ARTICLE D’OPINIÓ
Joan Berlanga, Catalunya en Comú.
El desenvolupament del full de ruta de Junts pel Sí i la CUP i la reacció del govern del PP ha derivat en una confrontació que no té pinta d’arribar a bon port, tal com demostra el recent i estèril intercanvi epistolar. Per superar l’actual dinàmica sembla urgent fer algun tipus de gir per obrir nous escenaris que permetin trobar una solució a la qüestió que està marcant la vida política a Catalunya. Amb la voluntat de contribuir al necessari debat col·lectiu que es mereixen les qüestions rellevants, aquí van algunes consideracions.
La primera és posar de manifest la urgència i la conveniència de fer fora als que ens han portat a aquesta situació: els governs de Puigdemont i de Rajoy. A part de representar als dos grans partits de la corrupció, han estat irresponsables en aquesta qüestió. El govern del PP el que més, quan nega l’evidència que una gran part de la ciutadania de Catalunya vol un referèndum, redueix la seva resposta a l’immobilisme que estableix el marc de la constitució de 1978 i intenta aturar l’1 d’octubre a cops de porra. Tot plegat és gravíssim. També hi ha irresponsabilitat made in Catalunya quan el govern de Puigdemont tira endavant decisions de gran transcendència com convocar un referèndum unilateral o la llei de transitorietat amb el suport d’una majoria parlamentària però sense el suport majoritari de la ciutadania, ja que a les últimes eleccions JxS i CUP van obtenir el 47,7 per cent dels vots. Així doncs, per superar la situació actual i generar escenaris més propicis a la solució d’aquesta qüestió calen nous governants. A Madrid, amb més capacitat de diàleg i de fer propostes per a Catalunya, i a la Generalitat, amb més transversalitat i capacitat d’incloure també en el debat als que fins ara s’han quedat a casa.
Una segona consideració és la necessitat d’aconseguir un referèndum amb reconeixement i amb garanties. De moment sembla difícil, però no hi ha cap altra opció. A més cal plantejar-lo d’una manera inclusiva i no únicament com un instrument que necessita l’independentisme per assolir el seu objectiu, tal com ha passat fins ara, la qual cosa ha provocat que la majoria de les persones que dubten o que no volen la independència s’hagin sentit excloses i no s’hagin mobilitzat.
Per revertir aquesta situació cal abordar la qüestió des de la complexitat que té la societat catalana al respecte i deixar enrere alguns elements de caràcter excloent que han aparegut dins l’anomenat “procés” fins ara, com el predomini del debat simplista del blanc o negre o “ells” i “nosaltres” o el silenci, o fins i tot el menysteniment i ridiculització que han patit els plantejaments que surten del guió establert pel full de ruta. En són bons exemples -entre molts altres- l’escassa presència de certs plantejaments a TV3 o Catalunya Ràdio, el linxament que ha rebut recentment Joan Manuel Serrat a les xarxes socials per mostrar-se crític amb l’1 d’octubre o el “follet del federalisme” a Polònia. Sens dubte amb uns plantejaments més integradors serà més fàcil aconseguir la majoria suficient per assolir objectius tan ambiciosos com poder fer un dia un referèndum similar al d’Escòcia o el Quebec.
La tercera consideració és que si realment el que es vol és fer un pas qualitatiu cap a una societat més democràtica, més justa i en definitiva millor, no n’hi ha prou amb un referèndum per decidir si volem canviar únicament de país i de bandera. Cal anar més enllà amb un procés constituent on es pugui decidir tot de nou i establir un nou marc constitucional on es determinin uns nous drets i deures on prevalguin l’interès general i el bé comú. I que ens permeti a la ciutadania recuperar les sobiranies que hem perdut i que han passat a mans d’una poderosa minoria que gestiona, en funció dels seus interessos, aspectes tan importants per a les nostres vides com l’aigua, l’habitatge o els medicaments, entre altres. Per tant, del que es tracta és de fer caure l’actual marc constitucional del 78 i emmarcar en aquest període constituent el debat i el referèndum que necessita i demana gran part de la ciutadania per decidir l’estatus polític de Catalunya.
Per acabar, és evident que la materialització del plantejament exposat és molt lenta i difícil i que topa amb la impaciència de molta gent per resoldre el tema. Però és el que té intentar canviar la història amb garanties, de manera democràtica i sense dreceres. Per anar fent via cap a una nova República, comencem canviant als que manen, deixem a banda els fervors nacionals i anem cap a un període constituent a partir de la fraternitat, la mobilització i el diàleg on tots els demòcrates s’hi puguin sentir còmodes i on només s’excloguin els reaccionaris que volen que tot continuï igual.
I si mentre fem via, arriben agressions a l’autogovern de Catalunya o a les seves institucions, tots a una a defensar-les, però tenint sempre present que la solució passa per un període constituent de mirada àmplia.
