Les classes van acabar la setmana passada per a l’alumnat català. Bé, les classes, les classes, no ho sé si ben bé. Podríem dir més aviat que l’activitat escolar o, millor dit, la presència a les aules. Això em quadra més. El fet és que el final de curs sempre esdevé una mena de caos. Hi ha cansament per part del professorat, de l’alumnat, de tota la comunitat educativa. El Departament d’Educació obliga a tenir les notes finals molt abans i això fa que les dues últimes setmanes de classe (o fins i tot les tres últimes) ja no se sàpiga què fer. És cert que moltes escoles i instituts programen activitats complementàries, més light, per dir-ho d’una manera que s’entengui, però tot plegat es fa llarg, molt llarg, llarguíssim. Sembla que no s’acaba mai.

M’expliquen coses increïbles que jo, malauradament, també vaig viure. Hores i hores de pel·lícules a l’aula, interminables sessions de tutoria per parlar per parlar. Mirades a rellotges que sembla que hagin parat per sempre els seus mecanismes. Calor, molta calor, avorriment, portes i finestres obertes a veure si passa una mica d’aire, profes que intenten calmar un alumnat l’assistència del qual va minvant de mica en mica i, especialment a secundària, va quedant-se a casa en acostar-se la data de l’últim dia obligatori de classe. I els que queden, tornen a veure com el profe, poc importa la matèria, torna a posar una pel·lícula, porta un parxís o un Trivial que tenia a casa seva i que feia temps que no treia. O fa sortir al pati als alumnes a jugar a futbol o a bàsquet, malgrat la calor. La majoria s’hi reboten i prefereixen seure sota l’ombra d’un arbre o romandre a la classe. Tot s’hi val per tal d’omplir unes hores que, any rere any, no acaben de quadrar dins l’horari. Al final, una guarderia sense programació. Una pèrdua de temps que m’atreviria a anomenar com vergonyosa.

Evidentment, això no succeeix a tots els centres educatius, només faltaria. L’autonomia de centre, l’aval per fer una mica el que els equips directius vulguin, és també una porta oberta a esprémer-se el cervell i aconseguir que, malgrat les circumstàncies adverses (cansament, calor…) es puguin programar activitats diferents i, sobretot, que contribueixin a la formació dels nostres infants i adolescents. Una pel·lícula també pot fer-ho, és clar, però a condició que pertanyi a una programació i tingui uns objectius dins el currículum i no sigui només una excusa per passar el temps. I, de fet, és cert també que, a part de les conegudes sortides lúdiques, també necessàries, hi ha centres educatius que planifiquen projectes, treballs interdisciplinaris i altres activitats que, aquestes sí, pertanyen al més estricte àmbit pedagògic.

Molt probablement, la inspecció d’educació i el mateix Departament està al cas de situacions que no ajuden a valorar la feina de milers de professors i professores. Ja prou desprestigiada està la professió docent per a assabentar-nos de pràctiques que no pertanyen a la docència pròpiament dita. Em consta que hi ha directrius que demanen precisament evitar-ne aquestes tan poc ètiques, però no hi ha un control manifest. Caldria, doncs, una tasca de protecció del nostre alumnat en l’àmbit pedagògic que controlés de manera exhaustiva què es fa a les aules les dues últimes setmanes de curs.

Com en tot, trobo a faltar la implicació de les famílies que accepten, amb el seu silenci, que el seu fill o filla vagi a l’escola a ‘escalfar la cadira’. Amb la seva actitud consoliden unes pràctiques que s’han anat enquistant. Potser els Consells Escolars han anat perdent també la seva força. Potser també hem perdut aquella capacitat de crítica constructiva on pares i mares, famílies, professorat i personal no docent caminaven junts i tot el que es feia era un orgull per a tothom. Potser també la societat ens empeny a callar, a autoconvèncer-nos que les coses no poden canviar.

No tinc una idea clara de tot plegat. El que sí que sé és que els centres educatius que any rere any desaprofiten les últimes dues o tres setmanes del curs jugant a cartes, per posar un altre exemple, fan molt mal a tot un col·lectiu que, majoritàriament, es trenca les banyes per demostrar que val la pena formar a persones, que val la pena ensenyar en valors, que val la pena un desgast si aquest aconsegueix alguna cosa de positiva. L’ètica també està en perill i el ‘campi qui pugui’ és una opció per a molts, donada la deixadesa de l’administració. Callar no és la solució.

Foto portada: l’escola Can Rull, a l’inici de curs. Autora: Alba Garcia Barcia.