Advertiment al lector o lectora: qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència
Vet aquí que una vegada hi havia una ciutat on només es podia sobreviure. La gent havia perdut la il·lusió perquè la crisi assetjava cada una de les llars d’una manera terrible, com no s’havia vist mai. Un virus va acabar de matar qualsevol esperança de recuperació i els bancs d’aliments estaven col·lapsats davant l’allau de persones de tota mena i condició que s’acostaven als indrets instal·lats a fi i efecte d’aconseguir un quilo d’arròs o una ampolla d’oli. Allà s’hi veien immigrants, però també gent del barri de tota la vida que ja no podia subsistir amb la minsa paga que li havia quedat; també joves que havien perdut la feina i mares amb criatures penjades al coll aferrades a un carro de la compra esgavellat i esquinçat que anhelava ser omplert.
La via pública era un reflex d’aquelles cares sumides en una desesperació que s’albirava perpetua. Places, voreres i carrers continuaven esquerdats, bruts, amb un gris malaltís que intentava cobrir-se amb els primers brots dels arbres que vivien gràcies a les pluges de la primavera. La gent confiava molt poc en la classe política d’aquella ciutat. Els personalismes, els nomenaments a dit, sospitosament fets a la manera d’un intercanvi de cromos que ja no produïa gens de vergonya i la manca d’un projecte creïble, van fer que els ciutadans es quedessin majoritàriament a casa en les últimes eleccions municipals. Poc importava si l’alcaldessa fos l’hereva d’un corrupte i rebutgés la seva entrada a la presó pels delictes que havia comès; i molt menys si una de les seves regidores convertís el seu despatx en una agència de col·locació. L’oposició, incapaç d’una reacció contundent davant la necrosi i la decadència d’aquella ciutat, s’havia contagiat d’aquell malson que es preveia llarg, potser etern.
Un dia, una regidora va tenir la brillant idea d’instal·lar hotels per a gats. Aquests animals no havien patit ni la crisi, ni l’atur ni la virulència del virus que havia arribat d’una manera tan inesperada. Ni mascaretes en portaven. De seguida va córrer la veu per la comarca aquella decisió tan favorable pels felins i milers de gats van venir de totes les contrades a aquella ciutat, els habitants de la qual no acabaven d’entendre com es gastava un sol euro en unes criatures que ni pagaven impostos ni lloguers i ni consumien en els bars i ni tan sols omplien les sales de cinemes o espectacles. Els gats s’havien convertit en uns privilegiats, mentre les cues de la fam augmentaven de manera escandalosa. La instal·lació de menjadores i abeuradores, a més dels ja anomenats hotels, va ser feta sota l’atenta mirada de les persones que contemplaven el compte corrent esperant un miracle que no arribava; esperant, també, que aquella petita placeta davant de casa seva tingués algun dia la dignitat que se’ls havia atorgat als gats que, tot s’ha de dir, corrien a plaer per tot arreu amb orgull i desafiament.
De mica en mica, la gent va anar marxant d’aquella ciutat. Els gats tenien allotjament i menjar de franc i s’aixoplugaven quan plovia. Tenien un tracte tan humà que la humanitat havia desaparegut vers les persones. Riuades d’individus maltractats es dirigien cap a localitats més humanes, on els seus regidors potser no eren tan guais, però tenien ben clar en què invertir els diners sense cap mena de dubtes. Alguns arribaven a pobles on el seu patrimoni havia estat conservat de manera acurada, on les pintures d’una destacada església havien estat rehabilitades i els jaciments arqueològics salvats del ciment que els amenaçaven, on la neteja olorava uns quilòmetres abans. D’altres apostaven pel comerç, per realçar carrers de vianants i incentivar activitats culturals. Les cues davant les entitats benèfiques hi existien, però aquells ajuntaments distribuïen els recursos en funció de les necessitats de la gent, de les persones. Eren, com és ben normal, el més important, els primers a tenir en compte. Com poden imaginar, allà no hi havia gats. Tots, absolutament tots, havien marxat vers a aquella altra ciutat on continuaven vivint de manera ostentosa, amb les visites constants de la regidora en qüestió que no parava de sortir en les fotos del diari local cada vegada que s’hi acostava per veure si el tracte era l’adient.
Un dia, en una de les reunions que els habitants menyspreats feien en els camps de les ciutats veïnes, diverses persones van dir prou. La situació era insostenible, perquè la majoria s’hi trobaven en zones habilitades sense cap mena de serveis. Aquelles ciutats no estaven preparades per rebre l’allau de gent que, capcots, no entenien el maltractament al qual eren sotmesos. De bon matí, amb pals de fregar i d’altres estris intimidatoris, una multitud d’indignats i d’indignades va prendre el camí de la decència, disposats a guanyar-se la humanitat que els havien robat.
Sortosament pels gats, un d’ells, el més espavilat, havia pogut observar els moviments del grup el dia anterior i va advertir als seus companys i companyes d’allò que pretenien. En entrar a la ciutat buida, milers de persones van dirigir-se directament a l’Ajuntament on ja no quedaven més que els policies que el custodiaven. L’alcaldessa i la regidora havien fugit cap a un lloc desconegut. Diuen que encara corren sense mirar enrere.
