ARTICLE D’OPINIÓ
Àngels Folch i Borràs, membre de Koiné, Llengua i República i de la Taula Sabadellenca per a la Llengua
A Catalunya, a partir de la creació dels estats contemporanis, han fet fortuna alguns mantres sobre les llengües. Alguns d’aquests estats han intentat escampar aquests mantres per tal d’afermar el seu projecte nacionalista-imperialista. Avui en veurem alguns.
- Les llengües són simples sistemes de comunicació, només serveixen per a comunicar-nos.
Fals! Les llengües són molt més que un codi de comunicació. És evident que ens serveixen per a comunicar-nos, però, sobretot i, en primer lloc, serveixen per a emparaular el món, per a dir el món, per a donar nom a les coses, a les idees, als sentiments, a la realitat. Si fossin un simple codi de comunicació amb una sola llengua mundial passaríem, no caldria tenir els milers de llengües que tenim. En tenim tantes perquè són maneres diferents de veure el món i d’expressar-lo. Per això, per exemple, hi ha expressions en una llengua que són molt difícils de traduir perquè només s’utilitzen en aquella llengua; en podem arribar a copsar el significat però no traduir-les de manera literal. Aquí rau la riquesa de la diversitat lingüística. Per això, quan desapareix una llengua amb ella desapareix una manera de veure el món, desapareix tota una cultura. I per això la diversitat de llengües és una riquesa de la humanitat. - Hi ha llengües de primera i llengües de segona, llengües importants i llengües d’estar per casa, llengües més evolucionades i llengües més primitives…
Fals! Totes les llengües són igual d’importants. Totes són una manera determinada d’expressar el món i totes formen part de la riquesa de la diversitat humana. Totes tenen el mateix valor. Amb totes podem parlar de la vida quotidiana, fer poesia, ciència o filosofia… - Tenir molts parlants indica que la llengua és més potent lingüísticament parlant, més rica, amb més potencialitas expressives, més evolucionada…
Fals! El nombre de parlants no té res a veure amb la qualitat de la llengua. Més aviat té a veure amb la capacitat invasora, guerrera, ofensiva de les nacions de la llengua invasora. La colonització lingüística ja la va emprar l’imperi romà en tots els territoris que va conquerir. Primer els va envair, després els va ocupar i finalment colonitzar (els historiadors ho han anomenat romanització). La romanització implicava convertir aquell territori en una mena de còpia de Roma: llengua, lleis, costums, cultura… tot, mica en mica, es va anar romanitzant i les llengües natives, territorials, van anar desapareixent, morint, i el llatí es va anar escampant com una taca d’oli. És que el llatí era superior com a llengua a l’íber, al celta, etc.? No, de cap manera. Aleshores per què el llatí les va acabar arraconant? Per la senzilla raó que els seus territoris naturals, allà on havien nascut aquestes llengües, van ser envaïts, ocupats i colonitzats per l’imperi romà. - Les llengües més parlades ho són perquè són més universals.
Tampoc és cert. Totes les llengües són particulars d’un territori determinat que és on van néixer i on s’han desenvolupat. Aques territori és el seu hàbitat natural i totes compleixen la mateixa funció d’expressar el món i de comunicar-lo. La universalitat d’una llengua no depèn de la llengua en si, sinó de la capacitat dels escriptors d’expressar-se de foma magistral i universal, i també de la capacitat i poder econòmic que tingui al darrere per a difondre i promocionar determinades obres literàries i, per desgràcia, també de la influència o de la mala influència que els estats poden exercir per a promocionar-les o per a minoritzar-les.
El diari digital iSabadell obre la possibilitat als representants d’entitats, partits polítics i altres col·lectius a enviar articles d’opinió, reservant-nos el dret a la seva publicació. L’espai d’opinió reflecteix la visió personal de l’autor de l’article. iSabadell només la reprodueix.
Moments previs a l’examen de llengua de les PAU, als passadissos de la UAB Sabadell. Autor: Jordi M.
