ARTICLE D’OPINIÓ
Ernest Espinós i Alejandro García, membres del Moviment Veïnal del Sud

El dia 1 d’octubre vaig tenir l’encert d’aprofitar que els cinemes en dimarts fan el dia del jubilat per veure la pel·lícula El 47. Segur que la majoria que la van veure els hi va remoure els sentiments i, en el cas dels més vells, recordar aquell moment històric on un ciutadà després de recórrer totes les dependències i passadissos de l’Ajuntament de Barcelona, demanant obrir una línia d’autobús al seu barri, la Torre del Baró, sense que ningú el prengués amb serietat per resoldre el problema d’aïllament del barri, tot d’una prengué la decisió de segrestar l’autobús, portant-lo fins al capdamunt del seu barri aconseguint per fi que els escoltessin. És cert que li costa un gran sacrifici per la seva família, des de aquí el nostre reconeixement, i s’obvia la seva militància al PSUC i a Comissions Obreres, però el que és cert és que encara avui són necessàries aquestes actuacions en nombroses reivindicacions populars.

A mi aquesta películ·la em porta a pensar si amb el temps hem millorat la relació de participació de la ciutadania amb l’Administració per atendre amb resultats tangibles els problemes que els ciutadans i ciutadanes plantegen, l’atenció avui segurament que és més respectable, però el resultat per solucionar-los segueix sent igual de difícil amb allargaments burocràtics de mesos i mesos per donar solucions o simplement una resposta formal.

Avui per desgràcia el poder polític i econòmic han aconseguit que les grans entitats anteriorment reivindicatives, sindicats i moviment veïnal hagin agafat el camí de la complaença i han trobat un nou aliat, la taula de diàleg on es troben molt a gust amb les elits que dirigeixen el país. Aquest no pot avançar de manera socialment justa si no hi ha resposta al carrer, com a exemple el darrer Primer de Maig d’enguany, una convocatòria pels dos sindicats majoritaris tingué com a resposta 2.000 persones a la manifestació oficial, quan antigament organitzaven fins a 100.000 treballadors reivindicant millores salarials i socials.

Aquest és un fet clar i rotund de que els sectors més reivindicatius de la societat, els que més lluitaven per aconseguir millores amb el treball i pels serveis públics, com va ocórrer en la situació que explica la pel·lícula, ara es troben desorientats i domesticats, malgrat és costum què quan veuen que petits sectors tornen a agafar la torxa de la reivindicació i aquestes s’estenen, apareixen de manera oportunista no sigui què altres els hi prenguin l’estatus de negociadors amb el poder polític, com va passar ara fa tres anys amb la vaga de transportistes, o el més recent cas de les protestes al camp.

Tornant al cas, podríem posar molts exemples de petit calaix, però com a El 47 voldríem destacar projectes emblemàtics que fa molts anys que es troben congelats als calaixos de la conselleries de Sanitat, Educació i d’Afers socials. Tenim uns ajuntaments que fan esplèndides i sumptuoses declaracions sobre la necessitat de construir hospitals (aprovats al 2005!), escoles, instituts, residències… però mai es passa del paper a la realitat. A tall d’exemple del que expliquem a la ciutat i comarca, una trobada d’alcaldes i alcaldesses el 2021 amb tota la pompositat pròpia dels polítics anunciant acords per fer realitat els Hospitals promesos fa 18 anys pel primer Tripartit, tema que hem tingut ocasió d’abordar en altres articles.

Creiem que ja és hora que els Ajuntaments compleixin les promeses i acompanyin la llarga reivindicació popular. Sabem què això és demanar massa a càrrecs polítics que estan acostumats a viure en un entorn molt còmode i que tenen clar que la lluita al carrer comporta sacrificis, i saben també que un poble mobilitzat no és fàcil enganyar-lo, i els hi podrien exigir baixar de les cadires.

Per això des del Moviment Veïnal del Sud demanem una vegada més que els alcaldes i alcaldesses de la comarca es deixin de fer brindis al sol i fer declaracions amb tota pompositat, que en això sí que són experts, i exigeixin resultats i calendaris, això sí que farà què el Govern de la Generalitat es vegi obligat a desenvolupar les infraestructures de Salut, Educació i Serveis Socials tant de temps reivindicades pels moviments socials de la comarca.

Ens diuen que no tenen diners, però en canvi han corregut ràpidament a projectar infraestructures que el poder econòmic els hi està demanant, com l’ampliació de l’Aeroport de Barcelona o el Quart Cinturó, dos projectes que sense dubte veurem en aquesta mateixa legislatura, malgrat afavoreixen el canvi climàtic, com si fossin cecs a la nostra nova realitat d’empitjorament sostingut, desplaçament de milers de persones per catàstrofes constants i crisis alimentàries…

En aquest sentit, ara ens trobem amb la sorpresa que l’Ajuntament de la nostra ciutat es proposa desenvolupar en una de les poques zones naturals que tenim, el nostre riu Ripoll que tant ha costat recuperar, una concentració industrial i d’activitats diverses. Ens diuen que no tenim terrenys industrials, com dèiem mesos enrere, tenim zones industrials a tota la zona esquerra de la carretera de Barcelona – Terrassa,  deixades i  abandonades, com perquè s’hagi de malmetre novament el riu.

És evident quina agenda econòmica ens planteja el PSC (i Junts, en el cas de Sabadell), com el fet d’obviar la greu crisi de l’habitatge i els lloguers mentre proposen la construcció de 55.000 habitatges més quan tenim 400.000 per poder expropiar dels fons voltor, perduts per especular una vegada més.

Aquesta és la realitat que tenim, uns governs interessats només en seguir impulsant grans projectes i pelotazos al més pur estil dels 90, mentre es degrada paulatinament la vida de la classe treballadora. Caldrà seguir l’exemple de Manolo Vital, i passar a l’acció prenent les regnes cap a una veritable alternativa a l’actual sistema.