Quatre torres Madrid

‘La Ciutat-Estat’, per Manel Larrosa

ARTICLE D’OPINIÓ
Manel Larrosa, urbanista i arquitecte

Espanya és la simple perifèria, el pati de Madrid, esdevinguda la Ciutat-Estat, molt més que la simple capital. És la lògica d’un totalitarisme, Madrid és el tot, el gran projecte d’Estat en democràcia per a tombar l’autonomisme en clau federal.

Al moment olímpic a Barcelona, s’hi ha confrontat la permanent construcció del centre. I és Madrid qui regula el sentit de tot allò públic, la seu única de tots els poders (govern, parlament, judicatura), la concentració màxima dels alts funcionaris, més les finances i els mitjans. El forat negre. Madrid és l’anti principi de subsidiarietat: centralitzar-ho tot i només excloure excepcions, una descentralització menor. De la qual, per raons històriques, n’han gaudit els carlins bascos, les cessions a una centúria llarga de catalanisme polític… i els rèdits de l’antifranquisme reconvertits a “café para todos”.

Madrid no tolera cap altre poder polític, sempre amb l’excusa de fer-ho en nom del conjunt, però sempre en benefici del monopoli propi. “Españoles todos”, vol dir “madrileños todos”. I així, a totes les províncies es poden reclutar dirigents pro madrilenys, reconvertits a la seva lògica. Madrid ha buidat les castelles i més enllà i a tot l’interior no hi ha vida civil autèntica, tota somorta i només refugiada a l’extrema perifèria de la costa. Tristesa de les capitals en províncies esllanguides, amb algunes queixes recents, però sense un projecte alternatiu: els oferiran alguna inversió, però cap canvi econòmic i social, cap poder. Madrid és una gran capital de tipus americà més que no pas europeu. La síntesi i el castell fortificat d’un Estat ineficient, poc productiu, motor de la crisi del 2008, i gestor ineficient de la pandèmia actual.

La seva estratègia és empatar entre elles les demandes perifèriques i manipular-les en nom de la “solidaridad”. I quan caiem en aquest debat, per més raons que hi tinguem a favor, acabem fent el joc al poder central. Fum que només serveix per dissimular la gran concentració de la ciutat global, la gran forma de l’Estat. L’Estat no és cap abstracció, a Espanya es materialitza en un lloc excloent. L’Estat forma la nació, seguint el principi falangista, i es fa cos en un lloc: Madrid.

Un projecte que va rebre un cop fort en la crisi del 2008, però no s’immutà. I ara està per concloure quin paisatge desolat deixarà la gestió de la pandèmia. La única resposta contundent dels temps recents ha estat l’independentisme català. Però David no va foradar la closca de Goliat, un tret errat que es paga car.

Si amb l’independentisme la resposta fou “d’Estat”, amb el cataclisme actual es vol la mateixa: unificació de poders, centralització, representació militaritzada. Només si el balanç final, que està encara per veure, posa el descobert les limitacions de l’Estat i aquesta contrasta amb una major agilitat perifèrica, nostra i d’altres Comunitats, hi podrà haver un reequilibri de forces que ens posi una mica en millor situació. Només hi ha hagut una lleu rectificació: treure la visibilitat dels condecorats, però hi són preparats igualment. Al centre l’Estat treballa en termes de poder, mentre que la perifèria el poc estat propi (Generalitat, en el nostre cas) suma resultats amb la societat.

Ja sabem que l’Estat pagarà el preu que sigui per poder sobreviure incontestat. La  pandèmia li ofereix ara una segona oportunitat d’aplicar una altra dosi de sentit d’Estat, d’allò que a Catalunya ja coneixem. I per fer-ho està disposat a la despesa màxima, a l’endeutament i a fer-se valdre com a pare omnipresent, encara que això tingui un preu econòmic elevat, potser irresoluble. Per favor, que aquesta vegada Europa ens intervingui, o que les dificultats obliguin al canvi de rumb.