ARTICLE D’OPINIÓ
Carmel Montllor Nogués. Responsable de Política Municipal del PSC de Sabadell

No fa falta consultar les enquestes per arribar a la conclusió que l’habitatge és un dels problemes més greus de la nostra societat, ja que posa en risc d’exclusió social a una part significativa de la població. Avui en dia és possible tenir treball i ser pobre, perquè per a moltes persones el cost de l’habitatge està per sobre del 30 per cent dels seus ingressos nets, percentatge màxim que la Unió Europea considera adequat per no distorsionar el poder adquisitiu dels salaris.

El desajust entre oferta i demanda explica l’increment desmesurat del preu de l’habitatge, però cal aprofundir en les causes d’aquest desajust. L’origen està en la crisi 2008 i en les mesures d’austeritat adoptades en Europa, que, a més a més d’arruïnar a moltes famílies, van incidir negativament en l’activitat econòmica i en la capacitat dels governs per preservar l’estat de benestar. La recuperació es va produir a partir del 2014, però el sector immobiliari, molt tocat per la crisi, no ho va fer al mateix ritme. La població va començar a créixer amb la incorporació d’immigrants atrets per nous llocs de treball, especialment en el sector dels serveis, o expulsats dels seus països pels conflictes bèl·lics o el canvi climàtic. Sí a aquesta situació li afegim un nivell elevat de crispació política, que dificulta la presa de decisions, podrem entendre millor el perquè d’aquest dèficit.    

Segons dades de l’INE, en els darrers deu anys la població espanyola s’ha incrementat en 2,1 milions (4,6%) i en els pròxims quinze anys ho farà en 5,1 milions (10,6%), al mateix temps que de mitjana la unitat familiar es reduirà de 2,50 a 2,32 membres. Si tenim en compte que el Banc d’Espanya estima que el dèficit actual d’habitatges és de 600.000, això implicaria construir-ne quasi 200.000 anuals durant els pròxims tres lustres per resoldre aquesta situació. Val a dir com a punt de referència, que el 2024 només se n’han construït 110.000.

Les dades mostren que estem davant d’una greu emergència, que s’ha d’afrontar necessàriament amb la col·laboració del sector immobiliari i amb l’adopció de decisions excepcionals per part de l’administració pública. A les comunitats autònomes i als ajuntaments els hi correspon la responsabilitat de les polítiques d’habitatge i al govern central la de finançar-les i influir-hi amb la legislació estatal. Si bé amb retard, les decisions adoptades són les correctes i tenen dos objectius: l’increment del parc d’habitatge social i el control dels preus de lloguer.

Per augmentar el parc d’habitatge social, la Generalitat ha posat en marxa diferents mesures entre les quals destaquen:

• 1) Programa de construcció de 50.000 habitatges socials en els pròxims cinc anys amb aportació de sòl per part dels ajuntaments, dotat amb 1.100 milions d’euros anuals.
• 2) Ampliació del dret preferent de compra de l’administració pública de qualsevol habitatge situat en una zona declarada tensionada, sempre que el venedor sigui un gran tenidor persona jurídica i no es tracti d’un habitatge de nova construcció adquirit per una persona física per ús propi.
• 3) Pròrroga de la categoria d’habitatges de protecció oficial en les zones declarades tensionades. A escala estatal està en marxa la creació de l’Empresa Pública d’Habitatge, que ha d’assumir una part important del sòl i dels habitatges propietat de la Sareb per posar-los a disposició de comunitats autònomes i ajuntaments.

En relació amb el control de preus, la Generalitat ha declarat 271 zones tensionades i ha establert que aquest control s’ha d’aplicar a qualsevol habitatge que de forma íntegra o per habitacions es llogui com a residència, sigui quina sigui la durabilitat del contracte. Per gestionar aquest control ha creat un registre de grans tenidors (persones físiques o jurídiques amb cinc o més habitatges de propietat), ha redactat un règim sancionador i ha reforçat el paper de la inspecció d’habitatge.    

Com a qüestions pendents queden la limitada disponibilitat de sòl urbanitzable (caldrà requalificar terrenys), la revisió del criteri del 30 per cent d’habitatge social en les noves construccions i l’aplicació amb més rigor de la normativa (no pot ser, per exemple, que pisos turístics il·legals continuen funcionant per subterfugis normatius o jurídics).   

La construcció d’habitatges és una activitat econòmica rellevant que genera riquesa, crea llocs de treball i fa possible que les persones tinguem un espai per viure i disposar de la nostra privacitat. La Constitució espanyola reconeix aquesta necessitat com a dret fonamental i compromet als poders públics en la seva garantia, objectiu que no es compleix per les dinàmiques actuals del mercat. La construcció d’habitatge social i l’adopció de normes reguladores són imprescindibles per eliminar l’especulació immobiliària, que vol dir fer compatibles el funcionament d’un sector econòmic important amb els interessos del conjunt de la societat.

El diari digital iSabadell obre la possibilitat als representants d’entitats, partits polítics i altres col·lectius a enviar articles d’opinió, reservant-nos el dret a la seva publicació. L’espai d’opinió reflecteix la visió personal de l’autor de l’article. iSabadell només la reprodueix.

Foto portada: habitatges de la plaça de l’Assemblea de Catalunya. Autor: J.d.A.