ARTICLE D’OPINIÓ
Laura Àlvarez i Txus Merino, membres de la Crida per Sabadell
Moltes expertes, companyes dels moviments socials i treballadores a primera línia de la Covid-19 fa mesos que ens alerten de l’agudització de les desigualtats socials que està comportant aquesta nova crisi del capitalisme patriarcal. En aquest últim any, totes hem pogut constatar com la manca d’equitat en el sistema sanitari s’ha convertit en una gravíssima epidèmia social. No hi ha pitjor desigualtat que saber que emmalaltiràs o moriràs prematurament pel fet de ser pobre (i, encara més, pel fet de ser dona i pobra, i/o per estar en situació administrativa irregular).
Aquest article pretén sumar una veu més a aquesta -necessària- crida a l’organització feminista i anticapitalista. Contra aquesta pandèmia que ha posat de manifest i ha donat visibilitat a totes les desigualtats que patim, cal que posem d’una vegada per totes la vida al centre! Aquesta màxima ha de deixar de ser un mantra sense contingut per convertir-se en una finalitat social i política concreta i palpable. Cal que posem el sosteniment de les condicions materials -i de vida- de les dones de classe treballadora al centre de les nostres preocupacions i de les polítiques públiques, perquè la capacitat de resistir no pot dependre sempre de la classe, del gènere o de l’ètnia a la qual pertanyem, ni del lloc on vivim o del qual venim.
Què vol dir posar la vida al centre?
Posar la sostenibilitat de la vida al centre de l’organització social, política i econòmica, vol dir triar la vida i la salut física, mental i emocional de les persones, per sobre de qualsevol dels beneficis empresarials, econòmics i polítics; vol dir aturar els acomiadaments i assegurar un pla de rescat social per a la classe treballadora; vol dir dotar de més recursos la xarxa d’atenció i recuperació integral contra les violències masclistes; vol dir donar al treball domèstic i de cures tota la importància que té i tota la visibilitat que mereix (i per tant s’ha de reconèixer com a servei públic essencial, remunerar i protegir socialment); vol dir reforçar l’educació pública amb recursos humans i materials; vol dir expropiar pisos als fons voltor, regular el preu del lloguer, prohibir els desnonaments i garantir el dret a l’habitatge digne; vol dir el tancament dels CIEs, la derogació de la llei d’estrangeria i la regularització de les situacions administratives de les persones migrades; vol dir renda bàsica universal, reforma fiscal i redistribució; i, entre moltes altres coses, posar la vida al centre vol dir, sempre, (i, especialment, en el moment d’emergència sanitària que estem patint) blindar un sistema sanitari de provisió, gestió i titularitat 100% públic, integral, de qualitat i on no tinguin cabuda les desigualtats en l’accés al sistema. Només així podem evitar que es faci negoci, i s’especuli, amb la salut de la classe treballadora.
En definitiva, posar la vida al centre és un reclam feminista a subvertir, a revolucionar, a transformar el sistema socioeconòmic capitalista, heteropatriarcal i racialment estructurat, per així reduir la pobresa, la precarització, la desigualtat i l’exclusió social.
Feminisme anticapitalista: perquè aquesta crisi no és neutre al gènere, ni a la classe
Aquesta crisi té una important bretxa de classe i de gènere, ja que està impactant més profundament en la degradació de les condicions materials i de vida de la classe treballadora, i en especial de les dones de classe treballadora. De fet, les dades ens mostren que existeix una doble bretxa de gènere com a conseqüència d’aquesta crisi: Perquè (1ª) les dones som les que més estem patint (i patirem) les conseqüències -socioeconòmiques i de salut- d’aquesta crisi. Però a més, (2ª) les dones de classe treballadora estem desenvolupant la majoria de treballs essencials per al sosteniment social (tant a les llars, com en el mercat laboral formal, i també en el mercat informal o no regulat).
Amb tot, sembla que ningú ens pot negar que la crisi de la Covid19 ha posat de manifest que el capitalisme no se sosté sense el treball de les dones, i que en aquesta nova crisi del capitalisme el que s’està reproduint és una agudització de les desigualtats que ja existien i això s’està traduint en un augment de la feminització de la pobresa i la precarietat. Per poder revertir això cal que fem diagnosis des de la perspectiva de gènere i de classe, i propostes feministes i anticapitalistes.
Què es pot fer des de les administracions públiques?
En aquests darrers mesos s’ha evidenciat, encara més, la insostenibilitat de la depredació econòmica capitalista, implementada per les polítiques neoliberals. És per això que, des dels governs, cal implementar mesures de tipus social i econòmic que desplacin els interessos privats i d’acumulació de capital, i que, sobretot, posin la supervivència, i la vida de les persones al centre. I, a més, és necessari que l’aplicació d’aquestes mesures no generin impactes (de classe, de gènere, d’ètnia…) negatius; que s’implementin polítiques que no reprodueixin o perpetuïn les desigualtats socials. No podem continuar permetent que sempre siguin les persones amb situacions més precàries les que més pateixen els efectes de la crisi.
Ara és el moment de posar en marxa un pla de xoc social que rescati les persones en el curt termini, però també d’un pla per construir una nova política econòmica feminista, que posi en valor -i democratitzi- les tasques de cura i reproducció social, que sigui transformadora, des d’allò local, el cooperativisme i la construcció de sobiranies.
En aquest sentit, què pot fer l’administració local tenint en compte les seves competències? El municipalisme ha de ser un instrument clau per sortir de la crisi, a través de mesures valentes que posin la vida al centre. El govern de la nostra ciutat, per començar, hauria de defensar tots els serveis públics de la nostra ciutat, i deixar de promoure la seva externalització i privatització. Un exemple paradigmàtic en seria la (re)municipalització del Servei d’Atenció Domiciliària, garantint així, tant els drets de les treballadores del servei, com els de les seves usuàries.
Caldria avançar també en generar mesures d’urgència en àmbits com el de l’odontologia (tal com instava a fer la moció de la Crida aprovada a l’últim Ple Municipal), la podologia, la pobresa menstrual i altres temes que afecten a part de la nostra població que està desprotegida, per no tenir cobertura sanitària, per viure en condicions de pobresa o al carrer.
Què podem fer des del carrer?
Seguir teixint xarxes veïnals i de suport mutu i solidaritat, com les que van sorgir amb l’esclat de la pandèmia o com les que fa anys que teixim als nostres barris, des dels comitès i assemblees feministes i anticapitalistes, o des dels Casals i Ateneus, que omplen de lluita, compromís i solidaritat els Països Catalans. I des d’aquí, també, hem de seguir combatent el feixisme. I hem d’estar alerta, ja que l’extrema dreta es nodreix d’aquesta desigualtat estructural que resulta imprescindible pel funcionament del capitalisme.
I sobretot, en un moment com l’actual, hem de seguir mobilitzant-nos per la defensa dels serveis públics i de la sanitat pública (per exemple, recolzant les vagues de sanitàries, com la passada vaga del 10 de març; o a Sabadell solidaritzant-nos amb la Plataforma Assembleària de Treballadors i Treballadores del Taulí); Lluitant pel dret de totes a l’habitatge digne amb les companyes de la PAHC i del Sindicat de Llogateres; i afiliant-nos a sindicats de classe i combatius per la defensa dels drets laborals de totes, i per combatre qualsevol atac als interessos i la salut de la classe treballadora.
Foto portada: una imatge del CAP Centre. Autor: David B.
