No és ja cap misteri que s’està formant una nova bombolla immobiliària. Sembla que no aprenem. Els preus dels lloguers augmenten de manera tan brutal que els més vulnerables es veuen obligats a marxar de les grans ciutats i buscar poblacions on encara no sigui tan evident aquesta extralimitació. Però la taca s’amplifica i cada vegada és més difícil trobar un pis digne en una àrea propera a la feina o ben comunicada. Per posar-ne un exemple, pisos que a Barcelona tenien un lloguer de 450 euros mensuals fa només un any i mig costen ara més de 800. A Sabadell està passant el mateix i pisos a un barri com la Concòrdia han passat dels 400 als 700 en poc més d’un any.
Qui pot pagar aquests preus? És evident que els salaris no creixen. Sembla que sí que ho fan les feines, però amb una precarietat i amb una temporalitat tan destacable que fa impossible que una persona o una família pugui establir-se en un habitatge sense tenir ensurts en els pagaments mensuals. Per tant, es produeixen dos fets al meu entendre tràgics. D’una banda la proliferació de pisos pastera per tal de poder repartir la quantia mensual entre més persones;d’altra banda, l’aparició gairebé sobtada de desenes d’immobiliàries que es barallen per oferir la millor de les inversions, quan en realitat són autèntics santuaris de usura, d’avarícia i de manca absoluta d’ètica professional. I per a mostra un botó.
Fa uns mesos, una companya de feina va acostar-se a una coneguda agència immobiliària situada en un cèntric carrer de la nostra ciutat. Va triar un pis de lloguer, amb un preu que li convenia i va signar tots els papers, esperant que l’antic propietari el deixés en perfectes condicions tal i com deia el contracte. Sembla que es comprometia a pintar-lo, a arreglar-lo i a netejar-lo de manera exhaustiva i quan ja estava suposadament tot fet, la van avisar perquè anés a pagar el que faltava perquè el propietari havia enviat un mail que deia que l’havia pintat i que, conseqüentment, tot era perfecte. La meva companya va pagar 2.200 euros en concepte de taxes i gravàmens, incloses dues mensualitats per avançat. Quan s’hi va desplaçar al pis ja amb els mobles en una furgoneta, va observar amb gran ràbia i frustració que l’havien enganyat. El pis no era ni pintat ni arreglat i la brutícia n’era més que evident.
La reclamació va ser immediata, però la immobiliària no responia. Ni al telèfon. Quan s’hi va presentar personalment, els insults, les amenaces, les coaccions i les humiliacions van ser una constant contra la meva companya de feina. Adjectius com histèrica, irresponsable i desequilibrada van ser continus per part d’una treballadora de l’oficina amb l’objectiu clar i premeditat d’enfonsar-la i que no tornés mai més. El més increïble del cas és que deien que ells no tenien l’obligació de comprovar si l’antic propietari ho havia deixat tot en ordre i que se’n refiaven. Un mail demostra que va dir que havia pintat i no ho va fer.
Davant la insistència d’aquesta noia, gairebé un mes després, la immobiliària va posar un document damunt la taula on se li tornen només 1.200 euros amb la condició de no iniciar cap tipus de demanda. Ells saben que han fallat, que no van revisar si el pis estava en condicions i que no només hi ha hagut negligència per part seva, sinó que han utilitzat mètodes coercitius contra la seva potencial clienta. Ja ho ha posat tot en mans d’advocats, que veuen clarament un abús de poder i un assetjament inusualment bèstia. A més, en tractar-se d’una persona de fora de Catalunya, ella mateixa i amics hem iniciat una campanya en tota mena de xarxes socials perquè no vagin a aquesta immobiliària en concret i que abans de fer qualsevol pas demanin totes les conformitats que assegurin que l’habitatge reuneixi totes les condicions per a poder-hi entrar.
No sé si és habitual aquest tipus de comportament per part de les immobiliàries. Aquesta en particular, té gairebé 30 anys d’història i molt em temo que ha caigut, com tantes altres en el parany de la cobdícia, de la rateria i de la mesquinesa, incapaç de comportar-se de manera ètica i utilitzant la injúria i l’escarni contra una persona que veien dèbil. Es veuen, es creuen, forts, perquè saben que la gent ha de viure en algun lloc i s’hi creuen també indispensables. Que no cantin victòria. Que no menyspreïn el poder de les persones que els donen de menjar, el poder del boca a orella, el poder dels advocats que treballen contra aquesta mena de serps verinoses que campen de manera impune. Segurament no saben la història de David i Goliat.
