CARTES DELS LECTORS
Andrés Ucendo

Aquesta és la cruel i absurda expressió que molts de nosaltres, estudiants de la generació millennial, hem hagut d’escoltar i suportar alguna vegada. Una frase que desvalora injustament una professió tan humil i respectable com qualsevol altra. Com si ser verdulaire fos un fracàs deplorable, quan en realitat és una ocupació digna, necessària i honesta.

El més paradoxal és que moltes vegades aquestes paraules venien de docents que, en lloc de tenir vocació per ensenyar, semblava que només la tenien per escopir contingut i jutjar des del seu pedestal. Docents que no entenien que el veritable fracàs era precisament menysprear aquells que treballen amb dignitat, mentre ells suposadament es dedicaven al noble món de l’educació.

Amb el pas del temps, aquest tipus de comentaris poden deixar d’afectar-te… o no. Tot depèn del caràcter i de l’entorn. Hi ha persones a qui aquestes frases els rellisquen, però n’hi ha d’altres, com va ser el meu cas, a qui els afecten profundament. Jo vaig créixer pensant que era un inútil. Aquella creença em va portar a experimentar ansietat, por, i a caure diverses vegades en depressions que ni tan sols entenia.

Però un dia, vaig decidir canviar. Vaig començar a fer esport. Una cosa tan senzilla com això va ser el punt d’inflexió. De sobte, la meva vida va començar a transformar-se. I així va començar el meu èxit més gran: aprovar la prova d’accés a la universitat. Per a què? Per estudiar el grau en Educació Primària. Per ser mestre.

Què ens ha d’ensenyar això? Que no hem de permetre que ningú —absolutament ningú— posi en dubte el nostre valor ni les nostres capacitats. I molt menys si l’únic que ens va faltar va ser tenir algú que sabés veure el nostre potencial, motivar-nos, i no només criticar-nos o ridiculitzar-nos durant una etapa tan fràgil com és l’adolescència.

Recordo que, en aquell moment, ni tan sols podia córrer fins a la cantonada. Però vaig canviar d’amics, vaig canviar d’entorn, i em vaig adonar que podia córrer 10 quilòmetres en 40 minuts. Com ho vaig aconseguir? Gràcies a la disciplina, a l’esforç, al treball personal i, sobretot, a la motivació. Si jo puc, tu pots. I viceversa —sempre que tinguis una xarxa de suport que t’acompanyi per poder aconseguir-ho.

En conclusió, no érem mals estudiants. Érem víctimes d’un sistema ple de murs i barreres que no ens deixaven avançar. Avui tinc clar que, en la meva futura professió com a docent, vull fer allò que no van fer amb mi: motivar i fer créixer qui celebra un 5 com una victòria, i exigir a qui pot donar molt més però no s’hi esforça.

Atentament,

El verdulaire de cor.

Foto de portada: l’aula d’una escola, en una imatge d’arxiu. Autor: ACN.