ARTICLE D’OPINIÓ
Manel Larrosa, arquitecte i urbanista

L’empenta d’esbombar carrers va sorgir amb l’excusa de la pandèmia. De cop i volta, quilos de pintura, carrils de circulació rodada concedits al vianant i algunes jardineres mutaren en sala d’estar els carrers de pas. Un punt menys lluït, però també present, va ser l’ordenació de voreres de direcció única, amb un tuf de disciplina col·lectiva massa evident, per això el màrqueting del nou espai públic es va decantar més cap al carrer com a sala d’estar.

El lloc principal de la nova utopia urbana ha estat Barcelona, però hi havia antecedents diversos. Per exemple, a Sabadell s’havien assajat espais com el petó i adeu, als fronts d’escoles del centre on fer cerimònia de dur la criatura a escola en cotxe i acomiadar-la en una processó ordenada de vehicles. Ara, a casa nostra, el camí obert continua, com és el cas de la promesa electoral de fer àrea de vianants tota la Rambla.

Com a Barcelona, la utopia del canvi de carrers, concedida des de d’alt per les autoritats al poble, simplifica el problema urbà i el fa banal. Podem prescindir de transport públic per la Rambla? Representaria el mateix que ha fet Barcelona: poden concentrar cotxes al carrer València i treure’ls de Consell de Cent? Podem prescindir nosaltres del tram central del Bus i aplicar la solució maldestre del cap de setmana a tota ella?

Tanmateix, és a la Barcelona de l’alcaldessa Colau on l’experiment assoleix la màxima càrrega política, la resta només en som ombres d’aficionats. El camp de batalla és l’Eixample, l’espai capital del gran negoci i no pas els barris. Transformar carrers estalvia alternatives tals com fer-hi noves escoles, espais esportius, jardins com cal. El debat de l’habitatge o de l’activitat econòmica pot ser debat lateral -si és que arriba a tal-, però allò que es fa plenament material només és a la via pública, esdevinguda relat polític, confrontació ideològica, gran utopia, a manca d’alternatives urbanes més sòlides. Aquest és el fenomen de les súper-illes, un discurs polític de supervivència i reafirmació del món polític en un desert de política útil, una desmesurada càrrega ideològica que pretén mostrar contingut quan és buida. Hi ha un considerable salt entre les idees d’alguns tècnics o visionaris de fa uns anys i la seva instrumentalització política actual. Disfressades d’obres menors, es transforma d’arrel l’Eixample sense un context de responsabilitat. És delicte matar a pessics? -doncs sí, més pel resultat que per l’eina, però ho és.

I en el cas de Sabadell, quan el bus urbà havia arribat a portar un 60 per cent més d’usuaris que actualment i avui es talla amb qualsevol excusa. ‘Pacificar la Rambla’ esdevé una proposta d’eutanàsia urbana. Indolora, perquè es faria amb verd i floretes, però mortal perquè matar el transport públic urbà, sense saber ni què farem a la Gran Via, ni sense un pla de mobilitat de ciutat, és un fracàs urbà, és condemnar la ciutat. La idea de fons, incapaços d’ordenar la mobilitat, és congelar-la. Ciutat caos, amb alguna illa de pau, ciutat desequilibrada contra l’ideal de ciutat tota ella igualitària.

I és que el poder polític (un Big Brother de pantomima) viu en una súper-illa, isolat de la realitat. El problema es manifesta en la veu dels polítics però és, sobretot, social, de societat somorta, societat de consum polític de menjar ràpid.

Foto portada: proposta de la Rambla pacificada, al costat del carrer Lacy. Autor: ERC.