No, no, senyor bomber, no era una metàfora. La mestra existeix, les caixes nius també, una mica deteriorades, o millor dit, completament inservibles, i el fracàs també hi va ser. Però no perquè els cotxes matessin els pobres ocellets, sinó com a conseqüència de la manca de previsió de la nostra educadora, de la manca també d’un projecte o estudi previ que avalés la feina que havia de fer. Repeteixo, no és un conte inventat que em serveixi per a mostrar la situació de la Ronda Ponent. I tampoc no és cert que jo estigui a favor dels cotxes i en contra de la bicicleta, com vostè tracta de manipular en el seu escrit. Fins i tot em titlla d’antidemocràtic perquè, segons vostè, jo i molts altres ciutadans “mesurem la qualitat de la vida urbana en funció de la fluïdesa i del nombre de cotxes que hi circulen i no en funció de la qualitat ambiental i de la salut de les persones”.
Penso que no tot s’hi val, amic bomber. Malgrat que el Pla de Mobilitat Urbana aprovés al 2010 la implantació de carrils bici a la ciutat, aquests ja estaven implantats, això sí, damunt de les voreres. Però la construcció del de la Ronda Ponent i el que es preveu a l’Avinguda Concòrdia, que espero no es faci, corresponen més a un motiu estètic que pràctic. El ciclista apareix del no res i es troba una mena de pista d’aterratge, ben asfaltada, allò amb el que sempre havia somiat i, de sobte, com si sortís del paradís, es topa amb la crua realitat només arribar a la plaça Catalunya. Si que li ha durat poc l’alegria al nostre pobre lluitador contra el canvi climàtic! Ah! Per cert, que es compri una màscara doncs molt em temo que la Ronda Ponent és un dels molts punts negres de contaminació a la nostra ciutat. De veritat creu que podem lluitar contra els efectes del canvi climàtic construint un innecessari carril bici a la Ronda Ponent? Hi havia un problema de seguretat? Aquest acaba a la Plaça Catalunya?
Naturalment que no podem esperar que hi hagi una saturació de la demanda, però és que no hi ha demanda! El sol fet de veure passar una bicicleta cada 20 o 25 minuts, demostra que no hi ha demanda. No comencem la casa per la teulada, si us plau. És clar que hem de treballar perquè les nostres ciutats tinguin un aire més respirable, però fixi’s que a Barcelona i a Madrid, que tenen serveis de préstec de bicicletes i carrils bici més o menys dignes i transitables, pateixen uns índexs de contaminació perillosos.
I fins aquí volia arribar-hi. Durant aquests dies, he estat analitzant els diferents carrils bici existents a diverses ciutats espanyoles. Tot i no haver-hi massa tradició, n’hi ha que se’n preocupen en tractar bé els usuaris de la bicicleta. Però és que resulta que a totes, la xarxa de carril bici va acompanyada d’un servei de préstec adient a les necessitats dels ciutadans. En descarto les turístiques per motius obvis i m’hi fixo especialment en la ciutat de Vitòria. És cert que les seves característiques geogràfiques la converteixen en ideal per tal de moure’s en bicicleta, però amb una població semblant a la de Sabadell, han sabut compaginar carrils bici i préstec d’una manera increïble. Igual que a Sabadell, no? Però encara li puc mostrar un altre exemple que podem copiar, que és el de la ciutat asturiana de Gijón. El seu ajuntament ha decidit impulsar l’ús de la bicicleta creant-ne un servei de préstec completament gratuït, de moment amb poc més de 50 però amb la intenció d’augmentar-ne la quantitat. Igual que a Sabadell, no?
Miri vostè, jo no veig la ciutat en funció dels cotxes i bàsicament perquè la veig en funció de les persones, considero que en aquest moment la construcció d’aquests carrils bici no és ni molt menys prioritària. Faci si us plau un passeig per Sabadell i s’adonarà del que estic dient: voreres destrossades, paviments diversos en mal estat, places que necessiten obres de manera urgent… La llista és molt llarga. Fiqui el seu cotxe ( en té, no? ) a l’aparcament del Parc Catalunya que toca a Prat de la Riba (no sé si s’atrevirà; hi ha forats que poden malmetre fàcilment un vehicle i com que l’aprecio, millor que no hi entri, però vagi a veure’ls), baixi a Can Puiggener, passegi per Ca n’Oriac i pels Merinals. Surti una mica del seu cau i després opini. I intenti ser objectiu. De fet, el problema de fons no són ni molt menys els carrils bici. Però sí que ho és la manca de la priorització de la tasca política que és, no ho oblidem, el treballar per a les persones i no a l’inrevés, és a dir, voler satisfer l’ego d’un polític argumentant la necessitat d’una acció.
En la meva modesta opinió de ciutadà que camina i camina diversos quilòmetres a la setmana puc assegurar-li que la ciutat està en una situació caòtica, tant pel que fa al trànsit com per les mancances que pateix a nivell de manteniment. En són tantes les prioritats que cal definir-les, seure d’una vegada per totes davant una taula, oblidant les diferències polítiques i arribar al consens que ens farà crear aquella ciutat de tots.
No és demagògia barata; és una realitat copsada per la majoria de sabadellencs que veuen astorats com es prenen decisions a la babalà, a tort i a dret, sense tenir en compte la majoria. N’estic una mica fart de sentir i de llegir arguments sobre fets i accions que només serveixen per aplaudir aquells que les fan i són de la mateixa filiació política, és clar, però que en el fons no ens compten a tots.
El sabadellenquisme és precisament pensar en tothom i no només en uns quants. A la proposta que jo feia en el meu primer article, bàsicament soterrament de la Gran Via i construcció del tramvia, n’afegeixo la de la implantació de carrils bici creïbles i que abastin tota la ciutat, amb la creació de punts de bicicletes gratuïtes. Només així deixarem de creure que es tracta d’una dèria o d’un decorat d’una pel·lícula que, com tots sabem, desapareix una vegada enregistrada. Ara bé, si del que es tracta és d’escriure en un informe que tenim no sé quants kilòmetres de carrils bici llavors ja tot pren el seu sentit.
