Pot una ciutat suportar nou desnonaments en un dia? Poden els seus governants obviar una realitat que es cronifica d’una manera molt preocupant? Poden, al mateix temps, destinar una quantitat desorbitada a la compra d’un edifici mentre miren cap a una altra banda quan famílies senceres queden literalment al carrer sense cap suport ni ajuda institucional? Una barbaritat, em deia una amiga, nou desnonaments fa dos dimecres a Sabadell. Alguns es van poder aturar uns dies abans, però un d’ells va deixar dos adults abandonats al carrer. I no és la primera vegada que això es fa amb alguna família amb criatures. Quan marxa la policia, no hi ha espai per l’esperança.

I tot i que sé que algú em titllarà de “demagog”, no tinc més remei que relacionar aquesta situació que intenten amagar-nos, amb el fet que suposa la compra, la recompra, de l’edifici del Museu del Gas. Les qüestions tècniques ja les han explicat altres persones a Sabadell i no hi entraré. Sembla que hi ha una mala praxi, tant per part dels que van signar el conveni en un principi amb Catalana de Gas, com per part dels que, podent denunciar-lo quan ja era Naturgy, no ho van fer. No serveix de res tirar-se els trastos al cap, acusar-se de qui va ser qui més va fallar. Tot plegat, forma part de la manca de projecte de ciutat que arrosseguem des de fa dècades, on ningú no és capaç d’aturar-se, de pensar pausadament, d’imaginar-se una ciutat a vint o trenta anys vista. Potser hi ha hagut desídia per part dels polítics o negligències i incompetències vàries d’alguns treballadors municipals, que són, en definitiva, els que haurien de vetllar pel compliment dels acords, de mirar amb lupa tot el que se signa. Caldria veure-ho. En definitiva, tot plegat fa que caminem a salts, de manera precària. I quan sorgeix el problema, tot són protestes a grans crits que no serveixen de res.

I una vegada més, és el ciutadà qui rep els cops més forts, la indiferència, que encara és més dolorosa. Per què, en fi, no ens pregunten res, fan i desfan al seu grat, segons convé. Per què no ens pregunten si volem comprar l’edifici? La llei permet fer consultes d’aquest tipus. Per què no es fa? I la manca de transparència en aquesta operació esdevé un capítol més i un maldecap més en una ciutat on, malauradament, la prioritat no són les persones. Posaré només un exemple. Han pensat alguna vegada en la quantitat de sabadellencs que viuen en pisos de més de tres alçades i no tenen ascensors als seus edificis? I quants d’aquests pertanyen a una franja d’edat que els impedeix entrar i sortir a fer les feines més habituals? I quants d’aquests tenen reduïda la seva mobilitat i no poden sortir mai de casa? Em tornaran a dir que soc un demagog, ho sé. Però no puc callar davant una injustícia tan clara.

Apostar per gastar més de tres milions d’euros en un edifici per instal·lar la col·lecció de moda de la Fundació Antoni de Montpalau, és un autèntic despropòsit perquè Sabadell disposa d’un espai tristament oblidat que és el Castell de Can Feu i que, deliberadament, s’està descuidant. No seria com més senzill, com més sensat i prudent, destinar aquesta milionada a rehabilitar-lo i, consegüentment, dignificar-lo, i poder observar aquest magnífic llegat de 17.000 vestits d’alta costura i prêt-à-porter i uns 30.000 dibuixos d’un valor incalculable en alguna de les seves sales? Què porta dirigents polítics a apostar per una despesa considerable pels temps de crisi que corren, responent que ja ho tenien al seu programa electoral i que la gent “ja sabia el que votava”. Què fa que s’abandoni qualsevol mena d’humanitat vers els mateixos ciutadans als quals es diu representar?

A mi em poden intentar vendre que aquesta actuació és beneficiosa per a Sabadell. Ho poden intentar, però no em poden convèncer mentre altres espais culturals necessitats d’inversions i estímuls llangueixen des de fa dècades. I tots ells, de titularitat municipal. De veritat que és intel·ligent gastar-se els diners de tots els contribuents en comprar un edifici privat i deixar que caiguin els nostres? Quina sensibilitat és aquesta? Què diria la Casa Grau si pogués parlar, morint de pena just al davant de l’imponent edifici del fallit Museu del Gas.

I ves per on, tot és més senzill, tant com creure’s que les ciutats són per a les persones, per què visquin millor, obligar-se des del càrrec que s’aconsegueix amb els vots de la gent a posar tots els mitjans possibles per tal de facilitar-nos la vida, des d’oferir habitatges públics a posar fi a plagues diverses, des d’ajudar a instal·lar ascensors a protegir la nostra història. Amb el panorama que tenim, que el debat sigui comprar un edifici a una empresa que ja va sortir guanyant amb la requalificació de terrenys que només podien ser industrials, passant a ser residencials, diu molt de la classe política que tenim a Sabadell. L’operació especulativa va ser tan clara en aquells moments que ara, 12 anys després, aquesta té unes característiques similars.

I, com sempre, des de fa dècades, el silenci com a atorgament a les males pràctiques. El silenci d’entitats diverses abduïdes per un poder que els ofega. Un silenci que el trenquen particulars i gent també diversa que no pot callar davant un fet que, per a mi, intenta tapar el que és lleig, pobre, en definitiva, la ciutat del dia a dia, amb els seus desnonaments i les seves plagues, amb els seus sorolls i la seva contaminació, per enaltir la falsa bellesa; encara que això ens costi un ull de la cara. Una bellesa que arribarà en forma de llums, calendari i Llaminer d’aquí pocs dies. Poc, molt poc podem fer davant el monstre de la indiferència que ens menja de mica en mica.