ARTICLE D’OPINIÓ
Manel Larrosa, arquitecte i urbanista
Diu la Constitució espanyola:
Article 3
- El castellà és la llengua espanyola oficial de l’Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d’usar-la.
- Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives comunitats autònomes d’acord amb els seus estatuts.
- La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni.
El terme “llengua espanyola” referit al castellà no existeix al text constitucional, més aviat és al contrari, afirma que són espanyoles el conjunt de les parlades. I el terme “espanyol”, sempre com a adjectiu, denomina ciutadans, o diversos derivats del concepte Espanya.
Llavors clama el cel quan s’usa i abusa del terme “llengua espanyola” per part d’uns autoproclamats constitucionalistes que li aporten una càrrega extra de significació. Per altra banda, respecte la denominació “català” o “valencià” es dediquen a promoure que són dues llengües diferents i a excusar-se en que els estatuts valencià i català les denominen amb un nom diferent per fer valdre, així, una imposició “jurídica”. Una excusa que estaria per damunt de la realitat acceptada per les acadèmies i autoritats de la llengua, a part del sentit comú. Són tant respectuosos amb la lletra jurídica que la usen per a riure-se’n.
Clama el cel veure algunes webs oficials de diferents organismes espanyols que posen una pestanya diferenciada entre català i valencià, quan podien unificar-les, si es vol, amb el doble nom: valencià/català o català/valencià, però no, han de fer mofa amb dues pestanyes.
Imagineu que un web català separés entre “llegua castellana” i “llengua espanyola”?, sí amb dues pestanyes diferents, al·legant que hi ha documents jurídics i denominacions diverses en el seu gran àmbit lingüístic. Seria inadmissible i ridícul, però és el que ens apliquen.
No és cap casualitat que la constitució esmenti únicament el terme castellà i deixi la denominació espanyoles per al conjunt de les llengües. Traduïa un acord polític de respecte a un conjunt de llengües, espanyoles, totes elles. Encara que es determina l’obligació de conèixer el castellà, però només el dret a usar-lo, es venia a reconèixer un equilibri complex. Jo t’he d’entendre, però tu no em pots obligar a que canviï la meva llengua. Un fet amb molta transcendència en les relacions públiques (administració, jutjats, política…). No era poc, tampoc arribava a un reconeixent de plena igualtat, però era excessiu per als reaccionaris que fan la lluita contra el català i alhora eleven el castellà a espanyol, en exclusiva, òbviament excloent i subvertint el que diu la constitució, la qual afirma que totes són llengües espanyoles. En el context de la constitució, no hi pot haver llengües espanyoles i espanyol al mateix temps, perquè això és el que vindria a definir jurídicament i políticament la constitució. I una constitució empara el sentit de la cultura democràtica d’allò que voldria ser Espanya.
Si es creu que una constitució ha de ser un text popular, assumit com a referent de convivència, com a base d’una cultura civil, llavors el respecte a la seva literalitat i al seu sentit és obligat. I ho és particularment en un camp sensible i d’identitat com són les llengües, tercer article de la constitució. La seva alteració comença amb aquesta superioritat forçada del castellà, en una reescriptura per la porta falsa que trenca el seu sentit primari. És pur cinisme polític. Clar que, els supremacistes, diuen, som nosaltres.
És pressió de l’espanyolisme, el qual hauria de denominar-se castellanisme. Hem arribat al punt de que quan dius “llengua castellana” et pots sentir antic, localista, poc realista, i no obstant, el pacte constitucional diu el que diu. El castellanisme ha esdevingut espanyolisme per exclusió dels no castellans, als quals ens deixen dues opcions: ser o no ser espanyols, equivalent a ser o no ser castellans, perquè ser espanyols no castellans ja no és possible en plenitud lingüística, primer pas d’una ciutadania de segona categoria.
