Mil milions de gràcies, seguidors, aficionats, esportistes, gent de tota mena de l’Espanyol, per aixecar la bandera del pluralisme, per dir prou a campanyes que, vinguin d’on vinguin, les promocioni qui les promocioni, només mostren uns colors que, de manera molt perversa els identifiquen amb símbols que són de tots i de totes. Gràcies per incloure la gent arlequinada, tan acostumada als menyspreus, a les humiliacions, al maltractament. L’últim, la temporada passada quan el club blaugrana va impedir l’entrada al camp dels aficionats arlequinats amb simbologia del club de Sabadell, fins i tot si es dirigien a la grada habilitada per a l’afició rival, demanant-los el document d’identitat. Una vergonya, una situació molt trista que mostra i demostra un assenyalament que dura ja massa.
Gràcies, Espanyol, per sortir al pas de tanta vexació amb un meravellós vídeo ple de modèstia i de moderació, també de prudència i humilitat, tot plegat, sentiments que ens uneixen, que evidencien amb orgull el nostre passat i el nostre present; que, a més, reforcen la nostra convicció en uns valors on cap tothom, amb el màxim respecte a tots aquells que s’acosten als nostres colors.
Ja n’hi ha prou de tanta indiferència, de riure’s de tots nosaltres, d’ultratges, de manipulacions, de periodistes i locutors que es mouen per xarxes i televisions bavejant pels de sempre, subjectivament, criticant els humils, lloant els poderosos, assimilant-los a aquesta Catalunya que hem aixecat entre tots i totes i de la que ens sentim orgullosos. Perquè miro el vídeo Feel the colours i sento vergonya d’aquesta dèria malaltissa de tancar-nos en una gàbia, de fer-nos combregar amb rodes de molí, i no només per voler ficar-nos únicament un parell de colors pels ulls, sinó que aquests vagin units a edificis, platges, tradicions i espais que, és clar, pertanyen a Catalunya, però que també ignoren una part important de simbologia associada a aquest conglomerat que forma la nostra societat.
I gràcies novament, Espanyol, per haver sabut condensar en poc més d’un minut, aquesta Catalunya diversa i variada que també abraça i estima edificis, platges i tradicions, sense apartar ningú, amb la certesa que tots i totes sostenim un edifici per igual, que som els fonaments d’una col·lectivitat que ha d’anar pel mateix camí i on cap color trepitja un altre, on cap bandera amaga el poder dels petits, d’aquells que se sostenen amb pinces, i que, malgrat la indiferència, fan una tasca real d’integració a barris de moltes ciutats de Catalunya; una tasca pedagògica que mou muntanyes, una activitat que crea una riquesa que dona com a fruit la convivència, l’enteniment, la tolerància. Què més voleu?
Gràcies, Espanyol, per no caure en el parany de l’emprenyament i de la ràbia. Ells aniran a la seva i ja llegeixo improperis variats a diverses publicacions culers. Diuen que el vostre vídeo és fruit d’una enrabiada, d’una “rabieta”, en castellà, i us “acusen” de promocionar la “Rivera Maia”. Cal que els recordem qui són els seus patrocinadors? Cal que els recordem tantes i tantes coses que els farien caure la cara de vergonya? No, no cal. Diuen també que la campanya no és de la Generalitat de Catalunya. Ah, no? I a quina institució pertany l’Agència Catalana de Turisme? Al govern xinès? No ha revisat el vídeo? No ha vist que els estereotips són sempre els mateixos? O més aviat aproven i impulsen aquesta Catalunya exclusivista i partidista afavorint una única visió? No contribueixen tots els equips de Catalunya a finançar la Generalitat? O només ho fa el Barça? Excuses de mal pagador; excuses com unes altres que, al meu entendre, us honoren, ens honoren, com a seguidors d’equips centenaris que continuem vius, que, malgrat tots els entrebancs personals, personalistes i mediàtics, seguim el nostre camí amb la mateixa il·lusió del primer dia, aixecant-nos quan el nostre equip cau i aplaudint-lo en els moments difícils.
Perquè la glòria segurament està destinada a uns pocs, i aquests no en som nosaltres. Sembla que això ho tenim força clar. Però no pertànyer a l’elit no significa que no existim; molt al contrari, sense la nostra presència, ells no en serien res; per què hi ha una cosa que aquests superbs i arrogants no han entès. Sempre, sempre, es comença a caminar des de baix, i s’hi va pujant de mica en mica. I de tant en tant és important mirar enrere, fer una parada i observar d’on s’ha sortit, qui t’ha ajudat, qui t’ha recolzat en moments delicats; i continuar progressant, millorant en tots els aspectes, també en l’humà, aquella part que molts obliden. I quan s’ha arribat al cim, cal mirar a l’horitzó i recordar el passat. I potser cal tornar a baixar per allargar la mà a un esportista, a una afició que, molt probablement, es troba en una fase que tu ja has superat. Esperit de superació no és menysprear el contrari, sinó unir esforços. Gràcies, Espanyol per ser el portaveu dels petits; això us fa grans, ens fa grans.
Foto portada: fotograma del vídeo del RCD Espanyol.
