Foto portada: el pont del parc de Catalunya, el passat dissabte a les 3 de la matinada. Autor: J.d.A.

‘Coses que sap una filla de taverners’, per Montse Barderi

ARTICLE D’OPINIÓ
Montse Barderi, escriptora, comissària de l’Any Pàmies; premi Prudenci Bertrana de literatura

Em presento. Soc la Montse Barderi, la filla de Cal Pasqual, un bar restaurant per a obrers situat al carrer del Sol, 124, just davant del Vapor Pissit. Soc i seré, una filla de taverners i ara, que el bar no existeix, em costa passar per aquell carrer perquè sempre hi veig casa meva. La casa que ja no tinc i que no hauria d’enyorar perquè com diu Pina Baush “soc filla de taverners, i com a tal mai vaig tenir una vida de família, els meus pares no tenien temps lliure per ocupar-se de mi. I quan es feia de nits em refugiava sota les taules del cafè i em quedava allà, observant”.

Però no vull pas parlar-los dels traumes de viure en un bar, els asseguro que créixer rere el taulell té moltes altres avantatges, com ara saber que emborratxar-se en un bar no és gaire fàcil. En primer lloc és car. Afortunadament car, i està molt bé que valgui molts diners perquè emborratxar-se hauria de costar molt. Una persona que s’emborratxa ja ha creuat el límit un cop, i pot esdevenir alcohòlic. I tot el que pugui fer o dir no val mai gaire la pena. I el que és pitjor, no sempre adopten una actitud letàrgica, alguns es posen violents. Cada gintònic o copa o cubata val com cinc cafès. I les que servim tenim moltes maneres de preservar l’aiguardent: primer l’omplim de gel i així costa molt saber si n’hi poses poc o molt, i el got és sempre estret i ben alt. Calen moltes copes de bar per perdre el nord de vista!

En segon lloc, els taverners de bon ofici, deixem de servir alcohol quan algú comença a estar trompa. Quan no camina dret, o s’esvera una mica, o parla de més o s’encalla, li diem, “l’última” i complim la nostra paraula. I tot seguit baixem la persiana. Els primers beneficiats som nosaltres, res de bo es pot treure de persones borratxes, enrenou, problemes, baralles… ens interessa desfer-nos d’ells.

Ahir vaig sortir a veure la Bebe, a l’Eix Macià, des de la Creu Alta en 10 minuts ja hi era. Vaig trobar-me dos ‘paquis’ oberts a la 1 de la matinada, alguns joves compraven ampolles d’alcohol i les posaven en bosses blanques de plàstic. Un cubata que et fas amb una penya a peu de carrer amb un got enorme de plàstic no té res a veure amb els dos ditets d’alcohol que les taverneres d’ofici saben posar als gots llargs i ple de gel.

A la una de la nit, ja notava aquell aire carregat de la gent que ha mamat massa. Colles parlant alt, cridant, exaltades…. jo no sé què s’ha de fer, ni pretenc donar solucions ni fer cap discurs moralista. Només soc una filla de taverners assegurant-los que emborratxar-se en un bar és molt més difícil.

Foto portada: el pont del parc de Catalunya, el passat dissabte a les 3 de la matinada. Autor: J.d.A.