Vet aquí que una vegada hi havia (sí, sí, ja sé que és un tòpic començar així, però és el que hi ha) una formiga (sí, sí, també ho sé que la formiga forma part de molts contes, però ja veureu que té tot el sentit). Bé; començo. Vet aquí que una vegada hi havia una formiga que vivia en un cau molt profund ple de revolts laberíntics que dificultaven el moviment dels milers d’altres formigues en aquella mena de ciutat caòtica i complicada. La formiga del conte passava molt desapercebuda i somiava a ser algú d’important. La seva feina no era precisament esgotadora, però el sou era minso, la qual cosa també impedia desenvolupar els aires de grandesa que li corrien per la sang. Havia tingut un referent, una altra formiga que trepitjant uns i altres, va aconseguir el que volia, menjar sense fer res durant més de deu anys. Aquesta va desaparèixer de la nit al dia i, tot i que va passar un temps arrossegant-se buscant un lloc que li permetés portat el mateix ritme de vida, finalment va caure en l’oblit més absolut.

La nostra formiga va fer, si fa o no fa, el mateix; és a dir, trepitjar, malversar, mentir i d’altres exabruptes per tal d’arribar a dalt de tot i tocar poder. I bé que ho va obtenir! Quatre anys de tranquil·litat manducaire, quatre anys d’orgull exaltat i de faltes de respecte a altres formigues que esperaven molt més d’ella. El carro del poder, al qual hi va pujar amb delit i amb rapidesa, li va fer oblidar d’on venia i va adoptar el populisme com a eina de treball per assolir una visualització que no tenia.

Així doncs, la formiga tirava pel dret, aliena a les crítiques de la seva gestió, aliena a comentaris que la titllaven d’interessada i aprofitada, també de desaprensiva. La seva habilitat per endinsar-se en certs col·lectius la feia cada vegada més altiva i arrogant, tot i que això no impedia que l’aplaudissin quan feia algun discurs. De fet, algunes formigues la seguien allà on ella hi anava i participaven de la parafernàlia que es muntava al seu voltant. Podeu imaginar com n’era de cofoia la seva actitud en veure l’espectacle, esdevenint ella la protagonista i deixant de banda altres formigues amb més responsabilitat.

Un dia va tenir una idea genial (bé, genial per a ella). Com he dit abans, els revolts complicaven la mobilitat de les formigues, tot i que això no era un problema greu. Ben és sabut que aquests insectes són socials per antonomàsia, resistents, cuidadores i protectores de la comunitat. No obstant això, la nostra formiga feia temps que havia abandonat l’ètica de la col·lectivitat i anava per lliure. Va idear un camí que unís dues zones del formiguer i que acabava per sempre amb un dels revolts més complicats. Això podia alterar la feina de totes les altres formigues, ja que significava una despesa important de temps i de recursos que moltes no estaven disposades a acceptar. Malgrat tot, la formiga reina no va tenir més remei que acceptar les demandes de la nostra formiga perquè en aquell moment es trobava en minoria dins el regne i temia una rebel·lió que pogués acabar amb la seva posició de poder.

El dia de la inauguració, la formiga va utilitzar una de les seves armes més preuades: el populisme. Ho tenia tot calculat. Havia parlat amb familiars, amics i veïns de la zona. Havia emprat les xarxes socials (sí, sí, que aquestes formigues eren molt modernes) per mobilitzar centenars de formigues. Aquestes van respondre a la crida i aquell dia el camí era una festa. Tres formigues més petites van tallar la cinta, cadascuna amb el seu parell de tisores, amb la mirada satisfeta de les dues mares formiga i de la formiga que havia tingut la idea. Al seu costat, un formigot enorme que, tot i la seva alçada, no hi pintava res. La formiga reina també hi va assistir, però va quedar eclipsada per la figura de la formiga d’aquella zona que, encara amb més força, mostrava el seu poder.

Podeu imaginar la injecció d’autoestima i prepotència de la nostra formiga que va passar més d’una setmana gaudint del moment, pensant i repensant què podia fer més perquè aquelles formigues que havien aplaudit aquell dia de la inauguració del camí, no l’abandonessin mai. Estava clar que la despesa havia estat tan gran que no podia tornar a demanar un esforç tan enorme. El seu orgull li impedia també acostar-se a altres zones del formiguer perquè els havia menyspreat en certs moments.

Un dia, caminant per aquell camí que l’havia fet feliç, va entrebancar i va caure, amb tan mala sort que va anar a parar a un forat molt profund que les formigues obreres havien oblidat de tapar. La formiga va rodolar i rodolar fins que va arribar a una fondalada sense sortida. Allà, més sola que la una, va acabar els seus dies. Cap de les altres formigues la va trobar a faltar. De fet, una pena, però no podem fer res.

Poc més d’un any després, una altra formiga va reivindicar el llegat de la formiga del camí. Tanmateix, no ho va fer d’una manera ètica, sinó calcant exactament la seva conducta. Sembla que no en volia saber res del que li havia passat a les dues formigues que la precedien en el temps. Com elles, la nova formiga tenia els mateixos interessos, menjar sense fer ni brot. I, amics i amigues, la història torna a començar, perquè, en aquell formiguer sempre hi havia alguna formiga disposada a fer la seva. i a omplir-se les butxaques, perdò, la panxa.

Què hi farem…