ARTICLE D’OPINIÓ
Manel Larrosa, urbanista i arquitecte
Cinc anys després de ser alcaldessa, Ada Colau descobreix la regió. Des de FEMvallès comptem amb nombrosos intents els darrers anys de parlar amb el govern de Barcelona i, pràcticament, només hi ha hagut un contacte escadusser amb algun regidor. Amb l’AMB (Àrea Metropolitana de Barcelona) més contactes, però sempre rígids en llurs posicions i amb un diàleg impossible per a que des de la seva seu de la Zona Franca entenguin que coi és el Vallès i les seves problemàtiques. Només un dia van veure que això de la sobirania alimentària potser implicava mirar els camps del Vallès, ja que si havien de menjar del delta del Llobregat no els arribaria.
En fi, ara Colau descobreix al regió, com segona corona, com el més enllà de la capital, com una necessitat de metròpoli més gran dels tres milions amb que ara compta i poder arribar als cinc.
Però de quina regió parlen? De la oficial va de la Tordera al Foix? Compreses set comarques, des del Barcelonès, el Maresme, el Garraf i el Baix Llobregat a la costa i les interiors del Vallès i de l’Alt Penedès. Bé, aquesta és l’oficial, però al Penedès han aconseguit un cert reconeixement en la seva reivindicació de vegueria o regió pròpia, la qual comprendria l’àmbit del Garraf, Alt i Baix Penedès i l’Anoia. I la proposta té tot el sentit de no partir el Penedès entre un àmbit influenciat per Barcelona i un resta per Tarragona.
Si Colau pretén la regió, hem de dir que el conjunt de Catalunya pot pretendre establir el seu mapa regional de manera coherent i simultània. Altrament, perquè sempre Barcelona ha de pretendre una solució a un problema més general: per què ella és “metropolitana”? Per què és ciutat global ?
Resoldre les regions catalanes implica, si es fa bé, eliminar les diputacions, altrament el joc no se sosté. Colau ha entrat en un jardí complicat, per més que aparèixer a la foto amb les alcaldies de Mataró, Granollers i Terrassa aparenti una seguretat.
Però, la realitat és que Barcelona només pretén consolidar alguna figura per a la “segona corona”, més enllà de l’AMB i mantenir la frontera a mig Vallès. De fet, vol un país ordenat per gradients de perifèria.
Doncs bé, no solament caldria establir el mapa regional de Barcelona sinó el del conjunt del país i un primer pas seria reconèixer que la regió de Barcelona ha de ser més petita, només de cinc comarques: Barcelonès, Baix Llobregat, Maresme i Vallès.
El segon punt seria que el mapa regional haurà de reconèixer l’àmbit de Manresa (Llobregat-Cardener) i el de Vic (Alt ter), i que el mapa regional sigui la identitat del país a efectes de representació al Parlament. Pretén Colau que continuem votant per províncies com la de Barcelona? I que el mapa polític i el metropolità es donin l’esquena? I compte, perquè també és “metropolità” el Camp a Tarragona. I què? Ha de quedar per un altre dia? Així no es fa un país sinó una carrera d’oportunismes.
Colau ha obert un meló del qual només es pot prosperar si es fan bé els passos. I això no vol dir, precisament, voler implantar una realitat que soscavi el conjunt del país.
I a totes les regions hi ha d’haver principi de subsidiarietat. És a dir, allò que es pugui fer a una escala menor no s’ha de fer a la major. De la mateixa manera que la regió de Barcelona pot reclamar algunes competències que avui porta la Generalitat, les comarques del seu interior han de poder fer coses que avui només fa l’AMB o la ciutat de Barcelona, per exemple, fent-ho al Vallès.
Catalunya, independent, federal o autonòmica, mereix una organització interior millor que la d’avui, feta de províncies, comarques mal enteses, diputacions, àrea metropolitana, ajuntaments descompensats… Ens cal la modernització que han fet les Comunitats Autònomes uniprovincials: només dos llindars polítics: Generalitat i ajuntaments, i la resta institucions tècniques i de suport. Inventar un llindar polític “metropolità” és un frau fet per la porta tecnocràtica.
Com a país ens cal una Nova Planta. El 1714 van anorrear la nació i el 1716 la Nova Planta va esborrar l’organització interna, que després va consolidar el provincialisme i altres fets institucionals. I seguim sense un vestit adequat. La identitat del país en regions, les comarques com suport municipal, les regions com a districtes electorals (i la seva subdivisió quan hi ha massa població) són passos que cal fer en coherència. I és possible fer-ho. Cal agrair a Colau haver obert la caixa dels trons, un problema que els partits no volen entomar, que les institucions defugen i en el qual ens juguem la identitat i el projecte de país.
