‘Crítica a una reflexió independentista sabadellenca’, per Antonio Santamaría

Aquesta rèplica a l’escrit Ara: Catalunya endins i un nou lideratge està redactada des d’una perspectiva crítica, però amb la voluntat d’encetar un debat racional sobre la greu situació política del nostre país i esbossar les seves possibles solucions.

L’escrit, titulat Ara: Catalunya endins i un nou lideratge. Una reflexió sabadellenca, signat per onze intel·lectuals, pretén obrir les vies d’un “gir estratègic” i d’un “nou lideratge polític” per tal d’avançar cap a la independència de Catalunya atès el fracàs de la via unilateral. Un document que adopta la forma d’un manifest i que, des del punt de vista polític, s’ubica en la longitud d’onada ideològica d’ERC.

El text arrenca amb unes consideracions generals sobre la identitat nacional, algunes de les quals podem compartir, com ara la que sosté el seu caràcter de “construcció històrica” i “col·lectiva”, complexa i subjecta a transformacions, o la referida a la incorporació de nous valors. Així mateix estem d’acord en la resiliència o resistència de les identitats en el curs de la història. Tanmateix, els problemes comencen quan aquests plantejaments abstractes s’apliquen al catalanisme del qual s’afirma que sempre ha estat obert i cosmopolita i que mai –independentista o no- ha generat “aberracions” que interpretem, potser equivocadament, com a expressions d’actituds intolerants, excloents o xenòfobes.

Aquesta versió idíl·lica del nacionalisme català no s’adiu massa ni amb la realitat històrica i ni amb els comportaments intolerants que han proliferat en el curs del procés sobiranista. Respecte al passat ens remeten al capítol cinquè, La teoria de la nació catalana, de l’obra de Joan-Lluís Marfany, La cultura del catalanisme, on demostra abastament, amb documents de l’època del primer nacionalisme català, com “el catalanisme no se separa de la pauta d’altres nacionalismes finiseculars. El racisme els impregna tots, com tota la cultura de l’època” (p. 196) i que aquí es dirigeix contra els “castellans”. Això per no esmentar les tesis obertament racistes (avui diríem supremacistes) de Josep Maria Vandellòs o Pere Martí Rosell i Vilar, a la dècada de 1930, ambdós propers al sector filofeixista d’ERC. De fet, en els escrits del jove Jordi Pujol, es proposa explícitament trencar amb aquesta tradició xenòfoba mitjançant l’anomenada “doctrina catalana d’integració”, l’expressió més coneguda de la qual és aquella que definia com a català a “tothom que viu i treballa a Catalunya i que amb el seu treball, i amb el seu esforç, ajuda a fer Catalunya”.

Als nostres dies s’han multiplicat els actes intolerants dels sectors més abrandats de l’independentisme amb atacs contra seus de partits constitucionalistes o periodistes i fins i tot contra aquells independentistes que mostren el menor indici d’autocrítica envers l’ortodòxia secessionista. Això per no citar els escrits xenòfobs de l’actual president vicari de la Generalitat.

Així, doncs, els signats del document farien bé en no negar la realitat. Podríem estar d’acord amb ells en què en el catalanisme han predominat els components de caràcter cívic respecte als de caràcter ètnic. Però és un greu error negar aquests darrers, els quals al nostre parer han anat guanyant terreny en el procés independentista com demostra el fet que Quim Torra ocupi la presidència de la Generalitat. És més, com a demòcrates, haurien d’advertir sobre els perills d’aquesta deriva etnicista. Per això, les crítiques al “supramacisme”, que als autors del text els hi provoquen un “somriure”, més aviat els haurien de suscitar preocupació.

Assimilació impossible

Compartim la seva constatació que a “Catalunya hi ha dues identitats”. També, subscrivim la seva preocupació per la “ulsterització” del país i l’objectiu de “recosir” la fragmentada societat catalana. Ara bé, la recepta que proposen no només és completament errada, sinó que es contradiu amb les seves consideracions generals sobre la identitat. Al seu parer, la causa de la dualitat identitària rau en el “trencament del mecanisme d’assimilació (…) un concepte malvist en el passat per una mena de progressisme ranci, perquè l’evidència històrica mostra que l’aspiració dominat dels immigrants és integrar-se en el país d’acollida”.

Per aclarir els conceptes, assimilació significa que els immigrants han d’abandonar la seva identitat, en el sentit ampli del terme, i adoptar la del país d’acollida. En aquest sentit, la tesi dels autors de l’escrit representa un retrocés respecte no al “progressisme ranci”, sinó a les tesis del jove Jordi Pujol que criticava la idea d’assimilació i propugnava aquella més flexible d’integració.

L’aspiració dels immigrants, que arriben a un país en la seva majoria per motius econòmics, és millorar les seves condicions de vida i el seu deure és respectar les lleis del país d’acollida, però de cap manera estan obligats a canviar la seva identitat cultural, si no ho desitgen.

De seguir el seu raonament assimilacionista, els casals catalans a l’estranger haurien de dissoldre’s immediatament per assimilar-se a la societat d’acollida. De la mateixa manera, els musulmans residents entre nosaltres –en la mesura que la religió forma una part essencial de la seva identitat cultural- haurien de deixar de ser-ho. En contra de tota la doctrina de les Nacions Unides sobre les minories nacionals, segons el seu plantejament, la minoria sueca resident a Finlàndia o la minoria hongaresa a Romania hauria de deixar la seva llengua i cultura per assimilar-se a la majoria finesa o romanesa que els acull. En fi, podríem multiplicar exemples fins a l’infinit.

A més, aquesta tesi assimilacionista es contradiu amb el caràcter resilent de les identitats culturals/nacionals. Per què la identitat dels catalans que també s’hi senten espanyols hauria de ser menys resilent que la d’aquells catalans sotmesos durant dècades als intents d’assimilació de l’Estat espanyol?

En definitiva, la seva oferta per als ciutadans, que es senten catalans i espanyols, radica en que renunciïn a la seva identitat i s’assimilin a la identitat únicament catalana que, per cert, és la que professen els autors del text. D’aquesta manera, no només serà impossible eixamplar la base social de l’independentisme, sinó que condueix a solidificar encara més les barreres entre les dues comunitats identitàries existents a Catalunya.

Identitat nacional i classe social

Al text s’hi fa una referència tangencial a la relació entre identitat nacional i classe social on s’afirma que la “identitat nacional s’usa per emmascarar o apaivagar els conflictes de classe. Cert, així estat i és. Però les classes socials i les seves organitzacions –i que se’ns demostri el contrari- estan amarades d’identitat nacional”.

Al nostre país tenim un exemple de manual. El gir independentista del catalanisme conservador es produeix justament després de dues vagues generals, del moviment del 15M i de l’histriònica entrada d’Artur Mas en helicòpter al Parlament de Catalunya. De fet, l’exconseller Santi Vila va confessar, al desembre de 2014, que el relat del procés sobiranista va permetre resistir “quatre anys de retallades” i que per això calia un projecte “mínimament il·lusionant”. Unes asseveracions que s’ajusten al teorema d’Eric Hoffer:

“Neutralitzar un moviment de masses és sovint assumpte de substituir un moviment per un altre. Una revolució social pot ser immobilitzada promovent un moviment nacionalista o religiós”.

Pel que aquí ens interessa, a Sabadell, la identitat nacional està estretament vinculada a la classe social. Així només cal comparar els districtes on les forces independentistes obtenen millors i pitjors resultats electorals per a comprovar que el seus principals suports s’ubiquen entre les classes mitjanes de llengua vehicular catalana i són molt minsos en els barris on resideixen les classes treballadores castellanoparlants. Així doncs, existeix una profunda connexió entre identitat i classe social on les diferències socials estan –per així dir-ho- subratllades pels factors identitaris.

Aquí radica un component clau sense el qual resulta impossible entendre correctament la realitat i que agreuja encara més la divisió entre les dues Catalunyes, ja que les diferències identitàries es juxtaposen a les de classe. L’hegemonia del pujolisme coincidí amb la crisi industrial que va trencar l’espina dorsal del moviment obrer, al mateix temps que al voltant de la ideologia nacionalista s’assistia a un moviment d’homogenització identitària i ideològica de les classes mitjanes. Així, mentre la classe treballadora experimentava un procés de desestructuració i aculturació i esdevenia invisible; la classe mitjana s’unificava al voltant del nacionalisme, en el marc de constants campanyes entorn a la llengua i la identitat. Aquest complex procés explica el que els autors qualifiquen de “superioritat orgànica independentista” i permet afirmar que l’independentisme és la fase superior del pujolisme.

Evolucions i involucions

Un altre aspecte polèmic del text radica en la seva afirmació que “l’estat espanyol no podem esperar altra cosa que involució”. Aquí es palesa com l’independentisme ha significat la mort del catalanisme, en la mesura que un dels seus trets fonamentals era bastir un projecte de modernització i regeneració d’Espanya. D’altra banda, el procés sobiranista no ha aconseguit cap dels seus objectius polítics, llevat d’exasperar la divisió entre les dues Catalunyes i alimentar al nacionalisme reaccionari espanyol.

Els nacionalismes necessiten estructuralment un enemic exterior i un altre interior. Per al nacionalisme català ho ha estat el nacionalisme espanyol i per aquest ho ha estat el nacionalisme basc i català. Es tracta de màquines nacionalitàries que es retroalimenten i es necessiten mútuament. Certament, ara estem assistint a un perillós rearmament del nacionalisme reaccionari espanyol que s’ha de combatre políticament i ideològica, doncs remet als aspectes més foscos de l’Espanya centralista i autoritària que es nega a reconèixer la seva pluralitat cultural i nacional.

Així, doncs, de la mateixa manera que critiquem la hispanofòbia de certs sectors de l’independentisme, és un deure democràtic lluitar contra la catalanofòbia del nacionalisme reaccionari espanyol que resulta encara més perillós al poder disposar de les eines repressives de l’Estat que no té el nacionalisme català, però que aspira a tenir-les.

Tots els països europeus tenen aspectes foscos en la seva història. Espanya i Catalunya no són una excepció. No obstant això, els països podem canviar si es donen unes circumstàncies adequades. Tanmateix, només cal comparar la situació de la llengua i cultura catalana a la Catalunya Nord per comprovar com la democràcia espanyola ofereix un marc per a l’autogovern i per al desenvolupament de la cultura catalana que no existeix a la República francesa. Per tant, no podem assumir la tesi, segons la qual no es pot esperar res d’Espanya excepte més repressió i involució. Ara, la fracassada via unilateral assajada pel moviment independentista, ha provocat la reacció contrària; però no es pot descartar que en altres condicions polítiques i històriques es reverteixi aquesta tendència.

Només per posar un exemple, el govern d’Adolfo Suárez, un dirigent sorgit de les files del franquisme, va reconèixer la Generalitat republicana i va oferir a l’autonomia catalana un concert econòmic semblant al del País Basc i foren els líders del catalanisme conservador de l’època qui ho rebutjaren amb l’argument que recaptar impostos era impopular. Josep Tarradellas, després de l’aprovació de l’Estatut de Núria i en polèmica amb Jordi Pujol, va assegurar que aquest Estatut era un punt de partida per a eixamplar l’autogovern de Catalunya, sempre i quan s’actués amb lleialtat institucional. Una recomanació que no ha estat escoltada ni pels governs de Pujol que es van moure en el marc d’una ambigüitat estructural i encara menys pels executius catalans que han apostat per la via unilateral cap a la independència.

Realisme i convivència

L’escrit conté l’aspecte positiu de reclamar una “adaptació a la realitat” enfront dels plantejaments “irresponsables” d’Elisenda Paluzié i Quim Torra, atesa l’actual correlació de forces. En clau d’autocrítica, propugnen un “treball de masses” per eixamplar la base social i unes “polítiques socials de centre-esquerra”, des del govern de la Generalitat, per “atreure al nostre camp gent indiferent o hostil”. A la independència –asseguren- no s’arribarà immediatament, sinó amb “determinació i perseverança” combinades amb “paciència i intel·ligència”.

Tanmateix, la seva proposta assimilacionista s’alça com un obstacle gairebé insalvable per assolir aquest objectiu. Especialment quan es demana a l’Estat espanyol el reconeixement de la seva pluralitat identitària, però al mateix temps es vol acabar amb la pluralitat identitària interna de Catalunya.

La composició identitària i social de Catalunya, els vincles econòmics, històrics i culturals amb Espanya i l’oposició de l’Estat espanyol, però també de la Unió Europea als projectes secessionistes de caire nacionalpopulista fan extremadament difícil que pugi materialitzar-se l’objectiu d’assolir la independència.

Al nostre parer, la solució a l’actual conflicte polític no radica en insistir en una via que s’ha mostrat fallida. Pel contrari, creiem que aquesta sortida passa per cercar aliances amb les forces progressistes catalanes i de la resta d’Espanya per tal de caminar cap a un Estat federal que garanteixi la convivència, en termes d’igualtat i fraternitat, dels pobles d’aquesta pell de brau com deia Salvador Espriu.

Foto portada: manifestació a Sabadell el 3 d’octubre de 2017, dos dies després del referèndum unilateral de l’1 d’octubre. Autor. J.d.A. 

Comments are closed.