És desembre. Són dos quarts de set del vespre. Ja és fosc i només parpellegen els llums nadalencs que hi són presents des de finals de novembre. El consumisme ha fet acte de presència de manera voluptuosa, sobtada, si és que havia desaparegut en algun moment. Necessito un medicament probiòtic d’aquells que ajuden a la regeneració de la flora intestinal. M’acosto a una farmàcia i hi entro. No me n’adono fins uns minuts després que he entrat en una mena de supermercat on els productes són col·locats de manera perfectament estudiada. Però el somriure i l’amabilitat gairebé teatral de la venedora em fa tornar a la realitat. Li demano el producte però ella me’n recomana un altre de les mateixes característiques on hi ha més quantitat pel mateix preu. Em fa una explicació propera, convincent, sense adonar-me de que mica en mica esdevé una mena de comerciant entabanador que té un interès particular en vendre’m aquell producte. Malgrat tot, l’hi compro. Surto content perquè la noia ha estat amb mi ben bé un quart d’hora.
En arribar a casa comprovo que allò que m’ha venut costa set euros menys en una farmàcia online. Em sento estafat, truco a la farmàcia i els dic que em sembla un robatori, que d’altres vegades he accedit a aquestes pàgines i les diferències oscil·len entre els dos i els tres euros. La persona al telèfon, un simple treballador, em respon que ells han de pagar sous, un lloguer, però em dona la raó en el sentit que cada vegada més gent compra per Internet. Li repeteixo tres o quatre vegades que és un robatori en tota regla i que han perdut un client de per vida. Li remarco que no puc retornar el producte perquè ja l’he obert. Em diu que puc fer el que consideri oportú.
Torno a pensar en aquella farmàcia tota preparada per fer picar la gent. Productes de tota mena, inclosos els que són receptats pels metges, romanen als prestatges curosament situats, amb marques concretes, amb colors concrets, amb simbologia clarament comercial i gairebé estafador i amb l’objectiu de que entrin pels ulls. El venedor o venedora farà l’últim esforç per convèncer un client que ans creia amb ulls clucs en un professional que ha esdevingut un negociant sense escrúpols.
El cert és que, en general, les farmàcies han perdut aquella ètica que les caracteritzava, convertint-se moltes vegades en aliats de pacients que preferien escoltar les paraules del farmacèutic o farmacèutica del barri abans d’acostar-s’hi a l’ambulatori. Això ha canviat molt. Ara la farmàcia és un supermercat, un lloc on empreses amb un ànim de lucre desorbitat, imposen els seus productes a canvi de regals o d’altres donacions. En això han copiat els models dels centres comercials, on determinats articles són ubicats en llocs preferents perquè l’empresa ha pagat una quantitat important a l’establiment. O perquè una altra marca no s’hi vengui. De fet, durant aquella setmana vaig visitar quatre farmàcies més i vaig poder observar com en totes elles els productes exposats eren gairebé els mateixos. Casualitat?
Ja fa dècades que les farmacèutiques es troben en la llista negra d’empreses amb una ètica inexistent. Sabut és per tots i totes que moltes d’elles paguen viatges de plaer a metges que recepten determinats medicaments a pacients que els obeeixen sense oposar-s’hi. I no parlem ja de regals de tot tipus. Quan el malalt intenta plantejar-ne un altre tipus de fàrmac, alguns facultatius no ho accepten, sense cap més altra explicació.
Naturalment, encara queden farmàcies que no han caigut en el parany del mercantilisme, de la manca d’ètica total. Aquelles on els marges de beneficis són els normals i no intenten vendre’t la moto. Saben prou el que el comerç online els ha tret; clients que han optat per supermercats en la compra de productes d’higiene i de cura corporal. Cremes, exfoliants, dentífrics, productes d’herbolari, gels de dutxa, sabons i estris de tota mena desapareixen dels prestatges de les farmàcies perquè els clients han fugit cap a supermercats que tenen bons productes a millor preu. Moltes farmàcies han decidit pujar els preus dels articles no receptables. I traspassar la línea de l’ètica. L’augment de vendes de les farmàcies online és imparable. Bons preus, rapidesa, despeses d’enviament simbòliques, bons serveis, en definitiva. Algunes d’elles comencen a incorporar una línia telefònica d’atenció a l’usuari, sense el filtratge de la publicitat enganyosa i sense cares amables fingides o artificials. Les farmàcies han de tornar a ser un punt de salut de primer nivell, on el més important sigui el client, el pacient al cap i a la fi, i no el guany fraudulent. O això o l’enfonsament.
