ARTICLE D’OPINIÓ
Dani Marcos, militant del Moviment Popular de Sabadell

Després de la Revolució Russa de l’octubre del 1917 a Gramsci se li feia difícil explicar el fracàs de les revolucions als països capitalistes occidentals. Com podia ser que la revolució no hagués arribat a Itàlia o França si el conflicte de classe s’havia situat al centre?, si les mateixes contradiccions del sistema estaven augmentant i, per tant, no podia passar una altra cosa que un inevitable xoc entre la classe obrera i la classe capitalista que portés a un estat obrer? No només això no va passar, sinó que, contrariat, Gramsci va veure com polítics i sindicalistes reformistes es fonien amb el sistema capitalista a canvi d’algunes engrunes.

Tot i que Marx, el seu pare ideològic, va advertir que la nostra tasca com a revolucionàries va més de canviar el món que no pas d’entendre’l, Gramsci es va entestar a donar una explicació a aquesta il·lògica. És així com el teòric sard va elaborar el concepte d’hegemonia. 

Si bé la dominació de la classe treballadora arrela en la coacció per part de la maquinària estatal i productiva, la pau social no pot estar sempre justificada per aquesta, la classe treballadora, teòricament, hauria de lluitar contra aquesta coacció. 

Com s’explica que això no passi? Què fa que un obrer de Sabadell voti al PSC després d’un dels casos de corrupció més importants de la història de Catalunya?  Que a gran part de la població li sembli bé la despesa energètica de la campanya de Nadal en plena crisi climàtica?, o que les opcions d’extrema dreta vagin a l’alça entre un jovent suposadament sensibilitzat amb el canvi climàtic, les sexualitats dissidents o les identitats racialitzades?  

Segons Gramsci, això només s’explica per la intervenció de tota una sèrie d’institucions intermèdies com l’educació, la religió, els mitjans de comunicació o les xarxes socials (això de les xarxes Gramsci no ho diu, òbviament, però ja m’enteneu), que creen aquesta hegemonia cultural, és a dir, tot un sistema de valors, creences i gustos que es converteixen en dominants. És així com podem entendre que, en molts moments, actuem en contra dels nostres interessos de classe, nacionals, d’identitat sexual, de gènere… i que s’imposin les idees de la classe dirigent sense cap confrontació. En altres paraules, el control del discurs dominant fa que, majoritàriament, pensem que aquest és el discurs correcte.

La nostra sort com a revolucionàries del segle XXI és tenir tots aquests referents que ens han donat la bastida per entendre el món, per la qual cosa per a nosaltres no hi ha una altra opció que transformar-lo. I és per això que, si acceptem com a vàlid aquest concepte d’hegemonia, la revolució no la podrem fer sense la transformació cultural de la societat. És aquí on entra la lluita dins del front cultural, un front que ara mateix està indubtablement dominat per les xarxes socials i uns algoritmes difícilment controlables i que hem de saber trencar, superar o sortejar d’alguna manera. I en això estem, en una lluita amb l’Ajuntament del PSC per l’hegemonia cultural. Us sona la polèmica de les Barraques d’enguany entre la Comissió de Festes Populars de Sabadell i l’administració?

Gramsci va morir el 1937 víctima del feixisme, després d’onze anys d’empresonament en què la seva salut es va veure greument ressentida. Tanmateix, avui, en ple auge de l’extrema dreta a Europa i de les polítiques liberals i reaccionàries dels de sempre, les seves anàlisis continuen vives. 

El diari digital iSabadell obre la possibilitat als representants d’entitats, partits polítics i altres col·lectius o també als lectors en general a través de les Cartes dels lectors a enviar articles d’opinió, reservant-nos el dret a la seva publicació. L’espai d’opinió reflecteix la visió personal de l’autor de cada article; iSabadell només la reprodueix.

Foto de portada: una de les barraques a l’eix Macià. Autor: David B.