L’ESTAT DE LA CIUTAT
Aquesta setmana s’han celebrat tres actes a Sabadell que, malgrat les seves diferències, han girat sobre la qüestió de la independència que l’aposta sobiranista de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) ha posat al centre del debat polític. Un gir secessionista que persegueix amagar darrera l’estelada la seva política econòmica neoliberal que està castigant durament a les classes assalariades.
Diumenge va ser la presentació a la plaça del Dr. Robert del moviment cap el Procés Constituent liderat per la monja benedictina Teresa Forcades i Arcadi Oliveres economista vinculat a l’Església catòlica a través de l’entitat Justícia i Pau. Dimarts, els màxims dirigents de Ciutadans (C’s), Albert Rivera i Jordi Cañas, van presentar la seva proposta de “segona transició” al centre cívic de Ca n’Oriac. Dijous, al Teatre Municipal La Faràndula, va celebrar-se l’acte de la Assemblea Nacional de Catalunya (ANC) que va comptar, entre d’altres, amb representants de CDC, Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i la Candidatura d’Unitat Popular (CUP).
Tots tres van tenir un notable èxit de públic. Un fet que denota, d’una banda, la mobilització de les classes mitjanes entorn a la reivindicació de la independència. De l’altre, expressa la creixent descomposició del règim de la segona restauració borbònica i la cerca d’alternatives a l’actual sistema jurídic-polític en un avançat estat de descomposició.
Constitució catalana
La presentació del Procés Constituent fou organitzat per Entesa per Sabadell que no va buscar complicitats, com a altres municipis, amb altres formacions d’esquerra de la ciutat, cosa estranya ja que l’objectiu d’aquesta plataforma és crear una candidatura unitària per tal de convocar la assemblea constituent de la República catalana. Una fita més aviat ingènua si tenim en compta les ferotges lluites dels partits per ocupar els espais polítics i electorals. El seu programa de 10 punts resulta una síntesi angelical entre la reivindicació independentista i els postulats del 15-M.
Una proposta que pot interpretar-se com una versió esquerrana de l’ANC, en la mesura que les dues plataformes aspiren a la independència, però si la primera cerca un canvi de les estructures econòmiques del sistema capitalista, la segona no el qüestiona per a res.
Des del punt de vista sociològic, la primera representa als sectors més radicals de les classes mitjanes i la segona a sectors més conservadors Ambdues, això sí, de llengua catalana i orientació ideològica catalanista.
De dreta a esquerra
L’ANC, que va fer l’acte dijous a La Faràndula, busca un reagrupament de totes les forces polítiques i socials que aposten per la secessió, independentment del seu posicionament en l’eix dreta/esquerra. Això es va fer palès en la participació des del centre/dreta de CDC a l’extrema esquerra de la CUP, que més enllà de les seves diferències en el model de societat compateixen amb matisos una mateixa base social mesocràtica.
El diputat de la CUP, Quim Arrufat, va fer el doblet a Sabadell. Al matí compareixia com a denunciat en el judici de faltes per l’ocupació per la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca i la Crisi (PAHC) de Sabadell de l’oficina d’Unnim en Torre-romeu, envoltat d’una militància castellanoparlant provinent de les classes treballadores, al vespre es dirigia a les classes mitjanes benestants que omplien La Faràndula. Una expressió gràfica de les contradiccions d’aquesta formació. D’una banda, el seu projecte polític, d’inspiració marxista, busca implantar-se entre la classe treballadora, castellanoparlant i espanyola, des del punt de vista identitari, però que alhora propugna la independència, autèntica religió laica, de les classes mitjanes catalanoparlants. Una contradicció insoluble que travessa l’esquerra independentista i que explica la seva implantació entre la joventut radicalitzada de les classes mitjanes i la seva extrema dificultat per fer-ho entre la joventut i altres sectors socials de la classe treballadora.
Podeu veure l’àlbum ‘Acte ANC’ a Sabadell a Flickr.
Això no és res si ho comparem amb el paper patètic de Teresa Mira. La representat local d’Iniciativa per Catalunya Verds (ICV) a l’acte de l’ANC va haver d’excusar l’absència de la vicepresidenta de la formació, Dolors Camats, adduint que els ecosocialistes estan a favor del dret a decidir, però no ho tenen tan clar respecte a la independència. Mira va afirmar que ICV seria el “cotxe escombra” del moviment secessionista, una declaració que posa de manifest la subordinació d’aquesta formació al nacionalisme burgés i petitburgès, representant per CDC i ERC.
De fet, ICV està profundament dividida en l’eix nacional. Mentre els sectors provinents de les classes mitjanes, com Camats i la pròpia Mira, són independentistes, les bases treballadores no ho són i defensen el federalisme. Un contradicció que també travessa al PSC i que està condemnant a la inoperància a l’esquerra parlamentaria catalana. Prova d’això és que mentre Izquierda Unida (IU) experimenta un fort creixement a les enquestes d’intenció de vot, ICV només ho fa de forma molt modesta, al contrari que C’s i CUP, situats a les polaritats identitàries de la societat catalana, amb un missatge clar en l’eix nacional. Una tendència que mostra una inquietant tendència a la polarització de la societat catalana amb el teló de fons de la profunda crisi econòmica.
Entre la ambigüitat i el populisme
Ciutadans va omplir el centre cívic de Ca n’Oriac, davant un públic de barri d’edat madura, amb un discurs populista i promeses ambigües de regeneració política, cap una “segona transició”, sense aclarir si aquesta es faria en clau de reforma de la monarquia parlamentaria o de ruptura, és a dir de proclamació de la república. En l’eix nacional es va criticar amb duresa els projectes secessionistes i es va proposar una reforma de l’Estat de les autonomies que tampoc no es va concretar massa.
C’s vol presentar-se com una força no nacionalista, quan en realitat opera com una formació del nacionalisme liberal espanyol. L’èxit d’aquesta formació, a qui totes les enquestes donen un fort creixement, s’explica per la incapacitat d’ICV-EUiA i PSC de plantejar una alternativa política al moviment independentista. C’s es situa en una posició equidistant entre el PP, amb qui comparteix espanyolisme, i el PSC, oscil·lant en l’eix social entre un liberalisme temperat per unes propostes vagament socialdemòcrates. Una ambigüitat estructural que a curt termini és la clau del seus èxits, però que amb el temps pot ser la clau de la seva debilitat.
Religió laica
La presentació del Procés Constituent i l’acte de l’ANC encaixen amb l’anàlisi d’Hannah Arendt sobre els nacionalismes. Segons aquesta cèlebre assagista, el nacionalisme funciona com una mena de religió laica que trasllada les categories teològiques del catolicisme a la vida política com ara la comunió de tots els creients, els mecanismes d’exclusió dels no creients o la dicotomia entre bé (Catalunya) i mal (Espanya). Només d’aquesta manera es pot donar raó de l’agrupament de forces tant diverses entorn a l’objectiu de la independència que, per amplis sectors de les classes mitjanes, apareix com la panacea de tots els mals que pateix el país, com una mena de paradís celestial on es resoldran tots els problemes, sense necessitat de tocar les estructures del capitalisme que segreguen desigualtat social i han provocat l’actual crisi sistèmica.
Unes tesis que també poden aplicar-se a C’s, que cerca unificar a sectors socials ben diversos en virtut de l’oposició al secessionisme i en clau de nacionalisme constitucionalista espanyol.
L’esquerres inoperants
Històricament la millor tradició de les esquerres catalanes han estat les seves propostes de regeneració democràtica i emancipació social per al conjunt de l’Estat. Així va succeir amb les propostes federalistes de Pi i Margall al segle XIX, de la Confederación Nacional del Trabajo (CNT) al primer terç del segle XX o fins i tot del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) a la Transició, on Jordi Solé Tura va tenir un paper destacat en l’elaboració dels aspectes més positius de la Constitució de 1978, ara ja superada pels esdeveniments històrics.
Ara bé, la seva actual submissió als postulats del nacionalisme burgès i petitburgès estan impedint que puguin jugar un paper rellevant tant a Catalunya com a la resta de l’Estat, la qual cosa propicia l’inquietant polarització i fragmentació identitària de la societat catalana.
Al meu parer, l’alternativa no s’ha de buscar en la secessió de Catalunya, que provocaria un xoc frontal entre les màquines nacionalitàries conservadores espanyola i catalana- representades pels governs del PP i CiU– i la fractura de la societat catalana, sinó en la unitat de les classes treballadores de tot l’Estat en torn al projecte de la Tercera República Federal que obri un procés cap el socialisme.
Amb tot el respecte que li tinc senyor Santamaria, que li asseguro que és molt… crec que malgrat hi hagi xifres sociològiques que més o menys podrien corroborar la distinció de classes que fa vostè dels independentistes i no-independentistes ho trobo un pèl reduccionista i simplificador.
Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) ha posat al centre del debat polític el sobiranisme? O van ser les classes mitjanes i alguns sectors de les populars qui ho van fer pressionant a un govern que volia salvar-se de la catàstrofe electoral? (recordem que fora de les grans ciutats dels cinturons de Barcelona també hi ha classes populars per exemple).
Entenc la seva postura, i m’agrada que l’exposi al final de l’article, però aquest cop crec que l’anàlisi anterior ve molt condicionat per la seva opinió. Potser m’equivoco, però m’ha donat aquesta sensació.
Una abraçada, segueixi amb aquests ‘Estats de la ciutat’ que tant m’agrada llegir!
Amigo Santamaría: Haces una descripción bastante acertada, pero creo que te equivocas al poner al mismo nivel a Tirios y Troyanos. Bien decía tu admirado Carlos Marx, que la cultura dominante en una sociedad siempre es la cultura de la clase dominante, y en Catalunya, desde hace más de un siglo la clase dominante es eminentemente secesionista. Lo señaló el general Mola, catalán nacido en Cuba, cuando cursando el bachillerato en el Instituto de Gerona se dio cuenta que sus compañeros de pupitre, de su mismo estatus social, tenían una tendencia patológica al separatismo, que él, que venía de Cuba, no podía entender. No existe en Cataluña lo que tú llamas nacionalismo españolista, lo que existe desde hace 60 años es una “etnificación” de la clase obrera catalana, que es española, simplemente porque lo es, pero sin la militancia alguna al respecto. De hecho los que saliendo de esa masa trabajadora han prosperado ha sido porque han asumido sin rubor alguno los postulados secesionistas, la figura archiconocida del “charnego agradecido”. Cataluña lleva tiempo que va camino de la Andorranización, es decir, unos pocos con todos los derechos de ciudadanía y el resto simples trabajadores residentes, metecos que se decía en la Grecia clásica, a esto vamos. Pero no todos los partidos tienen la misma culpa, para mí la culpa principal la tiene la izquierda en su totalidad. Y permíteme que, puesto que antes te he citado a un general nacional, ahora te cite a un general republicado, el general Vicente Rojo, que como bien sabes mandó la ofensiva republicana de la batalla del Ebro. Rojo estuvo 30 años exiliado en Sudamérica, hasta que pudo volver a España, allí se ganó la vida, con mucho prestigio por ciento, dando clases en academias militares de diversos países y una cosa que le llamó mucho la atención y que recoge en sus memorias es que el toda la América latina el partido comunista y el partido socialista eran nacionales, a diferencia de España donde estos partidos eran antiespañoles, uno de los motivos importantes, a su entender, por los cuales La República perdió la guerra. No quiero hacerme largo, pero permíteme citar a Manual Azaña, el cual en “La velada de Benicarló”, escrita durante la retirada se quejaba amargamente que La República se la jugó por Cataluña y Catalunya se lo agradeció a La República financiando económicamente el Alzamiento Nacional y pasándose por cientos de miles al gobierno de Burgos. La historia está ahí, es dura, pero no hay otra.
Soc de Malaga, tinc tres fills , dos d’ells independentistes i un altre clarament espanyolista.
El seu anàlisi és molt sesgat, subjectiu i determinista. Ho lamento ja que li tinc respecte, no obstant, un dia la gent com vostè, anti-sobiranistes, hauran d’acceptar que poder no tenen la veritat absoluta, fins i tot poden estar ben equivocats i confosos. També han d’acceptar, que el seu plantejament és clarament nacionalista, i que el que defensen és per davant de tot que tot segueixi com el darrer segle. Acceptim qué no ha funcionat, i si no funciona quelcom, cal cercar altres vies i totes són o han de ser respectades, sempre que la majoria ho desitgi. No ens perdonin tant la vida si us plau.
senyor Pérez, vosté es un foraster, si es plau, no es fiqui.
Pues sí. Lo de la independencia es mayormente de la gente bien, y bien pensante, que por ello se escandaliza cuando el bueno del Santamaría se lo dice un poco y por su nombre. Y no porque esta gente haya leido ni visto lo de la gente bien, sainete que así tituló y escribió Rusiñol (don Santiago, no el Carles. por supuesto, que lo de este otro es un sainete de por sí, pero no tiene gracia ni escribe). Desde antes de Rusiñol, esta gente que digo ni lee ni escucha. Con ser catalanista y de la parroquia, ya se cree culta y superior, y por eso manda aquí desde el 18 de julio y desde la transición que dicen. Antes, había republicanos que les tenían a raya. Pero de después, se las dan de santos gracias a las elusiones y “tapabruts” de historiadores como el Xavi Doménech, que por eso le aplauden. Señor Doménech, o señor Marin, que ser catalanista no es sinónimo de demócrata. Léanse al Ucelay da Cal, por no decir otros sabios malditos, o al Dr. Carreras por ir a las fuentes directas, y veran que en lo largo del siglo XX fue muy a menudo todo lo contrario.
En el norte de Italia (Milano y tal), hay un caso muy parecido a este de aquí de Cataluña. Lo lleva el signori Bossi, otro ultra derechista que se dice expoliado. Bossi tiene mucho de Mas y más aún, y no sólo en el porte físico, de Junqueras. Pero en Italia existe una izquierda que viene de Gramsci e incluso de Malatesta, capaz de ver que un bossi o un junqueras no tienen nada de progresistas, más bien todo lo contrario.
Bossi es un berlusconista de facto, y cosas peores aún. En España, Cayo Lara quizá no, pero la patuleia de la camats, el herrera, la garcia y el Navas ( ¿donde dejaste Navas tus ideales que dices republicanos, en esa colgada que el eopinions nos ha permitido ver en video?) pues más bien que sí son compañeros de viaje del engendro clasista y etnicista al caso.
Santamaría las toca y por eso escuece, aunque con concesiones al tópico de lo nacionalistamente correcto. A ver, Santamaria: A mi me parece mucho más político, y desde luego democrático, lo de los señores de Ciutadans el otro día en Ca n’Oriac, que lo de la Faràndula al dia siguiente. Prepolítico sería un calificativo muy benevolente para lo que se dijo allí, en La Faràndula (Murieleta, Forcadas i Forcadell & Cia) y lo que aquello fue. Y lo de la Mira (autora de grandes desastres urbanos en Sabadell en tiempos del Sorolla y la Calvet, y madre de la escuela de Bustos, porque sus conmadres siguen en la nómina municipal para hacer plazas, la del Gas o la del Ángel) fue más que patético. Lo de ofrecerles a inicitiva como coche escoba de lo de eso de la indepencia del Mas y el Mas-Collell de las sangradas, fue y es como para morirse de vergüenza si la hubiera (ole tu Santamaría, y viva la garcía y Viva la vanguardia organizada del funcionariado que por ser de casa bona llegó al funcionariado, con Farrés que por eso era de casa bona, y del banc sabadell en el fondo y el final, claro está.
Estic una mica fart de debò d’aquesta assimilació de casa benestant – independentista, classe treballadora república federal espanyola. Prou de tòpics! És molt possible que en el cas de Sabadell en gran part (això vol dir numèricament) pugui ser així. No ho dubto. Però Catalunya no s’acaba a Sabadell. Hi ha gent de tot arreu i de totes les condicions. Jo sóc originari d’un poble de l’Alt Urgell que com tanta gent ha hagut de baixar de la muntanya i immigrar cap alguna ciutat. Us ben asseguro que d’allà on vinc els més independentitstes som la classe treballadora, els qui hem vist com el nostre mode de vida s’ha anat a norris i els camps es despoblaven a no sé que al costat et construïen una pista d’esqui. Els qui no tenim cap intenció esdevenir cap mena de burgesia, els qui no tenim cap problema etnicista, els qui mai ens hem proclamat la “Catalunya Real” que es veu que és una altra que només viu al voltant de Barcelona. No tenim res a veure amb cap dreta i ni cap classe benestant. Vull la independència per etnicisme? Vull la independència per classisme? Vull la independència per ser una nova oligarquia? No sabeu la ràbia que em feu amb aquests arguments tan pobres i desprestigiant-me a mi com si tingués qualsevol sentiment de superioritat. Crec que és el contrari! Ja n’hi ha prou! !
Em ve a dir que els de la Seu d’Urgell voldrien ser “catalans sobirans” com els andorrans? Andorra és com un “jequenat” català (potser en el català que ara es parla se n’hauria de dir xeiquenat). Català ho deu ser pel lloc on és, o pel nom de la llengua que s’hi parla i hi és certament cooficial (aquí, el català és més oficial, gairebé sense el “co”), i també català per com podria lligar amb certes fantasies catalanistes. Allà a Andorra els de la terra son els amos (de la terra i de tot el que hi ha i es belluga a sobre), i la mà d’obra hi és extrangera, inclosa la que ve de la Seu d’Urgell (Un altre contertulià ha apuntat, em sembla, aquest extrem: el d’una flagrant segregació o alienació dels qui no se’ls tingui per de la terra).
Però Andorra, on he trigat cinquanta anys de la meva vida a posar els peus (cosa que modestament crec que m’honora), i on he anat abans que a Lloret de Mar (com que no hi he anat, no sé si m’honora més), no crec que pugui servir de model per res de bó, progresistament parlant. En quant a paradís fiscal a mi em fa pensar en el Vaticà, el més important del món tot i que no hi hagi estancs en allò que diuen que fou la seu de sant pere, i ara dels sant pares successivament regnants (també és una mena de monarquia, i a més absoluta). Potser Andorra va ser el model que, en quant a paradís fiscals, va inspirar la creació de l’estat vaticà, havent perdut el papat els estats pontificis per mor de la revolució liberal italiana.
Les guerres carlines, o sigui del papat i uns protocalanistes i uns protoabertzales contra el liberalisme i la democràcia (el liberalisme i la democràcia espanyola, i en impulsos diversos però afins, la francesa, ai qui ho diria) van culminar en la conquesta dels bastions de la Seu d’Urgell, últim reducte de la carcúndia des dels temps del trieni exaltat, i els que després es van dir carlins encara es feien dir realistes. D’aquí venia que quan encara quedaven alguns rojos reconeixibles com a tals, o sigui en el que se n’ha dit la transició, existís un partit d’extema dreta que es deia Regencia Nacional Catalana d’Urgell, integrista com el catalanista sabadellenc Sardà i Salvany. En les pintades, gastava les sigles de RENACE.
Podria tenir en comú amb el “republicà” Navas les pràctiques de resar ritualment i comunitariament rosaris i novenes, com les que la Forcades (i no trec que en el fons sigui bona persona) va si més no apuntar a l'”aplec” mesiànico- pentecostal (adjectius teològics, gens insidiosos) que li van organitzar l’entesa i la que es diu o es deia “esquerra revolucionària” local. (¿Te a veure amb la catalan insurrection contra la spanish revolution que deia també un aquí?). Per revolucionari, insisteixeo segurament ho va ser més Mendizábal. Més que Zumalacárregui.
Veig que en uns paràgrafs d’abans m’ha sortit l’expressió democràcia espanyola: Els vells republicans, la feien servir sovint, i ho escrivien talment. En va plena la premsa republicana sabadellenca; d’abans de la guerra, és clar. La del Círcol, en concret.
No sé si la “democràcia espanyola” forma part de la “Catalunya real”. Tampoc no gosaria dir, i menys a vosté, quina deu ser la Catalunya més catalana, ni quins són els catòlics més catòlics o els musulmans més musulmans (segurament els talibans). Mentre els règims siguin com més democràtics millor, en el benentés que la democràcia no és tal sense les garanties del dret, se me’n foten altres essències, sobretot les dels terrossos.
El que em fascina és que aquestes absolutes bestieses (i més que bestieses, coses pitjors) siguin el mirall on s’inspiren els que se’ns presenten com a esquerra, fins i tot uns que es diuen republicans. Que vinguin Marx o Kropotkin, o ja en pròpiament republicà Robespierre, Saint Just o l’Abbé Gregoire, o Pi y Margall o Salmerón passant per Sol y Ortega o don Manuel Azaña, i els n’hi facin cinc cèntims. O,millor encara, dos rals. Tan fàcil com és llegir Las Nacionalidades, del mestre.
Però sé que un dia, el Santamaria els hi passarà millor la lliçó. La té escrita en tot de llibres imprescindibles. Del de Babel a aquest últim seu on fa el retrat del pujolisme, passant pel que va dedicar a Pi y Margall.
Un consol.
Solo hago una pregunta, la que el articulo no me aclara.
Cuanta gente ha asistido a estas asambleas de independentistas?
Creo que a la altura que estan, deberían haber assitido casi el 100% de estos chalaos. Me gustaria saber de 200mil personas que viven a sabadell cuantos han asistido, mas que nada, para ver la realidad y que la vean todos, quiero cifras reales. Cuantos???
un 5%? un 3% no muchos mas. Mucho ruido pero pocas nueces.
Me gustaría de una vez, que les hicieran caso, que dejaran hacer la consulta. que fuera publicitada con la realidad, de no poder estar en la UE, no poder vender sin aranceles, el barça tener que pasar a la liga catalana, entre otras muchas mas cosas. con esto y los votos, que serían muy nefastos para estos, para ver que se callen de una vez y dejen el territorio tal como está. Y luchen de verdad por ser iguales que otras comunidades. Que no estrujen tanto tanto los de aquí como los del gobierno central a los ciudadanos de cataluña. Porque os recuerdo que los de aquí, no joden tanto o mas en impuestos(para hacer país) que los que estan en Madrid.
un Saludo de Un catalán que está hasta los huev++ de tanto chupón politico
Què pot espantar més La Caixa? La possible pèrdua de “la unidad del mercado español” o una cassolada a la seva seu? Què fa trontollar més la monarquia? Un tuit catxondo sobre elefants o una mani que li ha obligat a escriure cartes ridícules a l’estil segle XVII? Com s’ha acollonit més Rosell? Amb la mani sindical del 15-S o amb la Diada? Què fa trontollar més l’agenda ‘neolib’ de la troica basada en la obediència trista dels pobles? Un ‘lipdub’ en una sucursal de Bankia o iniciar un procés constituent i popular a la panxa d’Europa amb el perill de contagi que suposa? Què ha espantat més els convergents? No fa falta contestar…
Per això em sorprèn i fins i tot m’irrita que molt militant d’aquí i de l’Estat que encara són fidels a la lànguida i entendridora ‘spanishrevolution’ girin l’esquena a la ‘Catalan insurrection’. Ja sé que és mes fàcil mantenir-se pur dins la radicalitat que contaminar-se amb burgesos, cristians, conservadors o socialdemòcrates que, en lloc de gafapasta porten barretina. Sempre és molt millor somniar revolucions que participar-hi.
Ara, si em dieu que la Tercera República a Espanya és mes propera i factible que la catalana, potser canviï d’opinió. Però ho dubto.
Molt militant conscienciat, amb l’excusa infantil que la estelada a la mà t’inhabilita per pensar en les retallades, s’estima més restar fidel al Borbó i el seu regne que encetar una República nova de trinca.
És obvi que aquesta desconfiança ve pel tòpic estès que, en una Catalunya independent, manarien sense oposició els convergents. Com si quedant-nos a Espanya no haguéssim de sofrir només CiU, a més de les castisses oligarquies del regne amb el PPSOE de regal. El cas és que no s’ha de ser gaire perspicaç per adonar-se que CiU no pilota la insurrecció: la frena. I aquí faig meva la preocupació de Carles Castellanos, vicepresident de la ANC, quan es queixava de l’espai lliure que estem deixant a les dretes a l’hora de dirigir el procés. Patim el risc que CiU pugui esdevenir en una mena de partit-estat a l’estil del Fianna Fáil irlandès (sempre en l’improbable cas que els convergents apostessin de veritat per la independència)
L’Artur Mas vol ser Atatürk, però pot acabar com Kerenski. Tot depèn de quan i com les masses que anaven per davant dels polítics a la mani prenguin el pols de la situació i es posin a dirigir-lo. Per això les properes eleccions haurien de ser, alhora, les de la incorporació forta de la protesta popular i dels valors republicans al procés constituent. Ho veig justet de temps, això sí. Si defallim, continuarà triomfant la oligarquia… en català, això sí.
Dice usted:
Què pot espantar més La Caixa? La possible pèrdua de “la unidad del mercado español” o una cassolada a la seva seu? Què fa trontollar més la monarquia? Un tuit catxondo sobre elefants o una mani que li ha obligat a escriure cartes ridícules a l’estil segle XVII? Com s’ha acollonit més Rosell? Amb la mani sindical del 15-S o amb la Diada? Què fa trontollar més l’agenda ‘neolib’ de la troica basada en la obediència trista dels pobles? Un ‘lipdub’ en una sucursal de Bankia o iniciar un procés constituent i popular a la panxa d’Europa amb el perill de contagi que suposa? Què ha espantat més els convergents? No fa falta contestar…
Pues ya que lo dice, y se lo pregunta, conteste por favor que se lo pido. Me parece que nada de eso que usted dice. Tal como lo dice, me suena a anecdótico. Pero ya que lo dice, pues me lo explique mejor. Aunque solo sea por seguir hablando buenamente.
Lo que ya no le admito es lo siguiente suyo:
Per això em sorprèn i fins i tot m’irrita que molt militant d’aquí i de l’Estat que encara són fidels a la lànguida i entendridora ‘spanishrevolution’ girin l’esquena a la ‘Catalan insurrection’.
¿Militante del estado? Cómo no sean el Urdangarín, el Aznar , el Bárcenas o el Camps y el Millet o la propia su majestad, que esta si que sí porque va de que el estado suyo, o ya puestos el Bustos, que estos han trincado de las administraciones públicas, o sea el estado… La diferencia entre estado y nación está en la base de la política. El párrafo este suyo, y por favor no me tilde de tomista, es de lo más incoherente. Y si fuera coherente caería en lo antipolítico y vendría al pelo de lo de la religión que decía el bueno de Santamaría citando a la Harendt. Decirle laica seria asimismo incoherente. Más que civil, otro epíteto al uso, lo dejaría en profana, como las jotas en lo del Pilar o las sardanas en Montserrat o el Aplec, donde Sánchez y antes Bustos encienden los cirios votivos del Dr. Sardá i Salvany, la llama que condena al fuego eterno al liberalismo.
Y sigue, usted mismo que de aquí no salgo:
La spanishrevolution y la catalan isnsurrection? De qué me habla usted.No sé, como spanishrevolution se me ocurre la del dos de mayo, lo de torrijos en málaga con uno de sabadell que se lo pusieron a su lado al fusilarle (Como recordaba Marian Burgués, a propósito de los liberales y hasta los anarquistas sabadellenses de su tiempo que lo cantaban en la melodía y compás del himno de riego: Si Torrijos murió fusilado, no fue por cobarde o traidor, que murió con la espada en la mano,defendiendo la constución, o sea el derecho y las libertades civiles. La spanish revolution de Riego, la de Mendizabal, el sexenio democrático, don Francisco Pi y Margall y así hasta Azaña o Magín Marcé, y el acto de Mateo Morral. Y ya de aquí, la del 14 de abril y la del 19 de julio en Atarazanas de Barcelona y el cuartel de la montaña en Madrid. Pues sí, muy spanish, muy revolution y muy en elpaisaje histórico local y nacional que poco o nada tiene que ver con el que se pintan o mayormente emborronan los historianteros locales monaguillos de la Forcadas. Dándoles bola, a esos monaguillos, el “republicano” Navas no los hace republicanos. En benedictinos siguen (al paso que van, camino delAgua delCarmen antes que del Chartreuse. (En estos casos, un demócrata cualquiera, por ejemplo un Churchill, da mejores ejemplos en lo de castigarse los hígados: whisky y brandy).
¿Y se ve, por lo que le leo, que la tal spanish revolution se opone a una catalaninsurrection? ¿De qué puñetas nos habla, Sr, Baños? Que Mas y la mani aquella de telespectadores de TV3 y la milosvicada del 3/24 le pareció a usted más guai que lo del 15-M?
Con todos mis respetos, o usted se explica mejor o no le veo el margen a la discusión. Para castillos de fuegos fatuos, pues ya pronto viene San Juan y si no se tira un petardo pues se fuma otro tipo de petardos.
Ya lo dice el bueno del Santamaría: ¡Cómo está eso que aquí, en este rincón de pais, le dicen izquierda! Pues que como tiene poco de izquierda y, demagogia a parte (menudo festival el de La Farándula), cagarela total. E insisto. También en la retórica, lo del Rivera de Ciutadans suena más político, normal y europeo. El centro izquierda laico, que asi es como Le Monde califica este partido aquí maldito. Lo de tildarle de demagógico queda para los medios locales (eopinions incluido) Al caso, aunque por oportunismo no se pronuncien sobre el régimen, más republicanos que el Navas, visto lo visto. Que el Navas y la Entesa no son Anguita, pues de calle a la luz del video que nos ha colgado eopinions. Alucinante. Si eso no es demagogia… Y lo de la Farándula…
Le Monde, ya dada la referencia, tiene otros calificativos para los aquí dichos “progresistas” como la muriel, la forcadel y demás, en términos bastante parecidos a los que dedica al bossi de la padania y el berlusconi.
Conclusión: Tot plegat, pues mayormente impresentable a no ser que el bueno del santamaría nos anime el debate y nos vayamos poniendo a sitio. Espero que no lleguemos al “entre tots ho farem tot” que, aunque fuera muy forcadas, a mi me recuerda aquella candidatura a lo del tercio familiar de cuando el Franco que se montó en la epidemia católica (para nada progresista, mal le pesara al Farrés que de allí venía en el fondo y los suyos, a los que ahora se les ve también un fondo y no se sintieron huérfanos cuando el tal volvió al banco. Sólo cuando lo vieron muerto). Y digo más: aquellas elecciones llevaron a un Brunet de concejal, y Farrés quiso poner a otro Brunet de alcalde, el mismo que acabó de hundir la caja (y antes la cooperativa o el Taulí), según nos contaba hoy tan bien contado el magnífico Santamaría en el diario local. Y antes lo contó, más al momento y en más valiente, porque valiente lo es, en este benemérito eopinions. Y que por muchos años
(No sigo comentando su escrito, señor baños, porque dicho sea sin vacile ni pretensión, me parece que esto suyo no hay por donde cogerlo. Y ya por escribir, usted me concederá que ya le he dado bastante a la tecla por esta noche)
Tan sols una puntualització, Sr. Santamaria.
L’acte de presentació del Procés Constituent a Sabadell, del passat dia 19, no va estar organitzat per l’Entesa.
L’Entesa per Sabadell no ha adoptat cap posicionament respecte aquest procés, ni, avui per avui, el propi Procès possibilita que s’hi adhereixin organitzacions. Totes les adhesions són a títol individual.
Això no treu que membres de l’Entesa, junt amb altres persones de la,ciutat, col·laboressin a organitzar l’acte