Dijous, 28 de novembre. 18 hores. El cel s’omple d’aquella tonalitat ataronjada que sembla que vol amagar-se darrere els cims de Sant Llorenç, de la Mola, d’un Puig de la Creu que vol sobresortir, que vol ser visible davant de tanta bellesa. Circulo per la carretera cap a Castellar, allà on la llibertat i l’ètica m’han acompanyat gairebé 20 anys. De sobte, dues garses apareixen al bell mig de la rotonda de Can Puiggener. M’és completament inevitable girar el cap per observar-les, per gaudir d’aquesta blancor que irradien, per assaborir la barreja de colors que habiten en aquell moment i en aquella situació sola l’atenta mirada d’un arbre, potser l’únic, que tampoc no vol perdre’s l’escena.
Paro el cotxe enmig de la carretera. No ve ningú. Sembla que s’ha parat el temps. Dubto entre treure el meu mòbil i començar a fer fotos o romandre dret a certa distància per contemplar-les, intentant mimetitzar-me amb el terreny. Ho aconsegueixo. Són blanques, extremadament blanques, de coll llarg, estilitzades. No soc ornitòleg, no cal ser-ho per saber apreciar la seva bellesa. Això sí, sé que són garses. La vida tan veloç i precipitada que ens ha tocat, m’empeny a agafar el mòbil i tractar de buscar l’espècie, on viuen normalment, què mengen, si és normal trobar-les a zones urbanes; però no, de què serviria la informació si prenen el vol i deixo de veure-les? De què serviria fer un exercici de recerca ràpida si, finalment, la felicitat de la visió dura només uns instants?
Bruscament, el so d’un clàxon trenca tota la màgia. Em giro i veig que s’ha format una cua de cotxes darrere el meu que, és clar, impedeix el pas. Els indico que hi ha dues garses allà enmig, que parin els motors i que s’acostin, que gaudeixin com jo de la seva majestuositat, de la simbiosi amb una posta de sol que ara engoleix els lletjos edificis de l’avinguda de l’alcalde Moix, que corrin, sense espantar-les, que no sabem quant de temps poden romandre davant nostre. Em criden, em diuen boig. Una mare baixa del cotxe amb dos fills i els asseu a prop meu. Em regala un somriure i dirigeix la seva mirada cap a les garses. El seu vehicle no deixa passar els altres. De mica en mica van desapareixent els insults i les cridòries. Per una banda, m’espanta el silenci que s’ha creat, però tot plegat és fruit de la constatació d’un moment meravellós i fascinant. Les garses no fan res d’extraordinari. Caminen entre les herbes alienes a tot allò que està passant al seu voltant, inclosa la dimensió que va agafant el gruix de persones que han parat els seus cotxes i s’hi ha atansat. Algú assenyala algun ocell que picoteja entre les famèliques branques d’uns arbustos que voldrien fer més ombra, que voldrien ser acaronats per aquelles garses. És un rossinyol!, diu un home gran que s’ha presentat com de Castellar. No, és una cotxa fumada, mireu la seva cua color ocre!, respon un jove que havia demanat al conductor de la Vallesana que parés el seu vehicle i que s’unís a aquella mena de manifestació naturalista.
Era previsible que aparegués la policia tard o d’hora. No venia sola. Darrere els cotxes amenaçadors amb llums i sons, s’albirava un autocar que no encaixava en l’escena. En aturar-se al costat de la gent que continuava contemplant les garses i altres ocells que els acompanyaven, vaig reconèixer algunes de les persones que anaven baixant. Algun arquitecte, ornitòlegs de carrera, polítics i empresaris que van començar a riure de tots els presents. No ens van insultar, però les seves mirades i les seves rialles malicioses ens ho deien tot. Un d’ells ens va assenyalar com a culpables de l’atur existent a Sabadell; un altre, un destacat membre de la cort del govern municipal, d’estar en contra del progrés i que impedíem l’activitat econòmica; un altre, de manipular la gent, un altre d’estar al costat d’algun partit polític que van anomenar del tot no; un altre, que tenia dret a obrir el seu gimnàs a la llera del riu Ripoll; un altre, que érem uns il·lusos, uns ingenus, uns somiatruites, i que no anàvem enlloc amb aquesta visió poètica de la vida, un altre, populistes. Finalment, l’arquitecte ens va dir ignorants. No enteníem res. Només estàvem mirant unes garses. No vam fer cas. Com si ho haguéssim parlat abans, vam entrar als nostres cotxes i vam marxar. Brams d’ase no arriben al cel.
Una setmana després, m’ho miro tot plegat amb delit. L’humanisme (i per conseqüència, l’afecte a la natura) és un privilegi del qual no tothom pot beneficiar-s’hi; una concessió que també molts són incapaços de percebre en altres persones, ja que el materialisme i el sectarisme els impedeix tenir empatia pels altres. De fet, és una lluita que no és nova. Sota el paraigua del progrés, de la prostitució del terme, millor dit, s’amaguen sempre actituds conservadores i fins i tot retrògrades, maliciosament reaccionaries. Tan fàcil que seria seure i parlar, arribar a acords i tenir en compte les diverses sensibilitats. Però són temps de mossegades a la jugular, del desprestigi curosament ordenat. Per a mi, l’humanisme, l’acostament a la natura, és el primer. Qui pensi diferent en aquest tema, tindrà el meu respecte, però mai la meva aprovació. Brams d’ase no arriben al cel.
L’espai d’opinió reflecteix la visió personal de l’autor de cada article; iSabadell només la reprodueix.
