Arran del conat de polèmica al voltant del cartell de Barraques d’enguany, em ve a la memòria la famosa obra de Magritte; Ceci n’est pas une pipe. El quadre forma part de la sèrie La trahison des images, igualment com podríem considerar que l’actual controvèrsia fa l’efecte d’estar inscrita en les maneres de certa classe política. Fer soroll perquè ens fixem en el dit i no en la lluna. Un dit que a més d’assenyalar sembla haver furgat ferida.
L’autora del cartell, la il·lustradora local Laia Dalmases, no ha cremat cap cotxe patrulla ni incita a ningú a fer-ho. Que a aquestes alçades calgui aclarir aquestes coses, que sigui necessari fer pedagogia de les imatges, diu molt del món on vivim. Som a l’any 2026 i toca seguir explicant què és una representació gràfica, què és la llibertat d’expressió i què és o no és un delicte d’incitació a l’odi.
Els objectes de la polèmica; un cotxe de la policia municipal en flames i el mel·liflu Llaminer executat medievalment, no son tals, sinó connotacions visuals. No hi ha cap cotxe policial cremant, només el dibuix d’aquest, així com ningú ha penjat d’enlloc a cap personatge fictici del també fictici nadal local. No cal gaire enteniment per considerar que el discurs que s’amaga rere les intencions de l’autora és la denúncia social; el consumisme nadalenc, la dilapidació de diner públic i l’abús d’autoritat. I per extensió lògica, la denúncia de què es pot dibuixar i què no. Què es pot denunciar i què no, qui pot dir què, i quan i com. Què és violència i què no. Aquest debat sí que és important, en una societat que vira sense aturador cap a l’autoritarisme, i no si el cartell d’un esdeveniment de cultura popular compleix amb els estàndards particulars d’un partit polític i un sindicat policial. Dues vares de mesura, la del cinisme i la de l’alcaldessa.
Aquí el problema és d’un altre ordre, o més aviat és un problema d’ordre. D’ordenança, podríem inclús dir. El partit governant al consistori sembla tenir la pell fina per tot discurs crític i que escapi de l’hegemonia cívica que pretén imposar. Enlloc d’assumir les responsabilitats que els pertoquen i entendre l’exercici de crítica com a dret fonamental en democràcia, es pleguen de braços i fan morros. La culpa sempre és dels altres. Com les criatures petites, quan una cosa no els agrada, el millor és denunciar-la i vetar-la.
En un moment en que entitats culturals de la ciutat s’estan queixant de despotisme il·lustrat en la gestió de l’espai públic, que el govern vingui a dir-nos què pot i què no pot aparèixer en un cartell -que es vol, de sortida, reivindicatiu-, sembla una broma d’alçada. L’ajuntament vol penjar-se la medalla de víctima, quan és claríssim que disposa del poder i la força. Hi ha una part no menyspreable de la població que no té cap mena d’apreci pel Llaminer i la seva cort, i que en denuncia la ubiqüitat i el cost públic. I si es vol una bona imatge dels cossos policials, que es comenci la tasca des de dins. Potser el quadre de Magritte no era une pipe, però el que duen els agents a la cartutxera si que ho és.
Que un tema com aquest acabi en controvèrsia denota l’escarafall com a estratègia de contingència. Allà on la classe dirigent hauria de ser capaç de revisar què se’ls critica i per quins motius, ens acostumem a topar amb corporativisme i posicions defensives. Enlloc d’estendre la mà al diàleg, s’estén el puerilisme i l’electoralisme. I polèmiques de pa sucat amb oli.
El diari digital iSabadell obre la possibilitat als representants d’entitats, partits polítics i altres col·lectius a enviar articles d’opinió, reservant-nos el dret a la seva publicació. L’espai d’opinió reflecteix la visió personal de l’autor de l’article. iSabadell només la reprodueix.
