ARTICLE D’OPINIÓ
Montserrat Capdevila, docent i gestora educativa
A les escoles catalanes es respira un clima estrany, amb més tensió que mai. Augmenten els conflictes, les conductes agressives, la desconfiança entre famílies i docents, i la sensació que tothom fa més del que pot sense aconseguir el que espera. Què ens està passant?
La pandèmia va deixar una petjada emocional profunda. Infants i adolescents han crescut amb dèficits de socialització i menys tolerància a la frustració. Els adults —mestres i pares— viuen encara sota estrès acumulat. Les emocions estan a flor de pell, i qualsevol fricció es converteix fàcilment en explosió.
Però no tot és conseqüència del virus. El sistema educatiu ha guanyat professionals i més recursos per a la inclusió, però també complexitat social i emocional. Més alumnat amb necessitats diverses, més pressió per atendre-ho tot, menys temps per coordinar-se i prevenir. Els equips se senten desbordats i, sovint, sols.
Les famílies tampoc ho tenen fàcil. Precarietat, inseguretat, falta de temps i l’entrada massiva de les pantalles han convertit la criança en un repte constant. Els mòbils, com a objecte i com a símbol, són avui un dels grans focus de conflicte: infants hiperconnectats però desconnectats emocionalment, pares desorientats…
Tot plegat passa en un context més ampli de crispació global i polarització. Com diu Victoria Camps, “la llibertat reduïda a pur egoisme no és llibertat” (La sociedad de la desconfianza, 2025). Vivim en una cultura que premia el conflicte, la denúncia i la immediatesa. El debat públic s’ha tornat agressiu i simplista, i aquesta manera de relacionar-nos penetra a les aules. Els infants aprenen —massa sovint— que “guanya qui crida més fort”.
Un altre símptoma d’aquest clima és l’increment de denúncies a les escoles, algunes necessàries però d’altres utilitzades per imposar voluntats o saltar-se la norma. Paral·lelament, l’alarma social pel bullying s’ha disparat: la Unitat de Suport a l’Alumnat en Situació de Violència (USAV) del Departament d’Educació i Formació Professional informa que des del curs 2020-2021 s’han atès 2.206 casos de possible assetjament escolar, amb un augment del 200 % en tres cursos.
Tot això posa en qüestió el sentit mateix de la norma i de la convivència. Camps ja advertia a Creer en la educación que “l’educació ha perdut el nord… cal tornar al respecte, la convivència i l’esforç”. Avui, l’autoritat —de mestres, pares o institucions— ja no és assumida, sinó negociada. I sense un marc compartit, la convivència es debilita.
Però no tot és negre. Hi ha camins. Cal cuidar els equips docents, donar-los temps per pensar i coordinar-se. Pactar amb les famílies un ús responsable dels mòbils. Formar en gestió emocional i mediació. I, sobretot, recuperar la confiança i la corresponsabilitat.
Com recorda Camps, “la llibertat s’ha tornat egoista; ja no pensem què hem de fer, sinó què ens ve de gust”. Potser és hora de recuperar el sentit del “nosaltres”. Perquè l’escola no és només un lloc d’aprenentatge, sinó el mirall més fidel del que som com a societat.
El diari digital iSabadell obre la possibilitat als representants d’entitats, partits polítics i altres col·lectius a enviar articles d’opinió, reservant-nos el dret a la seva publicació. L’espai d’opinió reflecteix la visió personal de l’autor de l’article. iSabadell només la reprodueix.
Foto de portada: l’aula d’una escola, en una imatge d’arxiu. Autor: ACN.
