Centre Cívic Torre-romeu

‘En favor de Torre-romeu (2)’, per Manel Larrosa i Ramon Escapa

ARTICLE D’OPINIÓ
Manel Larrosa i Ramon Escapa

En un article anterior es comentava que Torre-romeu és un barri que mereix millor integració urbana i superar la seva quota de marginació. S’afirmava que la separació física ha comportat segregació social, amb una major proporció de població immigrant i que, per contra, l’ideal de la ciutat amb plenitud és la continuïtat, no la fragmentació amb nuclis aïllats i diferents. L’anàlisi es completava amb la crítica del centre cívic construït, entre la part alta i la part baixa del barri, que no ha relligat ambdós móns i com, en un altre esquema de treball, un ascensor des de la Plaça de Sant Salvador fins la cota del carrer dels molins dels Nois Buxó i d’en Fontanet serviria per apropar el barri, per exemple a l’estació Sabadell Centre de RENFE, fent-lo molt mes cèntric. El complement proposat al centre cívic era una operació d’habitatge públic que servís per relligar amb la continuïtat de vida urbana les escales mecàniques que podrien soldar millor la part alta i baixa del barri.

Per la tardor, amb la gent del Centre Cultural de Torre-romeu exposarem els projectes dels ascensors de la ciutat a la plana del Ripoll redactats pels estudiants d’arquitectura de l’Escola del Vallès, plànols que ja van mostrar-se fa uns mesos a la Fundació Bosch i Cardellach i després al Centre Cívic de Sant Oleguer i que aviat, a principis de juliol, s’exposaran al Casal Pere IV. Servirà per debatre amb la ciutadania del barri els efectes d’un canvi que seria important en la seva dinàmica i en la creació d’expectatives de futur.

Aquestes propostes de futur permeten encara una volta més de cargol. Hem d’entendre que no serien les propostes físiques allò que produiria els canvis, sinó la intervenció de les persones que aquestes afavoririen el fet que resultaria realment transformador.

Un ascensor serviria perquè la canalla del barri de Covadonga fessin dels marges del riu un espai proper, com quan fa anys tots gaudíem de solars i descampats. Per altra banda, l’oest del centre ciutat i Torre-romeu podrien compartir districte escolar i l’escola Joan Montllor, situada a la plaça Karl Marx, davant el Centre Cultural, podria ser comuna, com ho podrien ser equipaments del centre ciutat, el més proper dels quals és el gimnàs el carrer de l’Estació. Aquesta interrelació humana canviaria moltes coses.

En un altre pensament, seguint el fil dels habitatges públics, la proposta d’apartaments de lloguer per a joves en el bell mig del barri, a l’entorn del centre cívic, significaria la injecció d’un motor de canvi social. Gent jove que podria tenir una mobilitat important en el sentit que hi viuria una temporada i que aportarien un perfil social diferent de la mitjana actual del barri, en edat, història, formació, etc. I perquè no, doncs, optar per la barreja social com a mecanisme volgudament promogut per tal de superar una segregació reconeguda com a existent?

A aquestes propostes socials, escolars o residencials, les veus conservadores diran: “ui quin lio…”, però els dos grans sistemes públics actuals, la salut i l’escola, són plenament compartits i són una realitat d’esperit republicà: són Estat Social (que completa l’Estat de Dret) i es persegueix la integració amb la plenitud del diversos mecanismes. Només que en el camp de l’habitatge no ho fem per la inexistència de veritables polítiques públiques, mentre que en el camp de l’educació ens quedem encara curts, per la nostra pròpia rigidesa. Per exemple, com quan fragmentem el mapa continu de la ciutat en diversos districtes separats, amb l’excusa de fer l’escola propera a cada barri. Un fet que implica que mai una escola no podrà ser la del barri veí.

Per tot plegat, veiem com la ciutat sembla social i físicament immòbil, com molt difícil de canviar, però veiem també com, per poc que es plantegin visions amb voluntat, les possibilitats s’obren i molt. Mirats de prop, hi ha problemes que suggereixen solucions.

Comments are closed.