Joan Brunet i Mauri

‘Ens en podem sortir!’ per Joan Brunet i Mauri

ARTICLE D’OPINIÓ
Joan Brunet i Mauri

Corria la dècada dels anys 80’s del segle passat quan el llavors alcalde d’Igualada Manel Miserachs (1923-2015), tot parlant de Sabadell em confessava que de la nostra ciutat n’envejava tres coses: el Banc de Sabadell, la Caixa d’Estalvis de Sabadell i la Fundació Bosch i Cardellach. Fa poc més d’un parell d’anys (concretament el 2 de setembre de 2016), el conseller Josep Rull i Andreu (avui encara injustament pres), en el decurs d’una reunió de treball celebrada a la seu d’aquesta Fundació, després de ser-li presentades les conclusions del projecte ‘Sabadell a debat (2015) que posaven de manifest la manca d’un projecte de ciutat que permetés rellançar-la i de tractar d’altres qüestions relacionades amb la mobilitat i amb el soterrament dels FGC al seu pas pels barris de Can Feu i de Gràcia, reconeixia que institucions d’aquesta tipologia haurien d’existir en totes les ciutats.

Fa uns dies, l’editor de Diari de Sabadell, Marc Basté Alujas, es preguntava què havia de passar a Sabadell per a què la ciutadania reaccionés; “cal –escrivia– un terratrèmol sobtat? Una fallida massiva?”. Ho feia arran la suma de coincidències -no buscades en el temps- que ha fet que, de bell nou, constatéssim que estem mancats d’un projecte de ciutat que expliciti cap on volem anar i quines són les prioritats.

Que quines han estat les coincidències que han fet que de nou aflorés aquesta recurrent qüestió de manca de projecte de ciutat? La primera, encara que un mica més lluny en el temps, és la que des del iSabadell, apuntava el seu director Jordi de Arriba, a l’analitzar les causes del que ell anomenava la decadència cultural sabadellenca que, en part i amb encert, atribuïa a “l’extinció de l’antiga Obra Social Caixa Sabadell”, tot recordant que fins que això va succeir “qui més qui menys, tota persona o entitat amb un projecte cultural passava per la Caixa”, mentre que ara, la seva hereva, la Fundació Antiga Caixa Sabadell 1859 disposa d’un pressupost infinitament menor del que gaudia l’Obra Social Caixa Sabadell que “dona per poc més que gestionar el patrimoni i fer activitats infantils”.

A les conseqüències socials de la desaparició de Caixa de Sabadell (1859-2009) cal afegir, d’una banda, les que es derivaran del tancament del Museu del Gas, inaugurat el 2011 sota la direcció del llavors president de la Fundació Gas Natural Fenosa, Pere A. Fábregas; tancament que per a ser justos és conseqüència de la ‘nova política cultural’ adoptada per la recentment nascuda Naturgy (hereva de les històriques Gas Natural i Unión Fenosa) que el 22 de desembre tancarà el Museo de Arte Contemporáneo Gas Natural Fenosa a A Coruña després de 23 anys d’activitat. De l’altra banda, la crisi econòmica per la qual travessa l’Alliance Française que, cas de no produir-se un fet inesperat, es veurà obligada a tancar la seva activitat, deixant darrera seu l’estela d’una etapa fructífera, tant pel què fa a l’ensenyament de la llengua francesa com a l’activisme cultural a la ciutat.

El panorama de coincidències no volgudes s’arrodoneix amb el trasllat de la Fundació Bosch i Cardellach (fundada el 1942) des del carrer de la Indústria a l’Espai Cultura del carrer d’en Font. Un trasllat que malgrat el que s’ha dit i escrit, es deu estrictament a raons econòmiques i precisament per garantir-ne la continuïtat. Com se sap, la Fundació Bosch i Cardellach ha retornat aquest mes a l’espai del qual l’any 2007 en va sortir just dotze mesos abans que esclatés la crisi econòmica i financera que per endavant s’havia d’emportar la majoria de caixes d’estalvis catalanes, i d’entre aquestes la de Sabadell; crisi econòmica i financera que al seu torn comportaria la pèrdua de pes sabadellenc específic en institucions de llarga i compromesa trajectòria econòmica i social ciutadana, amb el Banc de Sabadell i CASSA al capdavant.

La suma d’aquests i d’altres factors (que ara tampoc no és el moment d’analitzar) han fet créixer la percepció de que la ciutat travessa per un cicle de perfil baix del que no se n’acaba de veure el final. He escrit expressament percepció, perquè malgrat tot, Sabadell continua disposant d’oportunitats de les que no ens sabem treure’n profit per allò que la dita assegura de que “a Sabadell, cadascú va per ell”. I és quan -com ara- s’imposaria sumar forces per remar plegats en una mateixa direcció, ens adonem que continuem sobrats de crítiques i alhora mancats de projectes de ciutat engrescadors. Però tampoc no ens enganyem. Aquesta situació no és nova, atès que amb el projecte Sabadell a debat, la Fundació Bosch i Cardellach arribava a unes conclusions semblants a les que es van poder-se escoltar dilluns passat en ocasió de la Jornada Resiliència econòmica i urbana: estratègies de transformació en ciutats industrials, organitzada per la Fundació Indústria.

És així com, entre una cosa i l’altra, damunt la taula els sabadellencs continuem tenint moltes oportunitats a partir de les quals poder recuperar l’autoestima i projectar-nos –ciutat endins i ciutat enfora- tal com som: una col·lectivitat consolidada, innovadora, inquieta i viva. Així ens ho diuen aquells que des de fora ens miren i que ens coneixen una mica. La recepta per a sortir de l’atzucac, la de sempre: identificar i posicionar valors i oportunitats, consolidar lideratges econòmics i socials per a teixir –i d’això en sabíem molt- complicitats.

Som, pràcticament, a les portes d’unes altres eleccions municipals i, tanmateix, de la constitució d’un nou consistori que –òbviament- no sabem com estarà conformat ni quins en seran els seus regidors i les seves regidores. El què sí sabem és que com a primer objectiu, el nou consistori s’hauria d’imposar la dinamització de la ciutat a partir de recollir i de fer seves -després de treballar-les i prioritzar-les-, les idees i propostes que nien en la rica xarxa empresarial i social amb la qual comptem. Contràriament, la percepció –ara com ara encara errònia- d’una ciutat adormida i desmotivada anirà prenent entitat, amb el risc conseqüent que de la percepció passem a la realitat.

Segur que ens en podem sortir! Només cal que ens ho creiem!