‘El bosc de Can Feu: de la mort a una nova vida’, per Aleix Gonzalez

ARTICLE D’OPINiÓ
Aleix Gonzalez Campaña, Investigador i guia turistic expert en Can Feu.

S’ha parlat molt del bosc de Can Feu i de com era. La bellesa d’aquell espai perdut era espectacular, amb dos grans torrents que travessaven el bosc i s’unien poc abans d’arribar a la Torre d’en Feu, el gran castell romàntic del senyor Olzina. A més hi havia grans plans en el seu interior, alguns popularment coneguts com el Pla de l’Amor, el Pla de la Font, el sot del Roure, la Font de Sant Rol·lo, etc.

A partir de 1907 fou en aquells espais majoritàriament on es van fer les festes populars i culturals més importants de principis del segle XX a Sabadell. El bosc de Can Feu era l’epicentre cultural del vallès. Molta gent de tota la comarca i de Barcelona el visitaven no només pels actes que s’hi feien, sinó també per passejar-se i plasmar el seu encant en nombroses fotografies. Per aquest motiu trobem imatges de Can Feu en tants llocs disseminats de Catalunya i d’Espanya (Arxiu Nacional de Catalunya, Centre Excursionista Catalunya, Agrupació Fotogràfica de Catalunya, Arxiu Casa Amatller, Arxiu Fotogràfic de Barcelona, Arxiu Comarcal de Terrassa… etc).

Quan el propietari del bosc, el noble Josep Nicolau d’Olzina i Ferret, morí l’any 1924, ho va heretar el seu nebot, don Guillermo de Pallejá Ferrer-Vidal (IV Marquès de Monsolís). Aquest personatge era totalment oposat a com veia el bosc el seu oncle. El pànic pel futur del bosc era evident. El President del Centre Excursionista del Vallès, Joan Montllor i Pujal va escriure en el Diari Sabadell:

“Reconeixem a l’amo de dita finca els seus drets de propietari i els hi respectem com una cosa sagrada, però també hi té la ciutat algun dret moral. Admirant aquest bosc d’una beutat sense parió, aprenguérem els sabadellencs a venerar la personalitat respectabilíssima de Josep Nicolau d’Olzina. Déu vulgui que el seu successor no menys respectable, el marquès de Monsolís, es faci creditor de la mateixa estimació del poble de Sabadell. Això ho aconseguirà si sent l’honra de posseir el bosc, ensems que la responsabilitat de conservar-ho. Sabem que l’Alcalde anterior, intentà fer amb altres elements determinades gestions per tal d’assegurar, si més no, la permanència del bosc, però l’extrema gravetat del senyor Olzina va fer que la iniciativa fos diferida”.

“No és d’esperar que trobem en el senyor marquès de Monsolís una actitud irreductible contrària a les nobilíssimes aspiracions de la ciutat; més aviat hem de creure que, com el seu antecessor –de grata memòria- es farà digne de la nostra estimació. És innegable que el bosc de can Feu convé en gran manera a Sabadell per la seva salubritat i esbargiment. No seria, doncs, possible la seva adquisició?”

Tanmateix,  el  maig de 1927, la tala del bosc es va iniciar. Però el nombre dels arbres tallats en una extensió de 40 hectàrees no constituïa cap delicte. Sota la sospita que el propietari volia talar  el bosc per vendre’n la fusta, l’Ajuntament de Sabadell va demanar  al Govern la declaració d’aquest com  a Parc Natural. La petició estava avalada pels alcaldes de Sabadell i Sant Quirze, i les signatures  dels presidents de 27 entitats i corporacions de Barcelona, 40 de Sabadell i 1 de Sant Quirze.

Guillermo de Pallejá va oferir la compra del bosc a l’Ajuntament i el dret de preferència i la possibilitat de millora del preu davant d’altres possibles compradors, també va assegurar que mai destruiria el bosc, ja que per testament escrit del seu oncle en Josep Nicolau d’Olzina, se li’n prohibia la destrucció.  Però quan esclatà la guerra civil, molts incontrolats entraren i talaren el gran bosc, deixant-lo en només 10.000 arbres l’any 1939. Es llavors quan el propietari, veient que ja el bosc havia quasi desaparegut, vengué la fusta i així el bosc desaparegué.

Totes les pors que durant anys es volien evitar, es van fer realitat. El gran bosc, que des de feia centúries existia a l’oest de la ciutat, va morir per sempre.

“Portem tots els Sabadellencs una espina clavada en el cor: la vegonya – potser per primer cop – de sentir-nos fills d’aquesta ciutat, tan plena de virtuts que no esborren un crim capital. El bosc de Can Feu va presidir moltes hores inoblidables de la nostra vida, i entre tots l’hem fet desaparèixer. Ja no existeix, ha mort per la nostra acció o per la nostra omissió; per la destral o per la indiferència”

Durant els anys posteriors a la desaparició del bosc, a Sabadell hi va haver molts silencis respecte a la seva pèrdua. Tothom  se’n sentia culpable per no haver actuat més per protegir-lo. L’extermini va ser tan ràpid, fulminant i total, que mai no es va pair  la pèrdua d’aquell gran paratge natural. Fins i tot,  a finals dels anys 40, l’enyorança  era tan forta, que des de la Fundació Bosch i Cardellach es va voler reforestar el bosc desaparegut. L’alcalde Marcet va dir:

“Arrebato de romanticismo totalmente fuera de lugar. Mantener a las mismas puertas puertas de una gran ciudad en incontenible y sostenida expansión, dentro de un término municipal harto reducido, un grandioso bosque virgen, es un sueño imposible, so pena de ahogar el progreso. Esperar que un bosque de tales características pudiera salvarse era una verdadera utopia. La Ciudad ha de devorar a la naturaleza, si no quiere, a cambio, ahogarse a sí misma.

“Años después conocí al actual propietario de la finca (Guillermo de Pallejá), de la más rancia nobleza catalana, a quien desde el primer momento le tuvo sin cuidado el bosque, el castillo y su sentimentalismo, ya que lo que le interesaba por encima de todo era la valoración del terreno ante la previsible e incontenible expansión de la ciudad. En efecto, la del terreno que antaño ocupaba el viejo bosque, alcanzó una cifra impresionante: ciento por uno y, sobre esta base, era lógico que tratara de realizar tan enorme ganancia, sacrificando los últimos restos del arbolado.”

Quan es va talar el bosc de la Torre d’en Feu l’any 1940, Sabadell va perdre l’indret més important del seu rodal. No només com a espai verd i pulmó verd de la ciutat, sinó com a centre neuràlgic de la cultura popular i educativa sabadellenca.

Anys després de la seva tala, els terrenys van ser venuts per a la construcció d’habitatges, tan necessaris durant els anys 50 i 60 degut a tota la immigració vinguda a Sabadell d’arreu d’Espanya. Semblava que el el bosc de Can Feu havia mort per sempre i que no en quedaria rastre. Però per la sopresa de molts aquest bosc pot tornar a renèixer. Almenys una part petita. Són 6 hectàries de camps que originàriament eren bosc, i que se situen entre el terme de Sabadell i de Sant Quirze. En relació a la superfície total, la part que es vol recuperar només significa 1/6 de l’extensió originària de l’arbreda.

Estem doncs, en un moment històric en que podem recuperar tal i com era aquest indret en aquest lloc exactament. No es pot recuperar ni la Font, ni el Pla de l’Amor… però si que els camins interiors, el pont de Sant Quirze i terres de conreu poden ser reconstruides de nou.

En la imatge superior està superposat un plànol original del bosc fet l’any 1936 amb una imatge de satèl·lit. Podem veure la distribució d’aquesta zona tal i com era originàriament. Aquest ha de ser el projecte que s’ha de fer sense dubte. No podem perdre aquesta oportunitat i crear un bosc o un parc que s’assembli o que recordi al bosc quan es tenen les planimetries i la voluntat de reconstruïr-lo. Hem de tenir molta cura i respecte, ja que si volem recuperar part del bosc més famós de la comarca ho hem de fer amb rigor històric.

Desgraciadament, el projecte guanyador de la urbanització del passeig soterrat dels FGC entre Can Feu i Gracia preveu un bosc que no té res a veure amb l’original: tres basses d’aigua i una ordenació de l’arbreda i els camins totalment diferent.

A nivell de ciutat cal lluitar i fer entendre que de projecte de bosc de Can Feu només pot fer-se aquest de la imatge superior. I al projecte fet per la natura, cap arquitecte pot superar-lo.

Foto portada: Rasclonant en el Pla de la Font. Any 1906. Autor: Joan Vilatobà. MAS

 

Comments are closed.