Havia de ser un català, vés per on, qui fes la més gran retallada dels serveis públics mai vista a França. Quina fama! Hem passat de ser un poble amb seny, responsable i treballador a encapçalar el rànquing de dirigents més amants de les tiSsores d’arreu del món. A Manuel Valls, els periodistes francesos ja el nomenen ‘le catalan‘, amb el que això pot tenir com a component delimitador d’un clixé, d’un altre tòpic més a formar part del nostre bagatge cultural. I ja sabem com són, aquests tòpics; una vegada s’instal·len en les ments de propis i forans, o s’hi queden per sempre i fan un mal terrible o costa moltíssim eliminar-los-hi.

Però un fet clarament diferenciador entre Manuel Valls, els seus valedors, i en Mas i els seus animadors és que el primer va rebre una bufetada ni més ni menys que de 41 diputats que es van abstenir davant la proposta de retallades en els serveis públics, bàsicament en polítiques socials, congelació de salaris dels funcionaris, sanitat i educació. Aquí a Catalunya, pobre del diputat que hagués gosat dir ni una paraula en contra dels pressupostos, perquè hauria anat a parar al fons de l’hemicicle, allà on ningú el veu i on queda assenyalat de per vida.

De fet, la nostra dèbil democràcia pateix des de sempre aquesta manca de llibertat parlamentària i la crítica, el vot dissident, han estat vistos com a un perill per a l’estabilitat del partit on un o uns pocs hi manen i d’altres obeeixen. La llibertat de vot no forma part de la nostra cultura i per tant el sistema esdevé, ja des del primer moment, viciat i podrit, on molts ens preguntem si val la pena mantenir tants diputats que fan el mateix servei que un de sol.

Un dels sectors més castigats per les retallades a Catalunya ha estat i encara és l’ensenyament públic. Convergència i Unió, amb la connivència descarada i cruel d’ERC, està aplicant una sèrie de mesures contra el seu propi país que, sense dubte, passarà factura a tota una generació. No és cap sorpresa que l’ensenyament concertat no pateixi aquesta embranzida, però si ho és que els republicans mirin cap a un altre costat quan la consellera Irene Rigau, un mes si i un altre també, anuncia noves mesures a l’estil més purament Wert. Els informes avalen que Catalunya es troba amb uns índexs de fracàs escolar, de coneixements en matemàtiques, en català i castellà i en llengües estrangeres molt per sota de les mitjanes europees i malgrat tot, cap ni un dels 71 diputats que van recolzar els pressupostos de la vergonya, és capaç d’alçar una veu crítica.

No cal dir que els diners que arriben als instituts han patit una davallada de gairebé el 50 per cent, la qual cosa suposa, entre d’altres, no poder garantir-hi les més mínimes condicions de treball, i on els serveis com el gas, l’electricitat i el manteniment de les estructures bàsiques han quedat molt afectats. No és cap secret que mestres i alumnes fan les classes amb guants i abrics a l’hivern.

Podem afegir l’augment d’hores de feina al professorat, sense cap mena d’incentiu, la supressió per tercer any consecutiu d’una paga extra, l’atac constant al col·lectiu d’interins i substituts que no cobren ni les reunions, ni les tutories, ni les guàrdies de pati, encara que tenen l’obligació de fer-les i d’altres agressions que ens col·loquen a la cua en valoració de l’ensenyament a Europa.

Però a mi em preocupa especialment que quan es produeix una baixa per malaltia d’un mestre o d’una mestra, els alumnes es quedin deu dies sense ser degudament atesos. És cert que a secundària hi ha a tota hora professors de guàrdia, però aquests només vigilen i la majoria dels cops no pertanyen a l’especialitat de la persona malalta. Perquè es castiga als alumnes a no tenir classe quan és un dret que un professor pugui demanar una baixa per malaltia o per una operació degudament conformada per un metge? El professor de guàrdia acompleix el seu rol de policia, de vigilant, però els estudiants perden completament les hores de classe de la matèria del professor malalt.

Els sindicats de l’ensenyament reclamen a la consellera Rigau que les baixes es cobreixin des del primer dia però ella, impassible, recita com ho faria un robot, que aquestes s’han reduït d’un 30%, insinuant que l’administració ha posat fre a les enganyifes, quan la pròpia consellera sap que només cal activar els serveis d’inspecció, fer treballar els inspectors, en definitiva, i així poder trobar pràctiques no legals. Aquesta reducció també ha comportat que gran part del professorat vagi a treballar malalt, utilitzant l’automedicació per tal de no perdre uns diners que l’administració espera en candeletes per a poder pagar el deute que ens amenaçarà  per sempre. I no només això; els sindicats han denunciat l’augment dels contagis a les aules i les complicacions de malalties pulmonars en el conjunt dels professors, a causa, segurament, d’un tractament no adient i no supervisat pel metge.

No obstant això, el fet més greu és deixar de banda l’educació dels alumnes. Milers d’hores a l’any es perden perquè el substitut o substituta no arriba abans del desè dia i aquestes es converteixen en una guarderia on no hi ha activitat acadèmica. És probable que el professor malalt enviï la feina a fer via mail però l’alumnat es trobarà que no pot avançar i que no tindrà, en la major part dels casos, l’ajuda del professor que té al davant.

Els polítics, aquells que volen fer de Catalunya el millor país d’Europa, callen i giren el cap quan se’ls pregunta, al més pur estil Jorge Moragas en el programa de Jordi Évole, Salvados, del 27 d’abril. 71 diputats són còmplices de l’extermini de l’educació. Podran dir que no passa res per perdre unes hores de classe. Podran inventar-se qualsevol excusa perquè callem, però mai no podran convèncer-nos d’allò que és la veritat. Un país que vulgui anar més enllà, que vulgui ser tingut en compte i respectat no pot mai abandonar els seus ciutadans amb evasives no creïbles i clarament manipuladores de l’opinió pública. Si hi ha un fet evident arreu és que la inversió en ensenyament i en cultura fa grans els pobles. Catalunya i els seus dirigents han triat un altre camí.