ARTICLE D’OPINIÓ
Joan Balart. Sabadell per la República
El 28 de febrer d’enguany, Sabadell per la República publicava el Manifest pels Canvis en el Nomenclàtor de Sabadell i, durant la intervenció política del sopar del 14 d’abril, en que celebràvem el 87 aniversari de la 2a República, insistíem en que “ens sembla absolutament necessari i urgent treure immediatament de l’espai públic de Sabadell les referències a persones que van tenir un paper polític rellevant durant alguna de les dues dictadures que ha patit el nostre poble al segle XX (ens referim tant a la dictadura de Franco com a la de Primo de Rivera) i també les referències d’aquells individus vinculats al tràfic d’esclaus i a la defensa de l’esclavitud”. Aleshores vam manifestar que “pensem que aquest primer pas hauria de fer-se efectiu abans de finalitzar aquesta legislatura”. I avui insistim en que l’ajuntament ha de prendre el compromís d’assumir la revisió del nomenclàtor amb valentia abans de les pròximes eleccions municipals. No ens corre pressa. El que demanem és que el consistori sigui conseqüent amb el mandat de la ciutat. I avui, alguns noms dels nostres carrers són incompatibles amb la nova política que la majoria social de Sabadell va encomanar als socis de govern.
Entenem que reunir unes entitats a una taula de memòria històrica i fer unes jornades, ara farà ja un mes, és insuficient per obrir un debat participatiu en el si de la societat sabadellenca sobre la història dels seus carrers, d’altra banda absolutament necessari per visibilitzar-ho i per que la ciutadania faci seus els canvis imprescindibles i inherents a un canvi social com el què estem vivim. Entenem també que no és fàcil, sobretot quan qui no vol canvis conspira distorsionant el debat, intentant bipolaritzar-lo i reduir-lo a la figura de l’alcalde franquista Marcet perquè faci de tap de la resta de canvis.
Sabadell per la República, per tal de reconduir aquest debat –participatiu o no– sobre el nomenclàtor, vol aportar elements que poden ser aclaridors sobre les posicions que estem prenent els diversos sectors de la societat sabadellenca entorn a fer canvis o no en els nostres carrers. I començarem amb allò que compartim.
Tant els que volem democratitzar els noms dels nostres carrers com els que volen preservar el llegat de qui ostentava autoritat per canviar-los en el passat, estem d’acord en que els carrers reflecteixen la nostra història, i ambdues posicions volem fer valdre els nostres referents històrics. Els què estem disposats a fer canviar el rumb de la història, reivindiquem els referents i valors de caire popular i social i els volem incloure al nomenclàtor. Els que volen mantenir el nomenclàtor tal qual, preserven el nom de personatges que precisament van pertànyer a l’aparell polític que va reprimir als nostres referents. I fins aquí l’únic punt en comú. Per tant, si no hi ha consens dins d’aquest debat, no és perquè el nomenclàtor sigui font de discrepàncies, si no perquè treure uns noms i posar uns altres és reflex de les posicions socials i ideològiques d’aquelles i aquells que no ens posem d’acord en aquest debat; si hi ha confrontació amb el nomenclàtor serà perquè la societat ja està confrontada políticament. Però això ve de llarg.
El debat sobre el nomenclàtor també és delator perquè mostra les vergonyes del nostre passat. Encara avui, hi ha carrers dedicats a persones implicades directament en el tràfic d’esclaus o que van formar part dels aparells polítics de la dictadura de Primo de Rivera i de Franco, i que han aconseguit perviure perquè, entre altres coses, encara mantenen les simpaties, o un suposat reconeixement històric d’interès local d’un sector de la nostra ciutat. Aquests carrers són el motiu de la controvèrsia, tot i que, des d’una òptica republicana –o demòcrata, si es prefereix–, cal fer molts més canvis: incorporar els referents socials i populars que hem esmentat, sobretot dones, molts d’ells distintius de la memòria local i de la classe treballadora; reduir la presència confessional perquè el nomenclàtor sigui laic en una societat laica, si ens permeteu la obvietat; i així tants canvis com facin falta fins que els nostres carrers reflecteixin que la nostra ciutat progressa dins d’una societat cada vegada menys excloent i més integradora. Aquests canvis s’han de fer paulatinament, al mateix ritme que la societat resol les seves contradiccions i, per tant, primer cal salvar el primer escull: que part de la nostra societat sigui prou valenta per trencar definitivament els lligams amb l’antiga oligarquia franquista de la ciutat.
S’ha de reconèixer que serà difícil, sobretot per aquells que sustenten la seva història particular i sociopolítica en uns fonaments col·laboracionistes amb el règim dictatorial, i que han anat edulcorant amb la imatge “del bon catòlic i bona persona que tampoc ho va tenir fàcil amb Franco”.
És cert que la dictadura no oferia gaires opcions. Després de la guerra, els sabadellencs que no van morir a la guerra o als camps d’extermini nazis van patir la dura repressió o l’exili, i la majoria de la població va haver d’acceptar la pèrdua total de llibertats i la obediència humiliant a la dictadura. Però per a les minories d’excombatientes nacionales, tradicionalistes, i fins i tot, catalanistes conservadors monàrquics i republicans, hi havia una altra alternativa: formar part del partit únic del règim per beneficiar-se –uns– dels nous privilegis que els hi atorgava el “nou Estat” i –altres– mantenir els mateixos privilegis de la burgesia industrial que, entre d’altres motius, ens va dur a tothom a una guerra que ells van guanyar. La majoria de sabadellencs no van poder triar, però uns quants sí que es van posicionar prou bé i van triar formar part del règim de Franco. Pensem que és bo fer una mica d’història perquè cal no oblidar que a Sabadell, una ciutat majoritàriament republicana i d’esquerres amb alcaldes del Círcol Republicà Federal durant tota la segona república i la Guerra Civil, el franquisme va ser imposat manu militari a Sabadell amb l’entrada de l’exèrcit soblevat el gener del 1939, i a través d’unes minories polítiques (tradicionalistes, falangistes i monàrquics, amb Relat i Marcet al capdavant), que esdevenen les autoritats del “Nuevo Estado” feixista a la ciutat”.
També cal fer memòria i reconèixer que amb l’arribada del règim del 78, els abusos de poder que s’havien perllongat durant quatre dècades de manca de llibertats i d’autoritat paternalista i intransigent d’alguns “prohoms”, que avui engalanen alguns dels nostres carrers, no van ser mai condemnats ni castigats i que, igual que part de l’aparell judicial i policial no va patir canvis significatius respecte al període dictatorial durant la Transició i l’arribada de la democràcia, aquests prohoms, aquests franquistes de tota la vida i els seus hereus polítics i socials es van saber posicionar altre cop, i aquesta vegada amb totes les opcions d’una democràcia incipient. Hores d’ara aquesta democràcia està en crisi perquè, entre altres coses, la monarquia, els aparells judicials i policials, així com les grans famílies polítiques i econòmiques d’Espanya (Catalunya inclosa) la van pervertir de bon començament, assentant els seus fonaments sobre el règim de Franco.
Des de Sabadell per la República volem que els canvis en el nomenclàtor siguin fruit d’un debat social tranquil i una reflexió col·lectiva constructiva, però som conscients que les conclusions no poden ser unànimes donades les diferències inherents d’una societat plural i diversa com Sabadell, i per tant, tot i que haurien de ser tingudes en compte les diferents sensibilitats, hauran de ser les majories les que, a falta de consens, decidiran els canvis.
D’altra banda, el nomenament dels carrers no ha estat precisament participatiu fins no fa gaire. Els seus noms gairebé sempre han estat expressió del poder establert que, fins el final de la dictadura de Franco, era pràcticament sinònim d’allò que promovia la burgesia industrial de Sabadell o allò que imposaven les dictadures militars. I gairebé mai van estar en desacord. De fet, part de la nostra història ens indica que aquestes dictadures van ser promogudes o recolzades per molts dels “prohoms” de l’oligarquia local. I els nostres carrers en són testimoni.
Per contra, només durant la 2a República i, uns 40 anys més tard, amb l’inici del règim democràtic del 78, els ajuntaments van representar l’esperança de ser l’expressió popular i l’oportunitat de condicionar favorablement la vida social local dels ciutadans.
El poder establert, ja fos oligàrquic, militar o democràtic, va canviar els noms dels carrers, però uns ho van fer amb la “legitimació” de les armes, i d’altres amb la legitimació dels vots, i això és quelcom que hem d’afrontar els republicans –demòcrates– quan caminem pels nostres carrers.
Com dèiem en el nostre manifest “escollir o mantenir el nom d’una persona per donar nom a un determinat carrer o a una determinada plaça de Sabadell indica que els elements i valors que van configurar la trajectòria vital d’aquesta persona en concret mereixen ser recordats. I més tenint en compte que aquest mateix nomenclàtor és limitat i que, per tant, cal definir molt bé el significat d’unes eleccions que ens interpel·len i impliquen conjuntament, com a ciutadans de Sabadell”.
Per això, si defensem un model de ciutat d’acollida i igualitària, carrers de negrers prou coneguts com el del marqués de Comillas –Antonio López y López– o de Joan Güell i Ferrer, ens han d’incomodar i ofendre políticament. Per això, si reivindiquem referents socials, populars, i de classe treballadora, carrers com el d’Alfons Sala i Argemí, president de la Mancomunitat governativa de Primo de Rivera, Esteve M. Relat i Corominas, alcalde de Primo de Rivera –i també de Franco–, Josep Comas i Comadran, alcalde de Barberà amb Primo de Rivera, i els regidors Francesc Mutlló i Noguera, Miquel Arimon i Marcé i Antoni Cusidó i Cañellas, tots ells amb Primo de Rivera, no tenen cap legitimació per ocupar l’espai públic. I per això, si fem memòria històrica sense biaixos, els alcaldes franquistes Josep Maria Marcet i Coll i Antoni Llonch i Gambús han de desaparèixer de les seves respectives places –i una escola pública–, així com Feliu Pla i Formosa del passatge que ocupa per ser delegat comarcal del Sindicat falangista Vertical o Josep Maria Arnella i Gallego del seu carrer per ser director del diari pro-alemany i filofeixista Sabadell, durant la segona guerra mundial.
Retirar aquests noms del nomenclàtor és la expressió de fer memòria històrica i ser conseqüents amb la societat on volem conviure. Tots ells han tingut el seu paper a la història i no deixaran de figurar-ne, ni per les seves polítiques locals, imposades pel jou de les respectives dictadures, ni per les atrocitats que es van cometre durant els règims totalitaris dels què van formar part, ni per les seves aportacions que també van fer a la ciutat. Tots ells eren persones que, sense entrar en si eren bones o males persones, van dirigir l’estratègia del règim contra els drets humans i civils, i per tant, políticament no encaixen en el nou espai públic de la ciutat ni amb els valors que la enriqueixen.
