La caserna de Sabadell. Autor: Alba Garcia.

‘Bustos no estava pas sol’, per Virgínia Domínguez (Entesa)

ARTICLE D’OPINIÓ
Virgínia Domínguez. Entesa per Sabadell

“La caserna de la Guàrdia Civil és i sempre ha estat de la ciutat. Es va construir per acollir la Guàrdia Civil i es va cedir a aquest cos, amb el compromís de retornar-la a la ciutat quan deixessin de fer-ne ús”.

Així començava un article que vaig escriure ara fa justament 13 anys, amb una afirmació que l’Entesa per Sabadell venia repetint incansablement des de què el govern municipal presidit per l’alcalde del PSC Manuel Bustos va signar un conveni, l’any 2006, que obligava l’Ajuntament a pagar tres milions d’euros i cedir un solar de 5.000 m2 per a recuperar la caserna. Que ja era nostra, torno a dir.

Ara que finalment una sentència ha reconegut que la caserna ha estat sempre de la ciutat i que no calia pagar res per fer-ne ús, es tanca un capítol de la vida política municipal que va endurir les relacions entre els grups municipals i que va estar farcit de dures acusacions cap als qui ens vam oposar al que consideràvem malversar diners de la ciutat.

Queda lluny la pluja de declaracions i intervencions públiques acusatòries a què ens va sotmetre el PSC en una duríssima ofensiva per forçar-nos a retirar el contenciós que havíem interposat inicialment l’Entesa per Sabadell i al que posteriorment s’hi van sumar els grups municipals de CiU i ICV-EUiA. Per fer-se una mínima idea queden les actes dels plens i un bon grapat de retalls de premsa on diversos responsables del PSC ataquen l’Entesa agrament i busquen la complicitat d’altres sectors de la ciutat.

Manuel Bustos era l’alcalde que ho va orquestrar juntament amb el ministre Rubalcaba, però Bustos no estava pas sol. Altres membres del govern van ser molt actius en aquesta campanya per denigrar l’Entesa, únicament per oposar-se a un conveni que amb el temps s’ha demostrat lesiu per la ciutat. La tinenta d’alcalde Montserrat Capdevila ens acusava de “tergiversar la realitat” i “de fer un front comú per anar contra l’alcalde i el govern a les portes de les eleccions municipals”. De fet, anava més enllà i acusava CiU i ICV de “fer fora dels seus partits els aleshores regidors de l’Ajuntament que van confirmar l’acord amb el govern sobre el procés que s’havia seguit”. Encara ho podeu llegir al seu bloc.

El també tinent d’alcalde Joan Manau ens retreia que només volíem “posar obstacles per al Parc de Salut”. El tinent d’alcalde d’Urbanisme i portaveu del grup municipal del PSC, Joan Carles Sánchez, ens deia que desviàvem el tema parlant d’urbanisme (en relació a la requalificació de part de la parcel·la de la caserna impulsada pel PSC al 2004) “per amagar la vergonya d’haver interposat un contenciós”. Un comunicat del PSC “lamentava l’estil descarat d’Entesa” i hi veia “interessos ocults d’aquest grup municipal que sempre fa costat als moviments okupes i alternatius”.

Veient que no cedíem a les pressions per retirar el contenciós, van pujar el to mediàtic, organitzant una roda de premsa, encapçalada pel president del Consorci Hospitalari Parc Taulí, on van participar professionals de la salut molestos perquè, segons el PSC, el contenciós impedia el desenvolupament del projecte del Parc de Salut, que de fet era una iniciativa del govern d’Antoni Farrés. En aquest sentit, vull recordar que tots els grups que vam interposar el contenciós defensàvem el Parc de Salut i consideràvem que calia tirar-lo endavant. El PSC s’ho va jugar tot a la carta de què els dolents de la pel·lícula no el volíem i van abandonar el projecte de facto, posant de manifest que eren ells els que potser no hi estaven genuïnament interessats.

Aquesta era la manera d’actuar del PSC quan veia amenaçat algun dels seus objectius: obligar les entitats de la ciutat a posicionar-se en un esquema simplista de ‘amb Bustos o contra Bustos’, sense matisos, sense grisos, sense capacitat crítica. Així, gairebé tots els que van opinar ho van fer en contra del contenciós, amb l’excepció de la FAV que pel fet de qüestionar el conveni ja es va guanyar l’acusació per part del tinent d’alcalde Joan Carles Sánchez de “posicionar-se de manera coincident amb l’Entesa”.

També van fer intervenir la consellera Marina Geli en un acte sobre el Parc de Salut, dient que els que havíem interposat el contenciós “revocàvem un acord de l’anterior legislatura, un procés de concertació…” i que “cadascú hauria d’assumir les seves responsabilitats”.

Aquest és exactament el punt clau: assumir les responsabilitats. Què porta un alcalde a negociar un conveni innecessari per obteniu un be que ja és propietat de la ciutat? Interès personal? Favors polítics? Què justifica què accepti pagar una quantitat considerable de diners i aportar un terreny propietat de la ciutat quan ja hi havia un conveni signat amb l’alcalde Farrés que reconeixia que la caserna era de la ciutat i preveia retornar-la sense cap contrapartida? Què porta tota la resta del govern a conformar aquesta ofensiva contra l’oposició pel sol fet de presentar un contenciós? Obediència cega a l’alcalde? Acceptació de les seves paraules sense llegir-se ni un sol paper? On eren les forces vives de la ciutat en aquell moment?

Si la caserna estava inscrita en el Registre de la Propietat com a propietat municipal de ple dret a partir de la clàusula de reversió, l’alcalde hauria hagut de defensar aquesta propietat a capa i espasa. Això és justament el que va fer l’Entesa per Sabadell: defensar el patrimoni de la ciutat i evitar que es malversés el què era nostre.

Mentre escric aquestes ratlles arriba la notícia de què l’Estat ha interposat recurs contra la sentència, malgrat que, presumptament, el govern municipal haurà traslladat la petició unànime del Ple municipal de Sabadell per tal que no l’interposés. O potser a l’alcaldessa, que també va aplaudir aquell conveni quan era regidora i és hereva directa de Manuel Bustos, ja li va bé tornar a negociar un nou conveni.

Continuarà…

Foto portada: exterior de la caserna de la Guàrdia Civil, des del carrer de Vilarrubias. Autor: David B.