Foto portada: Ana Pastor i Salvador Illa.

‘I tu què hi feies allà, Salvador?’, per Josep Asensio

Perdona que et tutegi. Veure’t cada dia a la televisió crea a vegades aquell lligam que pot fer traspassar la línia de l’educació o del políticament correcte. Crec que no et molestarà que ho faci, perquè, de fet, des del primer moment, has mostrat una empatia increïble amb aquells que tenies al davant, moltes vegades, milions de persones. Quan et vaig veure per primera vegada, vaig pensar ‘pobre home, acaba d’entrar i mira quin marrón li ha tocat’. Aquest posat entre tímid i prudent, entre espantat i assenyat, ha afavorit la teva imatge de persona, més que de polític. El teu currículum no pot ser més brillant i em consta que el teu pas per l’alcaldia de La Roca del Vallès ha deixat un sabor especial, una empremta que difícilment podrà ser esborrada.

Per tot plegat no entenc massa què hi feies tu en la celebració del cinquè aniversari del diari del Pedro Jota. No ja per la qüestió ideològica, sinó perquè mentre tota Espanya es troba en una situació epidemiològica greu, mentre des del teu departament, des del govern d’Espanya, es llencen consignes que demanen l’autoconfinament, mentre les xifres de contagis i de morts augmenten cada dia, mentre un dia es diu una cosa i l’altre la contrària, mentre els treballadors d’aquest país fan mans i mànigues per poder arribar a final de mes, per poder sobreviure, en definitiva, mentre ens demaneu que no ens barregem els que no convivim sota un mateix sostre, mentre tot això passa, tu, Salvador, vas i acceptes la invitació d’un grup d’elit, i seus i et barreges amb 150 persones, la majoria de les quals van passar gran part de la cerimònia sense mascareta. Militars, jutges, presidents de l’IBEX, periodistes… Mira les fotos. “Fotos de sociedad en las que uno no veía reflejada la sociedad que uno conocía”, diu Gerardo Tecé en el seu article Todos iguales, però unos más que otros.

No seré jo qui demani la teva dimissió. La teva honestedat, la teva humilitat, han ressorgit de manera ràpida i concisa i has demanat el preceptiu perdó que molts reclamaven des de les xarxes. Penso que hi vas anar perquè t’ho van dir, perquè hi havia d’haver representació de l’Estat en aquella festa i no vas pensar-ho dues vegades. Em consta, perquè molta gent va estar pendent de tu, que només et treies la mascareta per menjar i beure, mentre d’altres convidats ni se la van posar mentre eren dins la sala. Sortosament, vas tenir la bona idea de no quedar-te a sopar i assistir només a l’entrega de guardons. Això té la seva importància. Mira l’Arrimadas, tota cofoia ella de que l’haguessin convidat a un acte, amb un somriure exultant (se li veia perquè no portava la mascareta posada).

Puc pensar, també, Salvador, que hi havia una necessitat de quedar bé, com si es tractés de participar en una acció de cortesia, cap a un diari que compleix el seu desè aniversari, però jo hi veig més un muntatge per “rendir pleitesía”, com diuen en castellà, a un personatge que no m’acaba de fer el pes i que no es caracteritza precisament per enaltir els consensos i les enteses entre els ciutadans. És més un atiador dels conflictes que un cercador dels acords. Imagino, no et conec gaire, que et trobaves incòmode en aquell lloc envoltat de polítics i poderosos de tots els àmbits, que a la mínima que poguessin et tallarien el coll, però allà hi eres. No crec que volguessis fer-te la foto, acostar-te al fals emperador, per guanyar-te la seva confiança. No va amb el teu caràcter. Llavors, Salvador, perquè hi vas anar? Era una ordre que venia des de dalt? Era tan fàcil buscar una excusa per no anar-hi…

Suposo que és normal que tenint un càrrec com el teu, has d’empassar-te gripaus, mossegar-te la llengua i callar com un mort, però en aquest cas, era molt evident que la gent, ja molt cansada de sentir improperis, ordres contradictòries, enterrar morts, perdre la feina i fins i tot la casa, no cobrar les indemnitzacions i viure amb un ai al cor, esclatés tumultuosament contra un botellón de les altes esferes, aquest sí, permès per les autoritats. Les normes no ho són per a tots? Quanta incongruència, no, Salvador? Quanta incoherència… A vegades, quan s’arriba tan alt, oblidem d’on venim, oblidem aquella Roca del Vallès on vas guanyar-te l’estimació de tanta gent. Ara has traspassat fronteres i cal mantenir aquesta imatge de persona assenyada i tranquil.la, perquè molts desitjaríem veure’t al capdavant del govern de la Generalitat algun dia.

Repeteixo que la teva disculpa t’honora i et dignifica, i que la promptitud en la teva excusa ha fet palesa la teva senzillesa. Has estat, a més, breu i contundent, la qual cosa no faran mai els altres assistents a aquella mena d’acte servil, de conjunció de poders i on, malauradament, no hi havies d’haver estat mai. Hi ha qui pensa que és el preu que s’ha de pagar per ser un pardillo, ja m’entens, pel fet de ser nou en l’ofici, però no ho crec. La teva experiència política deu haver estat plena de moments difícils on també era difícil dir que no. És un error inconcebible que segurament no tindrà conseqüències. O les tindrà en positiu; perquè estic segur que abans de prendre una decisió, abans de fer un pas en fals, valoraràs que milions de persones ho sabran al moment. El poder de les xarxes socials és immens. És com un VAR que capta la mentida i la falsedat a l’instant. Hi va haver alguns dels convidats que van dir que no hi eren quan van saber el sarau que s’havia muntat. Què patètics (i patètiques)! Una foto els delatava… Tu no faries mai això. Un cop fet, ja està fet, a lo hecho, pecho, que diuen en castellà. Ara, a continuar la bona feina amb responsabilitat, com ho has fet fins ara. Els entrebancs s’han de superar. Igual tot plegat va ser un parany del propi Pedro Jota… No se sap mai fins a on pot arribar la mà d’una persona que vol visibilitat (i desprestigiar l’enemic) en trobar-se més sol que la una i haver perdut tota credibilitat. Les seva resposta, amb insults inclosos, ho diu tot.