L’amic lector em permetrà el joc de suposar una situació i un personatge purament imaginaris, hipotètics, només per entretenir-nos una estona, ara que no tenim res més a fer.
Celles arquejades, ulls desmesuradament oberts de perplexitat, boca petita i llavis comprimits, potser tot ell més arrodonit, excessivament inflat de galtes i amb el sotabarba unificat, marmori, en el seu paper habitual d’estrella-víctima-incompresa, l’imputat es passeja incansable per emissores i platós, tal com en els seus millors temps ho feia per les pàgines dels diaris. Però abans somreia, amb una filera de dents que no presagiaven res de bo, perquè deixaven entreveure massa clarament que el que deia ocultava els seus veritables propòsits.
N’hi havia que se’l creien. I n’hi deu haver que encara se’l creuen, militants d’una bona fe més perillosa que angelical. Diu, repeteix, rediu i afirma que és innocent. I que tots els seus són innocents. El ploramiques, lady Mackbet, el pianista que va venir del fred, la diputada espanyolista, l’urbanista que aspirava a més, el ciclista camperol, el farandulero diabòlic… tots, i una llarga nòmina d’acòlits que tenen els dits plens de durícies i les cordes vocals desgastades d’afirmar arreu i sempre que són tots innocents, amb l’argument contundent i desafiador de “i vosaltres què, eh?”.
N’hi ha més i de tot arreu, d’imputats i fills d’imputats, però pocs es prodiguen com aquest, amb la indiscreció dels pinxos desesperats, que per no res semblen disposats a la baralla. La discreció no ha estat mai el seu fort. En els actes culturals, mentre es desenvolupava un concert o una conferència, se’ls podia veure amb els mòbils a les mans, twitejant –o potser era jugant a matar opositors- totalment absents a la música o les idees que els sobrevolaven. Els era igual: ells no necessitaven res d’això, perquè manaven, portaven els cotxes més guais a les vacances, sortien de creuer, potser fins amb el cap de la suposada oposició, tan amics. I amb uns nòmina democràtica que ja podeu riure-us dels que tenen carreres, títols, treballs o negocis. El seu mèrit era tenir un càrrec que cap dels seus companys de joventut, ni ells, podia somniar. I el càrrec dóna influències, diners, contactes i un cert glamour canyí que ja voldrien tots aquests de la cultura, que anaven a pidolar subvencions, o aquests somniatruites de les associacions, que encara creuen que lluitar per unes idees té futur. El futur és el present.
El que passa és que ara, el present de l’imputat sotsobra, fa aigües d’un costat i de l’altre, amb tants folis d’imputació que el jutge amenaça d’anar traient, a base de lligar caps. Per això, per evitar que el present s’enfonsi, no hi ha més remei, doncs, que buscar una bona claca de “palmeros” i sortir a torejar, a jurar i perjurar innocència, amb el convenciment que una mentida repetida mil vegades esdevé una veritat –deixeble ignorant de Goebbels, que potser calgui aclarir-li que no és cap constructor-. I al mateix temps urgeix alliberar pes mort, mal que sigui llançant a l’aigua o als lleons l’home que tantes vegades li va regalar el vot necessari per continuar fent pròsper el Cortijo.
Però només està imputat, que no vol dir que sigui culpable. Per tant, la innocència se li ha de suposar… sempre que no es demostri el contrari i/o no se l’hagi vist actuar, torejant amb la quadrilla en ple, que llavors la credibilitat salta enlaire i el seu famós “estil” es converteix en el seu pitjor enemic. Un “estil” que, de tant en tant, en alguna de les reunions de tuperware polític que organitza per fer posar ferma i tiesa la tropa i per vendre la seva innocència a les institucions i als que considera “prohoms” de la ciutat, torna a sortir, furiós, xulesc, iracunt, silvestre, amenaçador, corleonesc de canyar, quillo, per espantar la gent, que acaben dient “sí bwana”, perquè no els fulmini.
I tot, ja dic, només perquè és imputat, una paraula maleïda que els diccionaris defineixen com “la persona a qui s’atribueix la responsabilitat, la culpa”. O, perquè ho entenguin els federalistes, dit en federalista, com diu el diccionari federalista: “imputar es atribuir a alguien la responsabilidad de un hecho reprobable”. I suposo que no es deu referir a l’oficinista que s’endú a casa una capsa de clips o al treballador que va a buscar bolets amb l’uniforme de l’empresa.
Però què passa si la culpa o “el hecho reprobable” el fa un parent o un amic que comparteix feina i local amb tu, i del qual tu n’ets responsable? Doncs que o n’ets còmplice (i per tant: culpable) o que ho ignores (i per tant: inútil). Malvat o inoperant. Això deu ser l’imputat que va tournée, potser per dir que es poden haver produït un seguit de delictes a casa seva, que els deu haver protagonitzat algú que no és de la família, perquè ell no sap qui entra i surt de casa ni se’n preocupa… Cosa que si fos certa, més que amb un imputat ens trobaríem davant d’un ésser suspecte de tractament mèdic urgent.
I per què parlo d’aquest imputat que desperta la pietat i la commisseració en qui l’escolta –i que confesso que a mi em fa fins angúnia sentir i veure com es defensa en públic, per allò de la vergonya aliena-? Doncs parlo d’ell com podia parlar dels altres, però la majoria, fins alguns dels seus companys de colla, fan mutis, procuren que els oblidem, opten per la discreció mentre no es demostri res. En canvi, ell insisteix en una tabarra infinita amb el cuentu de la llàgrima per salvar-se i evitar que la quadrilla s’enfonsi, no fos cas que, emprenyat, algun comencés a explicar-se i llavors les vies d’aigua del present ja fossin irreparables, des de la cel·la.
* * * * *
Però, disculpin els lectors si els desperto del somni, ja veuen que el meu joc és una ficció impossible, probablement inexistent. Si per un casual aquests personatges existissin, res d’això succeïria, sobretot perquè, com altres més musicals i tan cantamanyanes com ells, han tingut temps de sobres per cobrir-se, per volatilitzar qualsevol prova que pogués haver-hi. I tot quedaria més o menys en res: els diners invertits en fer-se una vida regalada no serien mai retornats per ningú, la burla als ciutadans quedaria impune, les males maneres mai no serien reprovades amb prou contundència, els “artistes” en qüestió esdevindrien models per a les generacions futures que volguessin dedicar-se al servei públic i, finalment, desapareixerien amb la bossa ben plena i, el que és més greu, si ells mateixos o uns delegats seus que els volguessin imitar es presentessin a eleccions, els meus conciutadans, amb qui només puc compartir el gentilici i encara a desgana, els tornarien a votar per aquella frase bíblica que diu que “el nombre d’estúpids és infinit”. I jo afegiria que dóna majories absolutes al més cutre embaucador, com que el ara hem vist de tournée contínua. Com m’agradaria equivocar-me!
