ARTICLE D’OPINIÓ
Amadeu Papiol. President d’Identitat Sabadellenca

‘Des del municipi, construïm Catalunya’. Amb aquest lema reivindicàvem, en campanya, l’autonomia del món local i el principi de subsidiarietat. No és una quimera personal ni electoralista. És la reflexió a què em porta l’edat i tractar amb diferents governs locals, què, amb el temps, els he pogut veure una deixadesa de funcions, unes vegades buscades, la majoria per encorsetament legislatiu i submissió a legislacions supramunicipals.

Lluny ens queda l’article 140 de la Constitució que significà un canvi substancial en la concepció dels Municipis i dels Ajuntaments. Així, els municipis deixaven de ser una administració delegada del poder central per esdevenir institucions amb plena personalitat jurídica, amb capacitat de govern i administració pròpia, malgrat no tenir capacitat legislativa. De manera semblant es manifesta l’article 84 de l’Estatut de Catalunya.

Avui però, i passats 50 anys, els municipis són un agent més sotmès a la involució constitucional general. L’acció legislativa de l’Estat Espanyol n’ha anat laminant l’autonomia, amb el perill evident d’acabar com una administració depenent i tutelada més semblants als models de l’Estat de la Restauració o l’Estat Franquista, el que ve a semblar, una oficina d’atenció ciutadana en una interpretació esbiaixada del principi de subsidiarietat.

No es queda gens curta la Generalitat en la seva interpretació de l’article 160 de l’Estatut d’Autonomia, abusiva, del precepte, i per això, cada cop més, n’acota l’autonomia i discrecionalitat municipal a l’hora d’exercir les potestats pròpies. Com tota ingerència, quan no es vol que es noti, ha passat a ser una laminació de l’autonomia municipal, de suau a persistent. Una clara vulneració del marc constitucional i estatutari.

Des de principis del s. XXI, a Catalunya en general i Sabadell en particular, entre la classe política s’ha instal·lat una psicosi per perseguir l’abús, el frau i la corrupció. Xifres anecdòtiques en el conjunt dels 947 municipis, però que els pocs casos existents s’han reverberat pels mitjans de comunicació i xarxes socials augmentant la histèria entre la classe política.

Això doncs, les cambres legislatives han anat orientant la legislació distanciant-se d’allò que marca la Constitució i l’Estatut. Resultant-ne un trasllat de l’exercici de govern dels Municipis des dels Alcaldes i regidors cap als funcionaris de carrera. Estem en un moment, doncs, on sembla que el funcionari de carrera inamovible dona més garanties que no pas l’escrutini electoral que els ciutadans sotmeten els regidors cada quatre anys; renunciant a l’acció judicial com a mecanisme d’avaluació ex-post; substituint-los per règims sancionadors extrems que ens estant conduint a un model de paràlisi dels Ajuntaments.

Aquesta involució ha arribat fins a la Comissió Europea i així, en la seva Mesura de la Qualitat dels Governs a Nivell Sub-Nacional, març ’22, deixa l’administració catalana en molt mala posició respecte de les administracions de l’Europa Occidental. Subratllant que, a Catalunya, alguns procediments administratius especialment dissenyats per protegir les administracions del frau i la corrupció poden demorar l’activitat administrativa i augmentar la burocràcia inútil.

La por a la sanció punitiva porta a molts funcionaris a la paràlisi, a l’hora que bloqueja la innovació del sector públic. De manera paral·lela a aquesta involució legislativa hem anat veient, cada vegada més, al llarg d’aquest 50 anys com, alcaldes i regidors, han estat indolents, abusant de l’interinatge, conduint a unes regularitzacions massives que llastraran, per dècades, les administracions municipals catalanes. Hem anat veient, doncs, com els Ajuntaments, van perdent el rumb de la seva raó de ser, convertits en mers administradors d’un territori urbà, amb la trista sensació, per moments, que aparenta que l’existència de ciutadans destorbin al funcionament quotidià dels Ajuntaments.

Cal, doncs, sortir a la porta de l’Ajuntament, mirar el municipi i no només prendre consciència, sinó reafirmar-nos en el convenciment que el govern i administració dels municipis pertany als càrrecs electes i s’ha d’exercir el mandat desacomplexadament, amb coratge i voluntat de servei, sense subdelegar la confiança rebuda a les urnes a ens externs als municipis i/o supramunicipals. A Sabadell, com a la majoria dels municipis amb ampla representació plenària són majoria no només aquells que viuen la regidoria des de la limitació de les seves responsabilitats, tampoc, la major part de l’oposició dona resposta a la confiança dels vots rebuts, actuant com si els fes por encarar-se amb el poder.

Cal abandonar les tradicions de funcionament administratiu de prevenció i terror per retornar els principis d’intervenció mínima, de confiança, bona fe, rendició de comptes ex-post, tant en l’esfera interior dels Ajuntaments com amb les relacions exteriors amb els ciutadans. És a ells, els ciutadans, a qui s’ha de garantir el que puguin denunciar les ineficiències de l’activitat municipal, sense por a represàlies.

Cal posar la gent al principi de qualsevol procés de relació amb l’administració, i no només en els processos on se’ls demana pagar. Especialment, cal revertir el retard operatiu, que constantment alenteix qualsevol relació entre administrat i administració. Això ens porta a les declaracions responsables, finestreta única, tràmits per comunicació i eliminació de la fiscalització interventora prèvia.