manuel Azaña, el 1932, atorgaven a Castella una preeminència superior i indiscutible: “las preocupaciones de Castilla no son de orden regional, sino del orden del Estado”; “los castellanos lo vemos todo en el Estado y donde se nos acaba el Estado se nos acaba todo”; “a nosotros, los castellanos, nos basta nuestro destino, que es llevar sobre los hombros la universalidad del nombre de España”. Si això ho pensava qui acceptava el fet català, què no han de dir els negacionistes d’aquest fet, els surfistes que van damunt les onades de l’anticatalanisme contemporani, traduït sovint en la catalanofòbia [curiosament no hi hagut una bascofòbia equivalent]; un fet que  ve de lluny, de la fi del segle XIX. I qui en vulgui saber més  pot cercar-ho a L’actitut castellana enfront del catalanisme.

El PSOE assumeix igualment la ‘conllevancia’, esporuguit per la dreta, amb les pròpies baronies amb les dents esmolades davant la més mínima concessió [recordeu Pedralbes] i també perquè en el seu si domina la mateixa convicció sobre Catalunya. Només ha calgut veure la manera vergonyant com han introduït la qüestió en el programa electoral de novembre de 2019: “reformas necesarias para un nuevo impulso al autogobierno, luego concretadas en la Declaración de Granada de 2013 [avançar cap al federalisme mitjançant la reforma de la Constitució] y Declaración de Barcelona [reforma federal, referència a la plurinacionalitat “sin afectar la soberanía del pueblo español ni a la igualdad de derechos entre toda la ciudadanía”]”. Dita perspectiva més que autènticament federal es de descentralització des de dalt, de concessió atorgada. No oblidem que el federalisme real  implica pacte entre parts amb un grau de sobirania equivalent. En conclusió: “Lasciate ogni speranza” si pensàveu que del camp constitucionalista en podríeu treure res. Un camp on la constitució de 1978 situa al territori menys comú d’Espanya [per identitat –llengua, tradició històrica d’autogovern, dret civil propi– i per reiterada voluntat manifesta de ser] com una comunitat més de règim comú. I qualsevol proposta de trencar aquesta cotilla rep l’acusació, per part dels que s’oposen als nostres drets nacionals  [tots els partits constitucionalistes], que cerquem privilegis o discriminacions.

5.  Cap a una nova estratègia i  un nou lideratge independentistes

L’independentisme ha de seguir enfortint-se amb paciència i amb intel·ligència. I ho ha de fer en un doble front: el de casa i el la lluita contra un Estat espanyol cada cop més manifestament recentralitzador i repressor. Com més inclinem la correlació de forces al nostre favor a Catalunya, més obscena i ineficaç esdevindrà la repressió de l’Estat. Això s’ha de fer amb la unió del gran moviment independentista, basat en el comú de la gent que comparteix aquest camp i que no hem de cessar d’ampliar, i amb un executiu a la Generalitat de govern i de lluita. S’ha de tornar a la política, en aquest cas a una nova política de veritat, perquè els partits independentistes i el govern, la faran acompanyats d’un moviment de masses socialment estructurat. Tot i que ens mantinguem un temps dins el marc autonòmic, l’executiu no serà un govern autonomista, sinó que aprofitarà tots els recursos d’aquest marc per lluitar per l’autodeterminació i la independència. Per això mateix, serà una etapa no exempta de contradiccions. De fet, algunes ja les estem vivint aquests dies, com el fet d’actuacions controvertides o errònies de la policia al costat d’altres de justes i necessàries. En tot cas, mantenir  l’ordre públic no es cosa de broma, entre altres coses perquè garanteix que la ciutadania es pugui manifestar pacíficament com va fer el 18 d’octubre. I no podem sinó felicitar-nos de la maduresa dels manifestants que s’interposen entre els violents i la policia. En aquesta etapa caldrà també innovar en termes organitzatius, de manera que hi hagi més instruments per treballar per la  incorporació de més gent al camp independentista. Això no s’obtindrà en un dia. I darrer, però no menys important, el vot serà el mesurador i la força.

Inevitablement aquesta adaptació a la realitat serà jutjada per molts com una traïció i sonarà tot el repertori d’insults de rigor. De fet, ja han començat a sonar. Cap dels escandalitzats i dels qui s’esquincen les vestidures pot demostrar que avui sigui possible imposar la independència, fins i tot en el supòsit que tot el camp independentista fos una massa compacta, un sol partit si es vol. No som prou forts encara. Hem protagonitzat les majors mobilitzacions socials d’Europa del darrer mig segle i el moviment està consolidat, però no som prou gent per assolir encara l’objectiu final. Els que s’ho pensen, viuen en un miratge. Sense defallir, ans al contrari, entrem en una etapa nova en la que cal determinació i perseverança, combinades, com hem dit, amb paciència i intel·ligència.

Al jovent impacient, frustrat per la repressió i pel no assoliment de la independència, els hem de dir que el futur no està en la guerrilla urbana, sinó en el treball social i polític per atreure al nostre camp gent indiferent o hostil. Allò que la vella esquerra anomenava ‘treball de masses’. I aquí el jovent hi té molt a fer. Malauradament la gran quantitat de joves que hi havia en les marxes, en la manifestació i en la gran acció de l’aeroport del 18 d’octubre no té una traducció equivalent en la incorporació als partits o a organitzacions que maldin per incorporar més gent al camp independentista. Aquest treball no té la suposada èpica ni proporciona resultats instantanis com les accions de carrer, però és el que cal per enfortir-nos i no té efectes contraproduents ni autodestructius per a l’independentisme com la guerrilla urbana, sigui aquesta d’alta o baixa intensitat.

Tot això requereix un gir estratègic i un nou lideratge polític, que permeti refer la unitat independentista sobre bases més sòlides i menys fantasioses. El temps per a fer-ho el dictarà la política, perquè en política mana l’oportunitat. En qualsevol cas, no pot ajornar-se gaire enllà del 10 de novembre.  I tot i ser comprensius en els costos que pot comportar, un excés de prudència o de por no pot paralitzar el gir, perquè no fer-lo tindria uns costos encara més elevats. Nosaltres desitgem que es faci i restem a l’espera.

Foto portada: l’anomenada Marxa per la llibertat, el passat 18 d’octubre a la C-58. Autor: David B.