PAH Sabadell. Autor: David B.

‘Els drets a la propietat i a l’habitatge davant l’ocupació il·legal’, per Carmel Montllor (PSC)

ARTICLE D’OPINIÓ
Carmel Montllor Nogues, membre del PSC.

La Constitució Espanyola incorpora els drets a la propietat i a l’habitatge i en els dos casos remarca la seva transcendència social. Així en l’article 33 reconeix el dret a la propietat i determina que la funció social delimitarà el seu contingut legal i en l’article 47 estableix que tots els espanyols tenen dret a gaudir d’un habitatge digne i adequat, especificant que es regularà la utilització del sol d’acord amb l’interès general per impedir l’especulació.

A diferència dels drets fonamentals que els ciutadans poden reclamar la seva tutela als tribunals ordinaris per un procediment especial o directament al Tribunal Constitucional mitjançant el recurs d’empara, aquests dos drets es regulen exclusivament a través de les lleis que els desenvolupen.

La crisi econòmica del 2008 va provocar la precarització del treball i dels salaris d’una part significativa de la població i va generar un nombre important d’habitatges buits, però l’especulació immobiliària i les deficients polítiques públiques de construcció d’habitatges socials han incrementat els preus de compra i de lloguer, originant un dèficit important d’habitatges a preus assequibles. Una de les conseqüències rellevants d’aquesta situació ha estat l’increment significatiu de l’ocupació il·legal, que posa en confrontació aquests dos drets.

La premissa fonamental de partida és “el dret de tota persona a disposar d’un habitatge digne i adequat”, i correspon als poders públics focalitzar tots els esforços per aconseguir-ho. Fins que no hi hagi habitatges socials de lloguer assequibles per qui ho necessiti i els serveis socials dels ajuntaments disposin de mitjans suficients per afrontar els desnonaments, no podrem obviar la greu problemàtica social que hi ha al darrera de les ocupacions il·legals, sense que això impliqui renunciar a la defensa del dret a la propietat o no afrontar amb rigor les ocupacions, especialment aquelles que són conflictives.

Per a protegir el dret a l’habitatge de la greu crisi habitacional, en els darrers dos anys el Govern Central i la Generalitat han aprovat diferents decrets llei per incrementar la disponibilitat de pisos de lloguer i controlar els preus. Així mateix el Govern Central està treballant en dos projectes importants: el Pla 20.000 per a construir en una primera fase 20.000 pisos socials de lloguer amb preus limitats en els que es consideri la relació lloguer/ingressos dels arrendataris i la Llei pel dret a l’habitatge que vol blindar la seva funció social i reforçar la planificació i la cooperació entre administracions.

Segurament amb aquestes mesures no n’hi ha prou i caldrà fer un esforç addicional, perquè els programes públics de construcció d’habitatges socials de lloguer siguin més ambiciosos i perquè en aquelles ciutats en les que, segons els barems oficials, el mercat de pisos de lloguer estigui tensionat, es controlin els preus i els grans tenidors cedeixin a les administracions públiques els habitatges buits de la seva propietat.

Per a protegir el dret a la propietat de les ocupacions il·legals hi ha un ventall important de legislació, que molts experts consideren suficient. Per la via penal s’ha de diferenciar entre si la propietat ocupada és el domicili habitual o la segona residència (art. 202), que es considera una violació de domicili i el desallotjament és força ràpid, o si es tracta d’un habitatge buit (art. 245.2), que és una usurpació de propietat i el desallotjament es més lent i complicat, sobretot si l’ocupació s’ha fet de forma pacífica. Per la via civil el juny del 2018 es va introduir una modificació en la Llei Enjudiciament Civil (art. 250.1.4) que accelera de forma significativa el desallotjament d’habitatges buits si el propietari és una persona física, una entitat sense ànim de lucre o l’Administració Pública.

Cal remarcar també les instruccions de la Fiscalia General de l’Estat perquè els fiscals al·leguin violació de domicili per agilitzar els tràmits en les ocupacions il·legals de domicilis habituals i segones residències que arribin als jutjats, i les de la Secretaria d’Estat de Seguretat perquè la policia actuï de forma immediata en les ocupacions que impliquin violació de domicili o en les de caire conflictiu si es constata la comissió d’un delicte flagrant.

En la protecció del dret a la propietat el problema principal no radica en una legislació inadequada sinó en el deficient funcionament de l’Administració de Justícia en el seu conjunt per manca de mitjans. S’hi ha de dedicar més recursos públics per fugí d’aquella màxima que diu que una justícia lenta no és justícia.

De la contraposició d’aquests dos drets cal concloure que els esforços principals s’han de centrar en resoldre la situació de les persones sense habitatge o amb risc de perdre’l, però també s’ha de tenir tolerància zero amb les ocupacions il·legals que impliquen violació de domicili o siguin conflictives i actuar amb rigor en la resta, per tal d’evitar-les i buscar solucions de consens. L’estratègia seguida per l’Ajuntament de Sabadell va en la direcció indicada, com ho demostren les mesures adoptades:

  1. Evitar ocupacions il·legals amb l’actuació de la policia municipal, seguint les instruccions de la fiscalia i demanant la col·laboració veïnal.
  2. Incrementar el parc públic d’habitatges a través de la compra per dret de tanteig i retracte, dels acords amb els grans tenidors, com la cessió de 80 pisos per part de la SAREB, i de l’inici en aquest mandat de la construcció 500 nous habitatges.
  3. Fer front a la situació d’emergència reforçant la intermediació amb els gran tenidors i gestionant acords de lloguer social en base al decret Llei 17/2019.
  4. En el marc del pla de xoc per la Covid-19, crear una unitat d’intervenció en situació de risc de pèrdua d’habitatges i destinar 300.000 euros a ajuts d’urgència per pagar hipoteques i lloguers.

En una situació com l’actual de risc d’exclusió habitacional per una part important de la població s’ha de prioritzar la funció social de l’habitatge i supeditar la propietat a l’interès general, i això vol dir adoptar mesures dràstiques, com poden ser la cessió forçosa d’habitatges buits o el control dels preus de lloguer, però el que no es pot fer des de l’Administració Pública és consentir o inclús animar l’ocupació il·legal, rebutjar la negociació de la cessió d’habitatges amb els grans tenidors o no acceptar la col·laboració públic-privada en la construcció d’habitatges socials de lloguer. Per les seves dimensions, la solució del problema requereix voluntat política i recursos públics, però també seguretat jurídica i col·laboració del sector privat.