M’he alegrat de veure que, per fi, pares i mares es mobilitzen en favor de la millora dels seus fills a les escoles i instituts. El cas de l’Andreu Castells a Sabadell hauria de ser l’inici d’una mobilització que trenqués amb aquesta desídia que s’ha instal·lat a l’ensenyament i on l’administració catalana fa anys que no posa fil a l’agulla. Les dades dels diferents informes que es publiquen són esclaridors de la situació que s’hi viu a les aules, moltes d’elles massificades, sense els recursos adients i amb professorat que no té ni els coneixements ni les aptituds adients per la feina que desenvolupa.
Ja he esmentat alguna vegada que molt del professorat dels instituts és contractat per fer classes de matèries que no domina. Arqueòlegs, historiadors, periodistes o biòlegs fan classes de català, castellà o anglès, amb un certificat de capacitació que, ho dic amb coneixement de causa, no és ni ètic ni afavoridor de la bona pedagogia. I no diem ja, que, davant la manca de professors especialistes, l’administració contracta titulats de grau superior per entrar a les aules. Un desgavell tant incomprensiu com insuportable.
I això no acaba aquí. El decret de plantilles de la Generalitat va establir en el seu moment que els docents interins podien ser reclamats per la direcció dels centres, la qual cosa ha permès, entre altres incongruències, sota el paraigües de ‘l’estabilitat de les plantilles’, que aquestes puguin perpetuar-se en el poder només aconseguint el silenci, quan no l’aprovació, d’aquest personal docent que farà tot el possible per acontentar-les i guanyar-se el premi de continuar treballant allà, mantenint uns privilegis que segurament no són ni ètics ni pedagògics. Una perversitat que, pel que sé, només passa a Catalunya. La paraula ‘interí-interina’, és doncs desvirtuada, prostituïda, esdevenint un ‘funcionari’ al servei absolut de la direcció, perquè, insisteixo, aquests tenen molt a perdre si gosen, no ja criticar alguna actuació dels càrrecs que ostenten la responsabilitat, sinó opinar de forma més o més diferent de l’establerta. N’hi ha més. Alguns d’aquests equips directius, han tingut avaluacions negatives per part de la inspecció educativa, però, inexplicablement, continuen exercint les seves responsabilitats. Com és que no hi ha una actuació per part d’aquells que tenen la competència, apartant-los de totes les tasques de gestió?
Tot plegat aquestes incompetències afecten el normal funcionament de l’ensenyament, afecten directament els nostres infants i adolescents que suporten personal interí no qualificat que s’adhereix a l’escola o a l’institut perquè sap, sobretot, abaixar el cap, no protestar i exercir com a llepaculs de qui li assegurarà feina el curs següent. Tan fàcil com acceptar-ho tot. De fet, tampoc no se li demana que sigui un crack a l’aula; només que no doni problemes. I la inspecció educativa vol exactament el mateix. Que tothom calli, que els problemes s’amaguin sota la catifa i, especialment, que no s’airegin.
I aquí tenen un paper molt important pares, mares i professors i professores cansats, fastiguejats de tanta hipocresia, de tanta mentida i d’anys i anys d’anar fent i anar tirant sense projectes engrescadors. Famílies i professorat que, malgrat que el poder d’aquestes direccions autoritàries i dictatorials, han decidit fer un pas endavant i denunciar actituds, males pràctiques, assetjament laboral i deixadesa. No és fàcil lluitar contra uns elements que s’han instal·lat a molts centres educatius perquè els sous són importants i no cal retre comptes a ningú. Sí, està clar que algú em dirà que cal passar una avaluació al principi del mandat, però si aquesta és positiva són sis anys al càrrec que poden ser mortals per a tothom; i si és negativa, ja ho he dit, no passa res, perquè tot continua igual.
En l’àmbit pedagògic, aquest desordre implica també un desinterès de part del professorat que veu que no és valorada la seva feina, que veu com un interí o interina acaba tenint més valor que qui ha passat una oposició. Vull insistir en el fet que això que explico no és generalitzat, però si força estès. De fet, aquesta autonomia de centre que la Generalitat de Catalunya es va treure de la màniga l’única cosa que ha aconseguit és una diversitat discriminatòria que no afavoreix ni vincles ni treballs en comú entre centres propers. Fins i tot, escoles de primària adscrites a centres de secundària, tenen projectes tan diferenciats com, a vegades, incompatibles.
Per això és tan important que famílies i professorat no callin davant aquests abusos, aquestes arbitrarietats que l’únic que obtenen és adulterar i desmerèixer la tasca educativa. En el cas de l’Andreu Castells, gran part del professorat, molts d’ells professors i professores que feia anys que estaven a l’escola, han decidit marxar, incapaços de fer canviar les maneres de l’equip directiu, incapaços, també, de propiciar una alternativa, a conseqüència del silenci d’interins i interines que, com he dit, els assegura una plaça de per vida.
Ja sabem com és el poder, vingui d’on vingui i l’ostenti qui l’ostenti. Mirarà de respondre amb evasives, intentarà desprestigiar aquell o aquella que gosi contrariar-lo, procurarà desviar el tema acusant uns i altres de desconeixement, aportarà dades falses. En definitiva, tot el que calgui per no renunciar. La inspecció mirarà cap a una altra banda, com tantes i tantes vegades. Potser que comencem a adonar-nos que està en joc l’educació dels nostres fills i sembla que això els importa un rave a molts. Callar? Mai. Tant de bo que aquells que han estat callats durant dècades vegin ara que no ha estat bona idea, perquè surt perdent la majoria.
