Joan Brunet

‘De les dites de la meva àvia i d’altres facècies…’, per Joan Brunet

ARTICLE D’OPINIÓ
Joan Brunet i Mauri

Els que em segueixen o bé em coneixen, saben de la meva tendència a citar dites de la meva sàvia àvia materna a l’hora d’il·lustrar situacions que, com passa sovint, hi encaixen a la perfecció. I és que les dites de l’àvia —de les àvies— són com unes piulades del passat —en aquest cas de transmissió oral i generacional—, amb un contingut i un fons que supera amb molt a les actuals de caràcter digital que tan abunden. Així és que avui no m’he pogut resistir a la temptació de fer una lectura irònica dels fets dominants en relació amb la pandèmia del coronavirus a partir d’alguna de les dites de la meva àvia…

“S’atrapa abans a un mentider que no pas a un coix”. I així deu ser, atès que en ben poques setmanes hem pogut comprovar com ens mentien aquells que es ventaven que en la gestió de la pandèmia nosaltres ho haurien fet molt millor que el Govern espanyol si no fos que ens haguessin manllevat les atribucions sanitàries, que no —i aquest és un matís  important— les competències quant al funcionament dels CAP, dels hospitals i de les residències de gent gran. Suposo que tothom recordarà —i escric suposo perquè la memòria acostuma a ser curta i a voltes volgudament selectiva— amb quina convicció, el 20 d’abril, la portaveu del Govern de Catalunya, Meritxell Budó, assegurava que si des d’aquí gestionéssim la pandèmia no s’haurien produït ni tants morts, ni tants infectats.

“A més de pregar, cal treballar”. Algú podria suposar —i fàcil era pensar-ho— que mentre des del Govern de Catalunya es qüestionaven les mesures que des de Madrid s’adoptaven, aquí hi havia un equip de persones que prenia bona nota de tot amb la finalitat de tenir-ho tot preparat (protocols, materials, equipaments, equips sanitaris…) per a poder-ho aplicar tan bon punt es produís un rebrot de la infecció. Però no. Amb sorpresa hem descobert que tampoc en aquest cas hi havia res preparat. I quan el president Quim Torra tingué consciència de l’abast que prenia l’expansió del coronavirus, decidí comparèixer públicament —amb la inefable TV3 com a testimoni— per alliçonar a la ciutadania i advertir-la i advertir-nos que si no fèiem bondat a ell “no li tremolaria el pols” per imposar-nos mesures més restrictives quant a la mobilitat i a la vida social fins al punt de, si calia, decretar el confinament del país. És a dir, que el president Torra, amb la seva intervenció televisiva, evidenciava que estava disposat a implementar les mateixes mesures de confinament que tant havia criticat quan era el Govern espanyol qui les dictava.

“No es pot repicar i a l’hora anar a la processó”. En plenes teòriques vacances d’estiu, quan tímidament començava la recuperació econòmica (que no la social) amb una ciutadania psicològicament esgotada i ansiosa de tornar a una normalitat que mai serà com la d’abans, les paraules del president Torra caigueren sobre la ciutadania com una galleda d’aigua freda. El teixit empresarial —no només el turístic o el cultural, que també— no trigà en rebotar-se i en mostrar el seu malestar per com des de la Generalitat de Catalunya es gestionaven els afers derivats del rebrot del coronavirus que ningú —ai las!— esperava es produís tan aviat. En cap moment la més mínima autocrítica en el missatge, d’altra banda contradictòri, atès que en una superació exponencial del doble llenguatge, en català el president Quim Torra amenaçava amb el confinament mentre que en anglès implorava als ciutadans estrangers (als turistes) perquè ens visitessin adduint que Catalunya era terra segura. Com quedem?

“Receptes tinc que per a mi no vull”. El mateix Govern que no parava de criticar sense en cap cas construir ni aportar res per contribuir a minimitzar els efectes que sobre la ciutadania tenia l’estat d’alarma, experimenta en pell pròpia que sempre és més fàcil culpar a l’altre dels mals propis que no pas prendre decisions i encaixar la crítica. El pitjor del cas és que a diferència del que passava al principi de la pandèmia, el Govern de Catalunya ha tingut quatre mesos per a poder-se preparar per, com a mínim, fer un seguiment exhaustiu i acurat dels nous contagis tal com a mesura elemental per evitar la propagació desmesurada de la Covid-19, reclamada de manera insistent pels professionals sanitaris i pels científics, propis i aliens.

“Jo, de la meitat del què passa no en tinc la culpa i de la meitat restant la tenen els altres”. (Aquesta és una dita que m’acabo d’inventar ara mateix, però que ben bé podria haver estat de la meva àvia). Ara, quan la culpa del què està passant amb el coronavirus a Catalunya ja no la podem derivar cap al Madrid —que “no ens dona els diners que ens fan falta ni tampoc ens paga els que ens deu” —, s’opta per desviar-la cap a una ciutadania (especialment la més jove) desobeeix les indicacions i les recomanacions que des del Govern de la Generalitat se li fan…

“Que Déu ens agafi ben confessats…!”. Davant de tot plegat, aquesta segur que hauria estat la dita que hauria utilitzat la meva àvia davant el desori enmig del qual estem instal·lats.