ARTICLE D’OPINIÓ
Manel Larrosa, arquitecte i urbanista
El bus serveix transporta persones, però estructura la ciutat dinàmica. Els serveis sanitaris curen però, de fet, fan salut. L’escola ensenya, però és millor entendre que educa. L’habitatge serveix per viure, però què fa més? Fa ciutat i aporta cohesió social. En un temps es va assolir l’escola i la sanitat públiques, ara és l’hora de l’habitatge públic. Aquest és un contingut social, republicà, perquè una democràcia no és solament un Estat de Dret (avui coix) sinó també un Estat Social.
L’opció que promovem de fer 5000 habitatges públics a Sabadell, al llarg de tres mandats municipals (12 anys), és un projecte urbà més fàcil del que fou assolir el Parc Catalunya i així ho expliquem, perquè no hi càpiga l’excusa de cap polític realista dient: “és molt difícil”.
Com a projecte urbà aspira a un gran canvi de ciutat. Els ajuntaments de fa anys feien carrers, després van fer places i equipaments, finalment reformes urbanes i parcs i ara el gran instrument pot ser l’habitatge públic. Si renunciem a aquest instrument la ciutat no farà gairebé res nou. Per contra, amb aquest es pot fer molt. Perquè volem ser com les ciutats socialdemòcrates europees, que porten quasi bé 100 anys fent habitatge públic. Com la Viena roja que en disposa del 27 per cent del total, més un 14 per cent amb cooperatives. És plenament possible començar a caminar amb força. Només cal ambicionar-ho.
La política d’habitatge conté molt aspectes, des de la rehabilitació de finques privades a l’habitatge d’emergència, però al centre d’ella li cal un patrimoni públic, per a gent de perfil mig. Aquest es pot aconseguir amb habitatges sobre sòl públic i amb un lloguer molt moderat que amortitza el cost de la hipoteca de construir-lo. Aquest plantejament no combat altres prioritats públiques, perquè s’autofinança, tal i com algunes experiències municipals indiquen. Només que es tracta de fer-ho a gran escala, amb un horitzó a mig termini, treballant, però, des del primer dia i amb voluntat d’arribar a ser una ciutat amb un patrimoni destacat. Amb la voluntat de fer una revolució urbana.
Aquesta opció constituiria la represa del ritme que va assolir la política urbana de l’època Farrés, quan es va fer el Parc Catalunya, l’Eix, Macià, la millora del Centre i la transformació del Ripoll, entre d’altres. Avui una nova ambició urbana encaminaria una política pública en la que l’habitatge seria l’estrella, però que ajudaria decisivament a altres opcions claus associades, de les quals destaquem:
- Ciutat universitària, residencial. No té cap sentit que els estudiants de la UAB dormin al campus, ho ha de fer a ciutat. I la major implicació amb la universitat hauria de servir, per a generar programes de post-grau, amb les empreses i institucions locals. No serem ciutat universitària per la incorporació de facultats, un creixement que ja no es produeix, però sí podem ser-ho si es genera activitat associada.
- Cohesió de barris. La incorporació d’habitatge públic i de població juvenil a determinats barris, marcats per una segregació respecte de la resta del nucli, podria activar polítiques d’integració urbana que, deixades a la inèrcia, mai no es produiran. Per exemple, a llocs com Torre-romeu i Can Puiggener.
- Municipalització del sòl urbanitzable. Una gestió activa urbanística podria fàcilment assolir una direcció pública del sòl avui pendent d’urbanitzar. Aquest sòl seria per a habitatge en diferents polítiques, des de públic a cooperatives, per exemple, però aniria més enllà en la construcció de la ciutat.
- Assentament d’activitats i capitalitat. El nou sòl esmentat, treballat des del sector públic, assoliria una vessant decisiva per facilitar l’assentament de nova activitat econòmica en el perímetre de la ciutat, o espai intern de les rondes.
- La prevista i mig iniciada revisió del Pla General urbanístic de la ciutat només té sentit si incorpora polítiques ambicioses de canvi rotund de la ciutat. Polítiques que van, des de la mobilitat a la gestió publica i, en el cas de l’habitatge, un nou pla hauria d’oferir sòl per a uns 10.000 habitatges, a costos de sòl quasi simbòlics. Altrament més val la pensa no posar-hi.
De tot plegat, la conclusió a treure’n és la pregunta de si es vol, o no, volar alt i recuperar un cicle com el que ens va llegar l’alcalde Farrés, amb una nova embranzida a 20 anys vista. Tot depèn de la demanda que en fem des de la ciutadania i de l’oferta que ens facin els grups municipals en les eleccions del maig vinent. Aquest és el mercat polític.
