L’ESTAT DE LA CIUTAT
Aquí s’analitzen les causes de l’ascens del moviment independentista i s’exploren els diversos escenaris que s’obren després de l’èxit d’aquesta mobilització viscuda tant a Sabadell com la resta del Principat de Catalunya el passat Onze de setembre.
El moviment nacionalista a Sabadell ha realitzat una notable contribució a l’èxit de la Via Catalana cap a la Independència. Dimarts unes 3.000 persones van participar a l’anomenada cadena de la llum que va vorejar els carrers de vianants del Centre amb torxes convocades per Sabadell per la Independència, secció local de l’Assemblea Nacional de Catalunya (ANC), presidida per la sabadellenca d’adopció i exregidora d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) a l’ajuntament de Sabadell, Carme Forcadell.
En aquesta cadena van participar sobretot les classes mitjanes, base social del moviment independentista, i fou una mena d’aperitiu a la Via Catalana, doncs la major parts dels seus integrants van marxar l’endemà en una nombrosa flota d’autocars per cobrir els trams buits de les terres d’Ebre.
Crisi econòmica i institucional
L’ascens del moviment independentista d’ençà de la passada Diada sobiranista s’emmarca en el context d’una profunda crisi económica i coincideix amb els símptomes de descomposició del sistema de partits i les institucions del règim de la Segona Restauració Borbònica, que han tocat també de ple a l’Estat de les Autonomies.
La sentència del Tribunal Constitucional del 2010, que va laminar aspectes fonamentals de l’Estatut, referendat per l’electorat català malgrat l’elevada abstenció l’any 2006, obrí de bat a bat les portes de la Catalunya postautonòmica. Potser aquest xoc de legitimitats s’hauria pogut reconduir si no hagués coincidit amb la dura recessió econòmica que castiga severament el nivell de vida de les classes mitjanes.
Convé recordar que, abans de la polèmica sentència i gir sobiranista de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), el debat polític girava entorn de la qüestió social i per la creixent contestació a la política neoliberal de privatitzacions i retallades de l’executiu convergent, com s’evidencià a l’entrada d’Artur Mas al Parlament assetjat pel 15-M que volia impedir l’aprovació dels pressupostos més restrictius de la Generalitat. Això, mentre es succeïen els casos de corrupció que afecten a la plana major de la federació nacionalista i particularment al clan Pujol.
Hegemonia nacionalista
La polèmica sentència fou el catalitzador del malestar d’unes classes mitjanes formatejades ideològicament en el nacionalisme identitàri del pujolisme i afectades en la seva autoestima per la crisi i on les dificultats de la vida quotidiana es veuen compensades pels sentiments de superioritat social i ètnica embolcallats de patriotisme.
Així, la responsabilitat per l’atur, la caiguda del nivell de vida, la pèrdua de prestacions, de drets socials i laborals… no rauen en el sistema capitalista ni de la burgesia catalana, sinó de l’estat espanyol que drena els recursos de Catalunya. Uns dels motius clàssics del catalanisme des dels seus orígens. Per tant, si Catalunya esdevé un estat independent podria aspirar a ser una mena de Suïssa o Finlàndia del Mediterrani. Unes posicions molts semblats a les defensades per la Lliga Nord. De fet els seus diputats expressaren al parlament italià el seu suport a la secessió de Catalunya portant samarretes amb l’estelada.
Aquesta transmutació ideològica va connectar amb les frustracions i aspiracions d’unes classes mitjanes, atemorides pel 15-M i les dues vagues generals que anunciaven una lleugera recomposició del moviment obrer i popular després de dècades de postració i invisibilitat. Un malestar articulat per la ANC i amplificat per una agressiva i incansable campanya dels mitjans de comunicació públics i privats. Així es reedita el mite de la unitat transversal, de la comunió de la societat civil enfront de les agressions de l’Estat central des de la Solidaritat Catalana del primer terç del segle XX fins a l’Assemblea de Catalunya dels darrers anys del franquisme.
L’incontestable hegemonia del nacionalisme no hagués estat possible sense la concurrència de dos factors. D’una banda, per la submissió de l’esquerra catalana als dogmes del nacionalisme durant els anys del pujolisme que ara està propiciant el creixement de Ciutadans. D’altra banda pel silenci –llevat d’honroses excepcions- dels intel·lectuals crítics amb el nacionalisme. Sobre uns i altres planejà el temor de ser exclosos de la nació catalana en base a l’equació segons la qual tot aquell que critica al catalanisme és un espanyolista i franquista. Una homogeneïtzació ideològica de l’esfera pública, no tant sols contradictòria amb la pluralitat real de la societat catalana, sinó que genera seriosos dubtes sobre la qualitat democràtica d’una consulta d¡autodeterminació en aquestes condiciones.
L’ascens del sobiranisme es produeix davant la manca d’alternatives i propostes per part del grans partits espanyols. El Partido Popular (PP) s’ha tancat en banda en la defensa d’una Constitució que ha conduit a aquest estat de coses, el Partido Socialista Obrero Español (PSOE) planteja tard i malament unes reformes constitucionals, sempre a remolc de les reivindicacions nacionalistes, i que no donen satisfacció a les aspiracions del moviment sobiranista.
Tres opcions
La utopia mesocràtica de l’estat propi situa a Convergència i Unió (CiU) en una difícil posició. La reivindicació sobiranista alimenta el creixement i la transferència de l’hegemonia cap a ERC i posa en perill la federació amb Unió Democràtica de Catalunya (UDC).
L’independentisme no aixeca entusiasme ni entre l’alta burgesia, amb nombrosos interessos a Espanya i temorosa de qualsevol canvi al status quo, però tampoc entre la classe treballadora, majoritàriament d’origen immigrant i amb altres referents identitaris i que no perceben que l’independència pugui millora la seva situació social.
Les contradiccions de CiU es mostraren els dies previs a la Via Catalana, quan van transcendir a l’opinió pública les reunions secretes entre Mariano Rajoy i Artur Mas, que evocaren la trobada a La Moncloa entre Zapatero i Mas on es sellegà la sort de l’Estatut. El president de la Generalitat anuncià que, davant la previsible impossibilitat d’aconseguir l’autorització per celebrar el referèndum, es decantava per esgotar la legislatura i convocar eleccions plebiscitàries l’any 2016. La renúncia a la consulta aniria acompanyada per una sèrie de concessions del govern central en matèria de finançament i infraestructures, també s’insinuaren reformes per elevar el sostre competencial i blindar la legislació lingüística.
Aquestes manifestacions provocaren un autèntic terratrèmol en ERC que amenaçà amb la retirada del seu suport parlamentari que menaria a unes eleccions avançades on CiU s’enfonsaria. Aquesta pressió política i l’èxit de la cadena humana obligaren a Mas a donar marxa enrere i reafirmar-se en el compromís de convocar el referèndum la data màgica del 2014.
Enmig de la confusió i les contradiccions es plantegen tres opcions.
1. Un pacte entre Rajoy i Mas en el sentit indicat. Un acord que comportaria la ruptura entre CiU i ERC amb un elevat cost polític per a la federació nacionalista, així com una gran frustració entre las bases convergents. Tampoc Rajoy podrà realitzar masses concessions presoner del sector intransigent del seu partit. Potser fa un any aquesta solució hagués estat viable, ara es presenta molt complicada quan les bases socials del nacionalisme estan mobilitzades i convençudes de la imminència de la secessió.
2. Un referèndum d’autodeterminació pactat amb l’Estat. Una alternativa improbable, doncs el PP difícilment pot acceptar-ho. Una consulta com aquesta obriria les portes a convocatòries semblants a Euskadi i Galícia, que plantejarien a mig termini la disgregació de l’Estat espanyol.
3. Eleccions plebiscitàries seguides d’una declaració unilateral d’independència. El darrer recurs del moviment nacionalista en el cas que no fos possible l’acord entre els governs espanyol i català, ni la consulta legal. Llavors es donarien totes les condicions per a un xoc de legitimitats d’imprevisibles conseqüències.
Escenaris internacionals
Un dels objectius de la cadena humana fou internacionalitzar la causa catalana i cercar complicitats. En cert sentit, la mobilització va ser èxit a l’atraure l’atenció dels grans mitjans de comunicació estrangers. No pot dir-se el mateix del suports polítics, fins ara el moviment secessionista no ha recollit masses simpaties a l’àmbit internacional.
Podeu veure l’àlbum ‘#ViaCatalanaSBD‘ a Flickr.
A diferència de Croàcia i Eslovènia, que comptaren amb el suport d’Alemanya, o Kosovo, apadrinada pels Estats Units, l’independentisme català no disposa d’aquest recolzament excepte de les repúbliques bàltiques o potser Israel. Una qüestió de la màxima importància, ja que per amplis sectors del moviment nacionalista el suport a la secessió depèn de mantenir-se dins la Unió Europea (UE), encara que la intransigència de l’executiu espanyol podria modificar aquesta tendència i continuar donant recolzament a la via sobiranista, fins i tot en el supòsit que impliqués la sortida de la UE que seria percebuda com a transitòria.
En qualsevol cas, fins ara la Comissió Europea considera el secessió de Catalunya com un assumpte intern espanyol i que s’ha de resoldre en el marc de la legislació espanyola.
Incertes alternatives
Ens trobem davant un panorama convuls i confús que no convida a l’optimisme i on tot sembla apuntar a un xoc de trens entre els nacionalismes espanyol i català, enrocats en posicions maximalistes que conduirà a la creixent escissió de la societat en dos blocs antagònics.
A la llum dels precedents som molt escèptics sobre la possibilitat d’una reacció de la intel·lectualitat progressista i de les esquerres catalanes i espanyols per tal d’ impedir la col·lisió mitjançant una proposta alternativa enfront de l’immobilisme constitucionalista del PP com del maximalisme de l’independentisme català.
Al nostre parer, l’alternativa per a evitar el desastre implica trencar amb el règim de la Segona Restauració Borbònica que ha conduit al país a l’abisme polític, social i territorial. Es tractaria de refundar l’Estat i oferir als pobles d’Espanya una república democràtica i federal en la oblidada tradició de Pi i Margall en un marc de convivència entre ells en un pla d’igualtat.
Així es trencaria definitivament amb la pesada i sinistra herència del franquisme que continua condicionant la vida pública d’aquest país.
