Sembla mentida com uns petits animals han estat capaços de fer trontollar tota una estructura municipal que potser pensava que la ciutadania acceptaria de bon grat tot el que ve des de dalt. Una subestimació poc intel·ligent, molt habitual en la política actual, on es fa campanya, es guanyen les eleccions i, després de comprar voluntats a dojo, volen viure tranquils. Aquesta perversió de la democràcia, ho he dit en diverses ocasions, crea, d’una banda, una altíssima abstenció, i, d’altra, la reorganització dels ciutadans en petites associacions o, com ha passat amb el tema dels ànecs, via xarxes.

Analitzant el tema amb perspectiva, arribo a la conclusió que tot ha estat fruit de la improvisació i, potser, de la prepotència, ja que, abans de buidar el llac es podrien haver mirat altres opcions. Que sembla que portin quatre dies i en porten cinc anys governant! Que sembla que ho fan a ulls clucs! Que no hi ha ni brúixola de ciutat ni de res! Fa la sensació que des de l’ajuntament es volia posar el dit a la nafra de la Generalitat, una mena de “a veure qui la té més grossa”. Per què, sinó tanta pressa per buidar el llac sense esperar la resposta de la Generalitat? Això s’ha vist, a més, en la tanca que ha vorejat l’estany durant aquestes tres setmanes i que, n’estic segur, ha costat una pasta. Probablement la reutilitzaran, però caldrà pagar per tapar els centenars de forats que ha deixat al ja malmès paviment del parc. El que sí que no es pot negar és que, després de la mobilització ciutadana, ara tot canvia; i aquesta és l’única part positiva.

De fet, el que sí que és cert és que no es van tenir en compte els ànecs quan es va decidir buidar el llac artificial. Qui va assessorar l’ajuntament no tenia ni idea del que allà passava; potser en sabia molt d’ornitologia salvatge, però no coneixia les circumstàncies d’uns ànecs completament domesticats i subjectes al menjar i al beure dels humans. Quan això va ser denunciat, el mateix ajuntament va tractar d’aplacar les protestes amb propaganda, amb cartells on es deia que havien posat abeuradors i menjadores pels animals, cosa que no és certa. Després, que durant la nit s’havien traslladat la majoria dels ànecs a un refugi i que els que quedessin “marxarien sols”. Mai no es va dir ni el nom de l’empresa que va fer el suposat encàrrec ni el lloc on van anar. De fet, les preguntes continuen sense resposta malgrat haver-les presentat per escrit alguns partits polítics representats a l’ajuntament. El cas és que, amb l’acció que deien que havien fet, imaginàvem que ja no veurien més ànecs a la bassa seca. No obstant això, pocs dies després n’hi havia més de 60 bevent l’aigua de la pluja que havia caigut amb força dies abans i esperant el menjar humanitari. Després, ens van dir que “alguns ànecs” havien tornat des del riu al llac (artificial). No havíem quedat que els havien portat a un refugi? El “refugi” era el riu? Mare meva quina martingala!

Mentre ens demanaven que no donéssim a menjar als ànecs perquè ja ho feien des de l’ajuntament, la realitat era la inversa. Gràcies a la reacció ciutadana, gràcies a voluntaris empàtics amb els animals, aquests ànecs han pogut sobreviure. De fet, hauria estat molt més fàcil no buidar el llac petit i mantenir el “refugi climàtic” que ara es vol muntar i que fa tres setmanes ens van dir que no era possible. Una sèrie d’incoherències tant brutals com clarificadores de l’engany, potser no intencionat, això ja ho valoren els meus lectors, però amb una nul·la capacitat de reconèixer els errors amb aquest tema i amb unes evidents ganes de passar pàgina.

I, com que les coses passen per alguna cosa, les connexions de tota mena s’estableixen sense que, a vegades, ens adonem que són així. Dissabte passat vaig assistir a un seminari sobre la urgència i la necessitat de l’humanisme en la nostra societat amb un ponent de luxe, Pedro Olalla, escriptor i hel·lenista del qual ja he parlat altres vegades. En alguns moments de la seva dissertació em venia al cap tot aquest embolic dels ànecs i la seva relació amb el dogma, amb aquella veritat que ens volen imposar, amb la materialització de la mort del diàleg per part dels governants que denigren les argumentacions i, fins i tot, el pensament. Un exemple? El dia que uns gossos van matar a dos ànecs, jo hi era. I els puc assegurar que n’eren dos, els morts. El discurs oficial encara en parla d’un. Per què? No ho entenc.
“No hi ha democràcia sense ètica”, va escriure el poeta i estadista d’Atenes Soló. Ell mateix defensava amb fermesa la importància dels valors, la projecció de les conviccions i la feina incansable de l’humanisme per anar en contra del dogma imposat per la “legitimitat política”. No sé si veuen el paral·lelisme.

El que s’ha pogut copsar aquestes tres últimes setmanes és, precisament, la reivindicació d’aquest humanisme tan necessari en els nostres temps i ja reivindicat per un Soló que cridava a la dignitat per tal d’oposar-se a aquells que volien acabar amb la dissidència des de les seves zones de poder. Potser pensaven que romandríem en les nostres zones de confort i, consegüentment, apàtics i indiferents. O que no es qüestionarien els relats clarament propagandístics que s’anaven construint per l’únic fet que venien des de les autoritats.

La política, la veritable, aquella que fan “els homes lliures”, segons la definició a l’antiga Grècia, ha renascut durant uns dies al Parc Catalunya, oposant-se al relat creat, al dogma, per tal d’afirmar la dignitat, no només dels ànecs, sinó també dels individus que, ho vulguin o no, som capaços de reaccionar, d’analitzar relats de realitats intersubjectives, de qüestionar-nos el “dogma” i de prendre consciència de la necessitat d’abraçar una actitud de resistència en oposició a un entorn hostil, amb un poder concentrat en molt poca gent.

Aquesta “simpatia”, συμπάθεια en grec, literalment “patir junts” o “tractar amb emocions”, en aquest cas dels ànecs, ens ha de fer reflexionar sobre la importància d’estar alerta, no només en el tema del maltractament animal. La cosa va més enllà. La devaluació de l’educació humanista en el present és flagrant i, davant un futur poc afalagador on prevalen les perversions, les marginacions i les indiferències a les accions democràtiques dels ciutadans perquè cal satisfer l’egoisme d’uns pocs, no val a badar. Gràcies, aneguets per obrir-nos, encara que sigui per uns dies, els ulls.

Foto portada: ànecs en un bassal al llac superior del parc de Catalunya, fa uns dies. Autor: J.d.A.