ARTICLE D’OPINIÓ
Harrison Parpillon i Quim Belmonte, Jovent Republicà de Sabadell
La pel·lícula La mort de Guillem sobre l’assassinat del jove valencià es va emetre de forma simultània a IB-3, TV-3 i À Punt, i va aconseguir més de mig milió d’espectadors. El film és un acte d’homenatge al jove antifeixista i a la seva família, i tota una eina per difondre’n la història arreu dels Països Catalans. La mort de Guillem arriba 27 anys després de l’assassinat d’Agulló per mantenir vius debats malauradament molt actuals. I per què tothom la recomana tant?
En primer lloc, perquè, sense necessitat de ser explícita, és capaç de commoure i de contextualitzar el crim des d’una perspectiva hiperrealista i propera. L’assassinat de Guillem Agulló ja havia creuat fronteres autonòmiques gràcies a la incansable tasca de la família i als grups de suport, però ara el sentim més viu i més a prop de casa que mai. La seva història exemplifica la impunitat de l’extrema dreta i la criminalització d’ideologies com l’independentisme, l’antifeixisme o l’antirracisme, teixint ponts ideològics entre Illes, Principat i País Valencià.
En segon lloc, perquè el debat i conflicte sobre la impunitat de l’extrema dreta que es desprèn de la pel·lícula segueix molt vigent. L’assassí de Guillem Agulló, Pedro Cuevas, només va complir quatre anys de presó de la condemna de 14, i la resta dels seus còmplices els van absoldre. No costa gaire trobar exemples actuals d’injustícia i impunitat: des dels nazis que van assaltar de forma violenta Blanquerna, que van rebre condemnes menors que els eximien d’entrar a la presó, fins a la nostra ciutat, on un grup de feixistes va irrompre al casal social L’Obrera increpant les veïnes del barri.
Algunes militants de Sabadell també van rebre amenaces per part de grups d’extrema dreta pel simple fet de pintar un mural que reclamava un “Sabadell antifeixista”. S’hi va apropar un grup de nazis, i és impossible no sentir un petit calfred en recordar-ho i pensar en el cas d’en Guillem.
Un altre exemple d’impunitat i repressió encoberta van ser els dies posteriors a la sentència: el poble era represaliat i criminalitzat mentre els grups de neonazis eren protegits i victimitzats. I tot això, sense oblidar la pitjor cara de la impunitat: la més estructural, la que va patir Martí Marcó, militant de les Joventuts d’Esquerra Republicana de Catalunya (JERC), assassinat per un policia l’any 1979.
En contraposició amb aquests fets, trobem acusacions tan greus com les de terrorisme a les detingudes 23-S, les condemnes per sedició a les preses polítiques del Procés o les exiliades, les sol·licituds de presó als 9 de Lledoners, el confinament forçat de Tamara Carrasco o les condemnes que obligaren Valtònyc a exiliar-se seguint els passos de l’Adrià Carrasco, acusat en primera instància de terrorisme.
Aquests casos són tan sols una petita mostra de la constant repressió que es pateix per anar en contra del règim del 78. Perquè els qui van assassinar en Guillem i en Martí van ser el sistema i el blanquejament constant del feixisme per part de les institucions. El mateix sistema que actualment condemna, acusa i persegueix aquells que cerquem un país plenament antifeixista.
La mort de Guillem és una pel·lícula valenta perquè posa en valor la força i la lluita dels pares i la valentia d’un poble davant les amenaces i les agressions. Tant és així que, durant el mateix rodatge de la pel·lícula, la casa on es gravava fou assenyalada per l’extrema dreta, i aquestes pintades s’integren a la mateixa pel·lícula. Reivindiquem-lo a ell i a totes les represaliades cada dia i a tot arreu, seguim l’exemple de Guillem Agulló i lluitem per tal que «per molt que bufi el vent, mai s’apaguin les estrelles».
