ARTICLE D’OPINIÓ
Manel Larrosa, arquitecte i urbanista

La polèmica d’infraestructures sí o no, o grans o menudes… és absurda per parcial. Mai no ens preguntem per columnes vertebrals grans o menudes? -doncs perquè depenen de l’organisme que sustenten.

El paral·lelisme entre territori i biologia no és sense sentit, perquè carreteres i ferrocarrils estructuren el sistema urbà, talment com rius i afluents organitzen el medi natural. Quart Cinturó, ferrocarril orbital… són models de país i allò de què cal parlar no és de si comuniquen poc o molt, sinó què organitzen i què construeixen. I, bàsicament, la pregunta principal i la resposta rau en quina és la relació de la metròpoli de Barcelona amb el conjunt del país. Com que no ho sabem respondre, prenem posicions simples, com que no sabem quin horitzó de país projectem, menys encara intuïm el paper de les infraestructures en ell.

“Fer funcionar” o “encarrilar fluxos” no és cap objectiu, encara que ens il·lustri. Aquestes són dades conjunturals, però succeeix que en base al funcionalisme acabem complicant el model, sense cap mirada per sortir del bucle, presoners d’una involució cada cop més rígida. On anem?, on volem anar? -no en tenim ni idea, no ho plantegem.

En canvi, tenim un país amb una gran riquesa interior i prou extensió, però seguim presoners d’una metròpoli embrutida, concentrada, amb una capital centralitzadora i orgullosa i una perifèria desastrosa. Per quan, doncs, projectar una endreça a gran escala? El sistema urbà a refer seria segons l’ideal de la Catalunya-ciutat, però cal expressar-ho amb més concreció: seria una Catalunya regionalitzada, en la qual no hi hagués la dualitat Barcelona/resta. Barcelona seria expressió del país, no una excepció, perquè seria només el centre d’una gradació que arribaria fins els límits. La Barcelona-país expressaria aquesta unitat, el contrari de la dualitat.

I així, una Catalunya metròpoli de 7 milions és millor que de 5 o de 3, que només en són expressions parcials. Parts que només tenen sentit des de la 7. Barcelona té valor des de la sèrie 7-5-3-1 i no des de la sèrie inversa 1-3-5-7. L’ordre de la mirada és decisiu i fa millor i major la pròpia capital. Barcelona en la Catalunya gran, i no pas la Barcelona gran en la Catalunya perifèria. S’ha repetit sovint que sense Barcelona Catalunya seria la Provença, cert i una mica ja hi som, però cal recalcar que, sense Catalunya, Barcelona seria una Marsella.

Un exemple concret, tornant a les infraestructures, ni Quart Cinturó ni ferrocarril Orbital projecten un canvi com ho seria establir serveis ferroviaris regionals en Alta Velocitat, de punta a punta de Catalunya, amb serveis a una hora des de Lleida, l’Aldea o Figueres fins la capital. A part, caldria millorar el lligam amb Igualada, Manresa i Vic en les línies convencionals. En els darrers anys, Catalunya ha perdut el liderat centenari a l’estat en Llarga i Mitjana Distància i ni ho hem sabut.

Els regionals en Alta Velocitat, amb noves estacions sobre la línia actual, significarien potenciar una xarxa d’una dotzena de ciutats d’innovació, d’uns nuclis estretament lligats al seu rodal. En resultaria una relació més positiva entre medi agrícola i capitalitats urbanes en tota l’extensió del país. Es tractaria d’acostar físicament, urbanament, la centralitat innovadora i el medi agrícola, per a estendre la innovació i per a rescatar el camp del seu pou de llunyania física, econòmica i social.

I llavors, emergirien les ciutats-comarca, el país de paisatges, les regions-medi, les geografies naturals i humanes trenades, així com també la descentralització política.

L’equilibri territorial és gent i espai, no gent sola ni espai sol, sinó gent a l’espai. Virar un gran vaixell i fer-ho amb decisions infraestructurals no és ni obvi ni simple, però aquesta dificultat no perdona la manca de criteri necessari, perquè cal saber on volem anar, tot i que costi. Fa temps teníem em millors projectes: Eix Transversal, túnel de la Cerdanya…, i ara hem renunciat al discurs. Ja no aspirem a variar el rumb, seguim en la inèrcia. I així, hem de seguir dibuixant esquelets sense carn?, o bé ho hem de dissenyar columnes vertebrals amb òrgans? -no és aquesta una pregunta sense sentit, perquè són dos camins completament oposats.

Assolir tot el potencial de país comporta la seva lectura integradora, la plena consciència del seu dinamisme interior, per ara ignorat i negat, quan és potent i clar, menut en pes demogràfic, però líder. Catalunya conté, en termes manufacturers, un País Basc a l’entorn de Barcelona i un segon més enllà, al Camp, la Garrotxa, Segarra, Selva… però ignot des d’una capital que vol ser global només des dels serveis.

A tots ens amants de les canonades i de quan més gruixudes millor, a tors el hooligans del ciment, a tots ells els demanem que ens expliquin quin país pretenen. Perquè la resposta només pot ser un equilibri entre urbanitat i medi, una equitat general i una mentalitat pro productiva. I el funcionament rigorós, l’eficàcia, començaria pels serveis, abans que per les inversions i amb prioritaris ben establertes.

La manca de projecte de país ens estressa, ens fa perdre passada continuadament i ens nega horitzó, i el debat de canonades autistes n’és una plena expressió.