“Catalunya o Vox”, afirmava Gabriel Rufián aquesta setmana amb contundència. Una altra de les seves frases icòniques, d’aquelles que quedaran per sempre en la ment i en les hemeroteques, d’aquelles que serveixen de carnassa a la dreta més extrema i a la caverna mediàtica que tant li agrada colpejar al representant d’ERC al parlament espanyol. Vejam… No vam quedar, poc després del fracàs del procés, que el que s’havia de fer era ‘ampliar la base’, que no era possible una independència de facto i que calia anar a poc a poc, sobre la base de un referèndum pactat si més no? No en van tenir prou amb la presó, amb inhabilitacions, amb humiliacions per part de mitjans de comunicació i tertulians als quals se’ls posaven els ulls vermells d’odi? No s’han adonat encara que gran part de l’independentisme ha pogut entendre l’enganyifa de tot plegat? Què volen ara?

Algú em va dir un dia que d’ERC no ens podíem refiar mai, que és com la puta i la Ramoneta, que avui dic blanc i demà negre; i el tercer dia, tot és gris. I ja no sé si volen tornar-nos bojos o els tremolen les cames en veure la pèrdua de 300.000 vots en les eleccions municipals celebrades el passat diumenge dia 28 de maig. Puc entendre el cangueli, que és del tot normal; però crec sincerament que els ultimàtums els carrega el diable, com tantes i tantes altres coses. De fet, semblava que el camí d’ERC era el de la recerca de complicitats, d’acords amb forces polítiques que fins feia poc eren titllades de traïdores, d’anticatalanistes, d’espanyolistes i tota mena d’adjectius pejoratius i menyspreadors. Fins i tot amb aquests, s’han aprovat uns pressupostos. Qui ho havia de dir…

Però no; ERC no és de deixar-nos viure tranquils. Quan pensàvem que podien abraçar el pragmatisme, quan alguns veiem una mena de penebització, (perdonin vostès la invenció de la paraula), d’acostament als postulats del PNB, el Rufián, perquè sempre és ell, llença una amenaça que no estava escrita, ni tan sols prevista. A ell li agrada anar per lliure. És una fanfarronada? És una fugida en endavant per tapar els mals resultats de les eleccions municipals, també a Santa Coloma de Gramenet? O realment és un nou full de ruta?

No ho sabrem mai o vés a saber. Per què a ERC fa temps que l’embolic és tan enorme que ja no saben què dir. Que perden suport en favor de Junts, doncs es radicalitza el discurs; que cal aprovar alguns temes polèmics i Junts mira cap a una altra banda, doncs mirada cap al PSC; que Puigdemont proposa una llista única independentista de cara a les eleccions del 23 de juliol, ERC la rebutja perquè diuen que és començar la casa per la teulada… A veure… La casa no estava ja feta l’1 d’octubre i només calia obrir-la, és a dir, implementar-la?

A mi em preocupa especialment aquesta nova deriva d’ERC, si és que finalment s’arriba a portar a terme. Aquesta amenaça d’en Rufián té molt més de desesperació, d’impaciència, que de realitat. Però amb ERC, mai no se sap. És el que tenen els discursos ambigus, amb candidatures transversals que no són enteses per l’electorat fidel que, en veure certes incorporacions, prefereix quedar-se a casa. I si realment ERC posa bastons a les rodes i impedeix un nou govern de coalició si aquest és possible, afavorint que l’extrema dreta arribi al poder, llavors entendré moltes coses.

I una d’elles pot ser que contra la dreta i l’extrema dreta s’hi viu millor, segons molts dirigents d’ERC que no s’hi troben còmodes amb aquest pragmatisme més o menys fictici, més o menys hipòcrita. Seria el triomf d’un sector segurament minoritari a les grans urbs i més important a l’interior de Catalunya. Un sector que no veu una altra sortida que la potenciació del conflicte, que la tornada als carrers, que la lluita nua i crua al més estil Puigdemont. I mentrestant, els alcaldes i alcaldesses que han treballat pels seus pobles, que han entès que cal afavorir polítiques de desenvolupament i de suport a la ciutadania, quedaran en clara minoria. No vull ni imaginar el que això pot representar en una Catalunya on tots els indicadors són negatius, en una Catalunya on la pobresa es cronifica, on els desnonaments augmenten dia rere dia i on no s’arriba a col·laborar de manera comuna. Volen portar-nos a una confrontació real? És conscient la gent d’ERC del que suposaria per a Catalunya recolzar indirectament un govern de PP i Vox? Ho han pensat seriosament o només els interessa treure vots a Junts? S’han adonat del perill de l’extrema dreta independentista que parla igual que Vox? Pensen dir alguna cosa sobre el blanqueig que s’està fent de la guanyadora de les eleccions municipals a Ripoll, Sílvia Orriols? Sobre aquest assumpte, un article de referència, “La extrema derecha en el ojo ajeno“, escrit per la periodista lleidatana, Neus Tomàs.

Espero i desitjo que la frase “Catalunya o Vox” no sigui més que una barbaritat més d’en Rufián, una sortida de to per caldejar l’ambient de les eleccions i no porti implícit res més que això. Una llàstima, perquè el llegat de frases, discursos, argumentacions, exemples i raonaments del de Sabadell és tant immens com insuperable. La seva dialèctica no passarà mai desapercebuda, deixant el contrari, especialment la dreta i l’extrema dreta, desbaratada. Per això, em costa creure que pugui acceptar que aquests que tant ha criticat, i de quina manera, governin el nostre país. Segur que permetrà que seguin a la bancada blava aquells que encara diuen que ETA existeix? Res no és clar. Amb ERC, mai no se sap.

Foto portada: el portaveu d’ERC al Congrés, Gabriel Rufián. Font: Viquipèdia.