“Llevaba en mis manos una bandera, ignoro en qué momento se transformó en fusil” (d’una vinyeta de l’humorista gràfic “El Roto”)
La conjuntura política a Catalunya s’agreuja de manera silenciosa però implacable. Mentre els polítics fan la seva, salvant-se la pell cadascú al seu estil, la societat catalana, aquella que s’aixeca cada dia d’hora per a poder subsistir, viu moments d’angoixa, no només per la inquietud laboral, sinó per la solidesa que va agafant dia rere dia la divisió entre els ciutadans d’aquest país que va viure moments d’eufòria, de reconeixement mundial i que veu, dissortadament, una decadència que passarà factura a les generacions futures.
Veig amb molta preocupació la radicalitat que s’imposa via xarxes socials però també en les converses quotidianes. Els missatges són cada vegada més humiliants, més punyents i ens fan veure que aquells que porten els llacets grocs són empestats als quals no ens hi hem d’acostar. Igualment rebo informacions que degraden poc menys que a porcs analfabets a tots els espanyols, a determinats partits, a determinades persones, a institucions, tot conformant una simbiosi perfecta de baixesa moral, de violència verbal plenament calculada amb objectius no gaire clars, però que indiquen que la nostra comunitat ha entrat en una fase malaltissa de difícil guariment. Per a mostra, els comentaris del professor de l’UAB Jaume Fàbrega, amb un odi virulent cap a mitja Catalunya. La democràcia sectària que s’hi ha instal.lat permet, entre d’altres coses vetar Miquel Iceta a Begues, repartint de manera molt determinada carnets de bons i dolents demòcrates.
La visió de banderes als balcons en el seu moment va mostrar ja la divisió que només els independentistes no volen reconèixer. La cohesió que sempre ha dominat la nostra societat, amb nombrosos exemples d’unitat al marge de creences particulars, ha estat dinamitada. No vull assenyalar culpables; que cadascú assumeixi les seves responsabilitats, però molts trobem a faltar els crits contra la guerra, el silenci multitudinari com a conseqüència de l’assassinat d’Ernest Lluch i el goig en percebre l’estima de tot el món vers uns jocs olímpics al 1992 que van posar Catalunya en un lloc destacat.
Ja no hi ha moments per a la mesura, per a l’anàlisi tranquil i congruent. A Catalunya s’ha instal·lat una mena de guerra de guerrilles virtual, on els comentaris són cada vegada més cruels contra tothom. I això ha traspassat un altre nivell en trobar-nos gent pel carrer amb llacets grocs i que, lluny de fer-nos saber que lluiten per una causa, el que fan és posar una barrera, un advertiment, un filtre si més no, perquè sapiguem que ens acostem a un determinat motlle, a un determinat model de pensament que pot afectar i afecta el nostre intent d’inici d’una conversa o activitat. Igualment quan veiem una bandera (sigui quina sigui) en un balcó. Prejudicis insòlits, estúpids, que només aconsegueixen la divisió, la trinxera que es perpetua en el temps.
No sóc gaire optimista en el camí que ens han obligat a emprendre els polítics que ens governen. Ells, amb els seus sous d’escàndol, amb les seves portes giratòries, la corrupció generalitzada i les seves fugides d’or, mouen els fils de les titelles, que és allò que hem esdevingut. No ho sé si això forma part d’un pla estratègic deliberadament muntat per fer-nos oblidar la catàstrofe que se’ns ve a sobre, la manca de feina digna, la pujada dels lloguers, les retallades bestials en serveis públics, la finalització de les pensions públiques, el caos total que no volen que veiem. No ho sé. Que les banderes ho tapen tot, ja ho sabem. Que, a més, els hi seguim el joc, ja no és comprensible.
Jo vull iniciar una conversa amb una persona que no porti un segell en forma de llacet o bandera. Vull entrar a un comerç on sigui atès per un venedor o venedora amable orgullós o orgullosa de la seva feina, que conegui el seu àmbit, i no un defensor d’una causa que pot ser o no la meva. No vull trobar-me en la tessitura de canviar de farmàcia perquè l’amo o un treballador m’amenaça amb un llacet, indicant-me que el tracti ja d’una determinada manera, amb el qual no puc establir una conversa imparcial perquè ja m’està assenyalant que pertany a un bàndol definit. Això vull descobrir-ho jo, si és possible, mirant-lo, mirant-la als ulls. Hem treballat dècades per tal de suprimir els prejudicis, de no posar-nos barreres, de veure les persones que tenim al davant com a éssers potencialment neutres i als quals els hem de deixar revelar allò que tenen dins. No és fàcil. Qualsevol símbol, el vel, una creu, una gorra o pantalons estripats poden provocar una sèrie d’estímuls al nostre cervell d’incertes conseqüències. Segurament és inevitable que vulguem mostrar-nos al món globalitzat amb una certa individualitat i això podem fer-ho, entre d’altres maneres, exhibint allò que creiem que ens fa diferents.
No obstant això, en els moments crítics que viu la societat catalana, la política de bàndols que s’ha creat fa molt de mal. No vull pensar quan algú tingui la idea de fer llacets amb la bandera de Tabàrnia. Llavors el drama que ja existeix tindrà encara més visibilitat, i què aconseguirem amb això? Més destrossa, més separació.
L’escriptora Laura Freixas feia una reflexió fa unes setmanes que com a mínim posa els pèls de punta. Segons ella ens dirigim a una societat partida en dos comunitats, on cadascuna creu en els seus postulats i totes dues són incapaces de trobar punts de trobada. De fet, ja estan ben definides geogràficament; sempre ho han estat, tot i que hi ha hagut moments de barreja, de tímida simbiosi que ja que s’ha trencat definitivament. No és l’única opinió en aquest sentit. Si no ens deslliguem de banderes, llacets, falsos territoris i barreres ideològiques, Catalunya esdevindrà una mena d’Irlanda del Nord, un Ulster de moment sense armes, tal i com pronostica també la Laura Freixas.
Una opinió que va quedar plasmada en el homenatge a Machado el dia 22 de febrer a Sabadell. Només els d’un bàndol, la majoria de partits constitucionalistes i cap independentista. Poc públic neutral. I en l’inici de la mostra de cinema BRAM a Castellar del Vallès, el seu director va fer una proclama en favor dels seus presos, obviant que entre els seus associats pot haver, segur, alguns que no comparteixin les seves idees. I tot això, tot i ser dolorós, és una anècdota comparat amb el que vaig sentir la setmana passada en un bar mentre prenia un cafè. Una parella, la mare d’uns 80 anys i el fill d’uns 50, es mostraven convençuts de que la solució a Catalunya vindria amb la creació d’escamots violents que fossin capaços d’enfonsar les estructures de l’Estat Espanyol. No m’ho podia creure. Uns ciutadans aparentment normals que ja veien la violència física com a únic mitjà per aconseguir la República. En una altra taula, dues persones amb llacet groc. Una li comentava a una altra que com a conseqüència del procés havia perdut amistats de més de 20 anys. L’altra, sense immutar-s’hi, va respondre que a ella no li havia passat això, perquè simplement feia temps que no es relacionava amb “aquesta gent”.
Tant de bo hagués estat un somni. Però no. Per això és tan important guardar allò que ens separa i treballar per allò que ens uneix. Però, com he dit, sembla que tot plegat és una quimera, una fantasia que de moment queda retinguda en la memòria dels que tenen la responsabilitat de canviar-ho.
