ARTICLE D’OPINIÓ
Javier Garrido (Podem Sabadell)
Aquest govern municipal es va fixar com a objectiu la construcció de 500 nous habitatges públics de lloguer assequible a la nostra ciutat. Al final de la legislatura n’haurem engegat més de 528. És una xifra molt important que resisteix la comparació amb les experiències més agosarades de construcció d’habitatge públic, tant de la historia de Sabadell – al voltant de 125 habitatges per any en els períodes més intensos-, com del municipalisme arreu de Catalunya i d’Espanya.
L’habitatge digne és un dret humà essencial. Sense un lloc estable on viure no hi ha projecte vital possible. A més, com la seguretat, és un prerequisit per a l’exercici efectiu de la resta de drets i llibertats consagrats a l’ordenament jurídic, que són el producte de lluites i sacrificis de les generacions que ens han precedit.
El dret a l’habitatge està reconegut tant pel dret internacional com pel dret constitucional espanyol i català. L`article 25.1 de la Declaració Universal dels Drets Humans, ratificada per Espanya, estableix el “dret a un nivell de vida que asseguri […] la salut i el benestar, especialment quant a alimentació, a vestit, a habitatge, l’assistència mèdica i els serveis socials necessaris”. El Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals del Consell d’Europa, també incorporat a l’ordenament jurídic, ho estableix al seu article 11.1. Podríem continuar amb disposicions similars a la Carta Social Europea, la Constitució del 1978 o l’Estatut de Catalunya del 2006.
La trista realitat per a les veïnes i els veïns és que les disposicions que proclamen el dret a l’habitatge digne ni són directament exigibles als poders públics davant dels tribunals, ni han estat una condició determinant per al desplegament de polítiques públiques que facin real i efectiu aquest dret. A dia d’avui, les condicions d’accés a un habitatge digne depenen quasi exclusivament de la llei de l’oferta i de la demanda. Com a conseqüència, comprar o llogar una casa ha esdevingut inviable per a un nombre creixent de persones. Des dels anys 80, cada nova generació pateix més que l’anterior per tal d’accedir a un habitatge. Si, per exemple, al 1988 a Espanya només es necessitaven 2,8 anys de salari per pagar una casa, actualment en calen 7.
Abans de tot, cal aclarir que l’habitatge no és una competència exclusiva de cap administració com en el cas de la sanitat, l’ensenyament o la política exterior. L’habitatge és una competència indistinta i, per tant, les veïnes i els veïns hem d’exigir a totes les administracions que exerceixin aquesta competència i facin habitatge públic.
Al Govern espanyol cal exigir-li, en primer lloc, una estricta aplicació de l’acord de Govern de coalició PSOE-Unidas Podemos per tal de regular els preus dels lloguers. L’augment vertiginós des dels anys 80 fa palès el fracàs absolut de la gestió privada del patrimoni immobiliari. Aquesta gestió privada no és ni socialment justa, ni econòmicament eficient. Pagar quotes hipotecàries o lloguers cada cop més abusius no és cap fatalitat. Tampoc evita la cronificació de la emergència habitacional, ni garanteix que aquestes rendes reverteixin en consum i, per tant, en l’economia productiva.
Davant les veus contràries que s’han manifestat contra la limitació dels preus de lloguers, cal ser clars: els lloguers abusius només beneficien als rendistes, especialment els grans tenidors. Molts dels suposats experts que ens prevenen d’una contracció de l’oferta d’habitatges de lloguer en cas de regulació del seu preu són exactament els mateixos que ens auguraven fa un any una gran escassetat de mascaretes en cas de regulació pública del seu preu. Ha passat just el contrari.
Igualment hem exigir un augment del parc d’habitatge públic. A Espanya hi ha 0,9 habitatges socials de cada cent, davant 12,5 als Països Baixos o 7,2 a França. Si, en circumstàncies normals, la construcció d’un parc d’habitatge públic comparable a l’europeu portaria dècades, ara podem explorar vies que permetin igualar-nos amb Europa molt més ràpidament. L’absència de lloguer assequible a Espanya respon, en bona mesura, al negoci que les darreres dècades han fet amb l’habitatge els grans fons d’inversió. Els grans fons i també la SAREB, participada al 45,9% per l’Estat i que compta amb prop de 250.000 habitatges, s’haurien de corresponsabilitzar de la solució a través de la cessió d’un percentatge d’habitatges al parc públic en règim d’habitatge social i protegit, tal i com és pràctica habitual a la ciutat d’Àmsterdam, per exemple. També són necessàries altres mesures legislatives com la prohibició dels desnonaments sense alternativa habitacional o el gravamen dels habitatges buits dels grans tenidors per tal d’augmentar l’oferta.
Hem d’exigir també al Govern de la Generalitat que, per exemple, aprovi un pressupost per a polítiques públiques d’habitatge homologable a la mitjana de la Unió Europea -1,5% del PIB)-, enlloc de l’insuficient i vergonyós 0,05% actual. Des del nostre espai polític hem proposat una sèrie de mesures per garantir que, al 2030, Catalunya assoleixi el 15% d`habitatge públic.
Fer accessible l’habitatge a totes les nostres veïnes i veïns de Sabadell requerirà encara molt més. El nostre compromís per fer- ho possible hi és i hi serà.
