ARTCILE D’OPINIÓ
Manel Larrosa, arquitecte i urbanista
Si cerquem un refent polític concret, més enllà de la igualtat, la prosperitat, la justícia,… per damunt de tots els referents que es vulgui, i que sigui universal, aquest ha de ser el treball, el dret al treball. El treball determina la inserció social de les persones, la seva dignitat, i ens fa, com a societat, igualitaris, pròspers, justos.
Allò de pensar globalment i actuar localment, en política passa també pel treball. El treball com a dret implica totes les actuacions polítiques i en aquest cas les de l’actuació de l’ajuntament, que és local. El treball fusiona les prioritats socials amb les econòmiques i ambientals generals. Aquella dualitat freqüent de les polítiques municipals, de persones versus territori, apareix unificada de cop. Pregunteu-vos què fa el govern de Madrid pel treball i la resposta us determinarà si us mereix cap confiança social. Però, feu també el mateix amb el nostre ajuntament.
Ara, en la crisi i el desballestament de la ciutat, la principal directriu municipal hauria de ser el treball. No l’administració, ni els serveis, ni la municipalització, ni l’ètica o l’estètica… Tot això és secundari, posterior a la definició d’un motiu profund d’actuació, perquè són només condicions per a fer allò que realment compta. I quedar-se en les condicions porta a ignorar la finalitat última.
Parlar de treball significa avaluar seriosament l’educació a tots els nivells, formació professional en particular. Implica saber que els ajuts socials només són parcials per a fer valer una capacitat personal d’integració social (el treball), significa avaluar la greu situació de l’ocupació i la seva qualitat a l’escala de la ciutat, significa fer polítiques actives de com se situa la ciutat en l’economia real. Que tot això ja preocupa el govern municipal? –No n’estic gens segur.
De poc serveix una regidoria de “nova economia” si no hi ha una directiu municipal general que porti una visió i un camí per situar la ciutat en un context productiu. Aquí el terme ‘nova’ tapa tota l’economia. Casualitat?, -No, per això es va crear (i després va desaparèixer), per a no parlar d’economia real. La ciutat, des del sector públic, està obligada a multiplicar la seva capacitat d’oferta. Això és, s’ha de situar la ciutat en el seu context del Vallès, la regió de Barcelona i Catalunya. Silenci absolut. Perquè aquesta no és una feina solament d’empresaris, sinó una tasca que implica el govern i la representació política municipal. Però és molt més còmode ser “alternatiu” i parlar tòpics, com les “sobiranies” (econòmica, ambiental,… etc.), que arremangar-se davant l’economia real. L’aparent radicalitat tapa renúncies greus i debilitat.
Ser realment radical significa portar les reformes al límit. La revolució només es fa amb dosis profundes de reformisme portat a l’extrem. Però, els suposats radicals actuals ho sobrevolen. Els nostres líders, molt oficialment d’esquerres, no pretenen cap revolució. Aquest és la seva debilitat i el nostre problema.
Radicalitat significa ser realment socialdemòcrata i parlar de salari social i endegar una política potent d’habitatge públic. Ser radical significa ser capaç de fer política d’impostos i d’ajustar-la a objectius, com despesa social, inversió, etc. I, en canvi, què prudents (moderats) resulten els nostres governants! Radicalitat és entendre que si l’ensenyament és la mecànica i l’educació és el procés, només la formació és l’objectiu final, el resultat a valorar. I el valorem? O desviem la mirada?
Ser radical significa obrir l’ajuntament a la ciutat i fer-lo transparent del tot. Que les condicions de treball en ell siguin les mateixes del món privat de la ciutat, en exigència i competència dels professionals. No pas per fer-ne un suposat oasi al marge de la resta de ciutat. Desburocratització profunda i sentit laboral, funcionaris, els mínims, i la resta treballadors amb ocupació digne, però exigent. Ai, no… que això seria fer “d’empresa”, paraula maleïda..!
Som decadents perquè no pretenem transcendir la crisi actual ni fer una societat més forta. I ho som sota el liderat coix de la nostra representació política. Som decadents perquè el Ple municipal sembla el Parlament Europeu, per les ínfules amb què parla i de com mísera és la representació exercida de la ciutat.
Aspirem a ser una ciutat de treball? Aspirem al valor compartit del treball que ens pot fer iguals, pròspers, justos..? Aspirem a sumar esforços i a trencar l’aïllament de l’ajuntament que hauria de ser dirigent? Aspirem a la dignitat i a la potència del treball? –Crec que no.
