‘En un altre planeta (o quan els diners entren per la porta, les idees surten per la finestra)’, per Josep Asensio

Sempre hi caiem. És com aquella pedra que sabem que es troba allà, en mig del camí, però acabem rodolant per terra perquè hem tornar a entrebancar-nos-hi. No aprenem. Ens renten el cervell o, millor dit, ens el deixem rentar. Quedem estabornits amb la propaganda, les fotos, les bones intencions i les promeses electorals, de tal manera que no ens deixa veure la realitat. Un somriure, un cognom en lletres grosses o un eslògan ens obren els ulls i el cervell reacciona creient-s’ho tot. Pensem, inclús, que els polítics que arribaran a l’Ajuntament no seran capaços de traspassar certs límits, que miraran de treballar per la ciutadania, que no robaran, que atendran les nostres peticions; en definitiva, que estaran al nostre servei. I votem. I tornem a caure en la decepció més absoluta. I no aprenem. I tornem a votar convençuts de que val la pena, de que la honestedat serà el pal de paller dels regidors electes. I votem. I ens tornen a enganyar…

De veritat, tenia el convenciment que la primera mesura de la nostra alcaldessa seria l’intent de consensuar un projecte que pogués atraure la majoria del consistori. No hi veia una gran dificultat en aconseguir-ho, donada la situació en la qual ens hi trobem. Ja no hi creia tant en la possibilitat de creació d’un grup d’experts, diguem-ho així, de mediadors, de gent implicada en el salvament d’aquest vaixell que s’enfonsa, però encara em quedava un bri d’esperança de que fos possible un fòrum de debat que posés les bases del Sabadell del futur.

Pensava, ho dic de debò, que malgrat el pes de l’herència, hi hauria una convicció en formalitzar noves pràctiques, en iniciar un recorregut clarament diferenciador dels predecessors, en fer callar els crítics que es basaven només en una foto per titllar l’alcaldessa de màfia. Però no. No ha estat el camí triat. De la mateixa manera que Manuel Bustos al 1999, Marta Farrés, 20 anys després, ha tornat a la vella fórmula de compra de vots oferint uns bons sous. Una proposició gens honesta, al meu entendre, que denota una manca de projecte absolut per una ciutat en declivi, una frivolitat que colpeja les ments de la gent senzilla que la va votar pensant que hi hauria un canvi d’aires. I com a primera mesura hi ha un augment lineal del 10 per cent per a tots els regidors, i la grossa de Nadal i de Sant Joan juntes, 65.000 euros bruts/any per Marta Farrés, gairebé 57.000 per als quatre tinents d’alcalde, 53.000 pels regidors amb dedicació exclusiva i, aquesta és la sorpresa, els mateixos 53.000 euros pels quatre portaveus de l’oposició. Fins ara n’eren 2.600 euros mensuals bruts. Una manera de privatitzar la política que a alguns, a aquells que canvien escó a Madrid per seient a Sabadell i es passen la vida pidolant una cadira, ja els va bé. Sota la idea de que “persones de demostrada vàlua han de tenir un bon sou”, s’amaga una de les farses més grans d’aquesta legislatura que comença.

A mi no em vinguin amb històries. Això és un intent de compra flagrant i molt em temo que tothom hi caurà. Aprovat ja per majoria, Marta Farrés podrà posar la mà perquè tothom en mengi del que ella vulgui. Aquest és el gran drama. Mentrestant, la ciutat desballestada, la ciutat orfe de dirigents voluntariosos que posin al damunt de la taula la feina desinteressada per sobre de tot. I tant que han de tenir un sou, però segur que tan llunyà del sou base, del sou mitjà dels ciutadans de Sabadell?

El més greu és que tornen les velles formes. I quan dic les velles em refereixo a aquelles que va imposar Manuel Bustos. Fins i tot antics caps de servei i càrrecs de confiança de l’època de Manuel Bustos ja han ocupat diversos llocs de comandament i s’espera que alguns del nous siguin fins i tot familiars de regidors o regidores. Ja pul·lulen pels passadissos de l’ajuntament antics membres del bustisme a l’espera d’algun càrrec que augmenti els seus ingressos mensuals… I, malgrat els seus sous, els càrrecs electes tornaran a tenir el privilegi de poder veure qualsevol espectacle de manera gratuïta. Em consta que l’anterior alcalde, en Maties Serracant es pagava ell mateix l’entrada cada vegada que hi volia assistir. Ara això també canviarà. Em consta també que hi va haver besamanos en l’inici del Fresc Festival, un fet que albira un de més potent qui sap si al setembre a la Bassa o a la Casa Duran. El lloc no importa.

No ho sé. Serà fàcil per a alguns titllar-me de demagog, però aquesta mateixa setmana l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat) ha fet públiques unes dades esfereïdores, indicant que el 21,3 per cent de la població catalana es troba en risc d’exclusió social, especialment gent més gran de 65 anys, dones i immigrants. És la pitjor xifra des del 2004. Francina Alzina, presidenta de la Taula d’Entitats del Tercer Sector, fa temps que alerta d’una situació que esdevé greu dia rere dia, però el seu clam queda diluït en el no res. També l’organització Save the Children s’ha fet ressò de la conjuntura catalana, reclamant accions immediates al govern de la Generalitat. Estic segur que molts d’aquests catalans viuen a Sabadell. Segurament són aliens als jocs de poder que tenen lloc a l’ajuntament de Sabadell i a les pujades de sou èticament reprovables. Ignoren que el que es cou allà dins dista molt de tenir relació amb les necessitats reals dels ciutadans i ciutadanes. De fet, si no existissin, vull dir, els regidors i regidores, la ciutat continuaria funcionant. Malgrat tot, hi són. I els votants, els habitants d’aquesta ciutat ferida per totes les seves bandes tenim el dret de denunciar aquestes pràctiques.

Sembla que no ha calgut esperar els 100 dies de cortesia. La punyalada per l’esquena ha estat tan evident, tan inqüestionable, que no podem callar. El més greu, una vegada més és que tots i totes han caigut en el parany que Marta Farrés ha construït de manera perfecta. Uns perquè  ho han volgut i d’altres perquè, amb una abstenció absurda, acabaran acceptant el cop de talonari. Molts, també, es pregunten què hi ha al darrere del recolzament de Lourdes Ciuró al nou cartipàs i a l’augment espectacular de sous. Em recorda tant quan Manuel Bustos va oferir la lluna en un cove a Josep Mª Civis, d’ERC. 20 anys després, el partit del 155 i el de Puigdemont, amaguen les seves diferències amb l’objectiu de no patir a final de mes. Les paraules de Juli Fernàndez no poden ser més precises: “Podem (jo diria millor Marta Morell) no acceptava un acord de govern amb Ciuró, però ara aprofita els seus vots per pujar-se el salari. Benvinguda senyora Morell. Ja té els vots de la dreta catalana”.

És ben bé que viuen en un altre planeta, o que són molt llestos. Endevinen perquè, no?

Foto portada: els 27 regidors de l’Ajuntament, fa dues setmanes, durant la constitució del ple. Autor: David B.

Comments are closed.