Encara no sabem com tractaran els llibres d’història la pandèmia que ens colpeja des de fa mesos. Serà complicat trobar una idea comuna, doncs uns intentaran culpar els governs de la manca de previsió, d’altres a la Xina en tot el seu conjunt i d’altres als ciutadans per no complir les normes que s’estableixen encara ara. Crec que aquesta crisi sanitària passarà a la història com un cúmul d’incongruències; segurament perquè no hi estàvem preparats per un cop d’aquesta magnitud; segurament perquè, davant un virus desconegut, no és fàcil actuar amb coherència. Sigui com sigui, el mal està fet. Molts titllaran de suïcida el fet de confinar durant dos mesos tota la població i provocar una situació econòmica límit. D’altres diran que ha valgut la pena perquè s’han salvat milers de vides.
Una cosa i la contrària. Aquesta ha estat una norma durant tots aquests mesos que ha provocat, conseqüentment, un cansament en una societat que ja no entén, per exemple, perquè poden estar en un aula 30 alumnes sense distància de seguretat, perquè es pot viatjar en tren durant vuit hores seguides, al costat d’una altra persona amb un vagó ple i, per contra, no es poden obrir sales de concerts amb aforaments diversos.
La cultura sempre ha estat una assignatura pendent al nostre país. Ja relegada a l’últim lloc tant en municipis com en d’altres administracions, en una situació com la que estem vivim, queda oblidada i apartada de tota mena de recursos que es puguin destinar al rellançament de l’economia. Durant el confinament en van ser molts els artistes que van oferir les seves actuacions de manera gratuïta per la xarxa. Molts van ser també els que van criticar aquesta decisió altruista, perquè, deien, mostrava la cultura com una acció sense valor. D’altres van aplaudir una acció que ajudava en certa manera a alleugerir el dolor per les morts diàries que obrien els telenotícies.
Els experts ens avisen que estem en una segona onada de la pandèmia. Malgrat tot, sembla ser que l’economia no es pararà. Les escoles són obertes, també empreses, supermercats, bars i restaurants. Hem tingut un estiu atípic on hem pogut desplaçar-nos per tot Espanya sense problema, però no hem pogut gaudir d’espectacles musicals ni teatrals, per por als contagis. Una altra incongruència. Els restaurants han estat plens, sense distàncies, sense restriccions, sense mascaretes. En l’altra cara de la moneda, artistes de tota mena s’han quedat a casa, sense una mínima esperança que poguessin actuar, ni a l’aire lliure.
Sabadell ha anat arrossegant aquesta manca d’activitats culturals durant tots aquests mesos. S’ha suspès la Festa Major, però molts ciutadans no hem entès perquè no s’han fet activitats no multitudinàries, petits concerts amb aforament limitat o actes que no impliquessin grans multituds, com han fet d’altres ciutats del nostre voltant (mirin la programació de les Festes de la Mercè, per exemple). Parar-ho absolutament tot pot comportar una dificultat afegida a l’hora d’atraure novament la gent cap a les sales d’espectacles. Per això és molt important que s’enceti una nova temporada cultural, sempre amb les màximes garanties de distanciament social i sanitàries. Sabadell és una ciutat difícilment catalogable a nivell cultural. Hi ha qui pensa que a força de repetir que no som res, ens ho hem cregut i ho tenim assimilat. També en són molts els que creuen que Sant Cugat, Terrassa i també Granollers ens han passat al davant.
El cas és que l’activitat cultural a la nostra ciutat és enorme, segurament dispersa i, diria jo, elitista en alguns punts, però també diversa i diversificada. Com un puzle de mil peces que costa de muntar. Segurament ha fallat el no saber com atraure un determinat públic que prefereix quedar-se a casa a gaudir d’un espectacle en directe. Netflix i d’altres plataformes no ho posen fàcil. Tampoc aquells que circumscriuen la cultura a un determinat i tancat cercle on no hi caben els que no pensen com ells o veuen l’exterior com un atac a les seves arrels. Entre uns i altres aconsegueixen precisament el contrari: que el ciutadà es quedi a casa o busqui propostes culturals més obertes de ment fora de la nostra ciutat.
La porta no es tanca mai del tot. Sempre hi ha una escletxa per la qual podem introduir petites o grans llavors que facin germinar un esperit més obertament cultural a Sabadell. No es tracta de contractar professionals a cop de talonari. Ni d’apostar únicament per activitats de kilòmetre zero. Segur que hi ha un terme mig que pugui agradar a la majoria de sabadellencs, no? Idees no en manquen. Tampoc actius personals que, des del seu àmbit, estan aconseguint que Sabadell surti en el mapa cultural català. Són, en definitiva, propostes individualistes que pretenen apropar a la cultura a gent variada. Sembla que ho estan aconseguint. De fet, van omplir cada espectacle, vista la nul·la programació de Festa Major. Això ja es, per sí mateixa, una bona notícia. Caldria, n’estic segur, aconseguir trobar un model cultural, però això es mostra força complicat en una ciutat com Sabadell mancada de model tota ella. Un repte que ni tan sols es planteja. Només esparadraps per a ferides que no es curen mai…
L’Orquestra Simfònica del Vallès va inaugurar ahir divendres una temporada cultural que es preveu complicada a Sabadell. Per l’augment dels contagis, però també per la por dels sabadellencs a acostar-se a llocs tancats. Malgrat tot, no es pot defallir. El propi regidor de Cultura, Carles de la Rosa, ha reclamat un compromís per mantenir viva la flama que ens fa lliures com a ciutadans, la cultura, comprometent-se a valoritzar-la, a donar-li tot el suport i a fer-la arribar arreu. Tan de bo sigui possible aquest retrobament amb un públic que ha anat acomodant-se al sofà i que, sense cap mena de dubte, s’ha de recuperar. Alguns no ho creuen encara, però el cervell necessita estímuls culturals de tota mena per poder sobreviure. No és l’estómac l’únic òrgan que fa funcionar el nostre cos. A l’esperit, allò immaterial que ningú no ha vist, li cal, com a mínim, petites dosis de sapiència que vingui del tracte directe amb les persones. Una pantalla no pot suplir mai indefinidament aquesta vessant de la nostra existència. Així doncs, cal un impuls que trenqui amb la monotonia enquistada que ens fa mal sense adonar-nos. Hi ha qui troba això impossible. De més verdes en maduren. Sabadell no ha de ser una excepció. Els sabadellencs ens ho mereixem.
