“La ignorancia es más rápida que la inteligencia. La inteligencia se detiene a cada rato a examinar; la ignorancia pasa sobre los accidentes del terreno que son las nociones a gran velocidad, y jamás hay nada que le llame la atención. Así llega rápidamente a cualquier parte… Especialmente a las conclusiones.”
Alejandro Dolina, escriptor
He llegit amb veritable devoció els tres articles publicats per l’Aleix González sobre “el passeig perdut” i tota la història al voltant de la Torre d’en Feu i el Josep d’Olzina. Em faltaven alguns elements per completar-la, i ara ja puc escriure amb coneixement de causa unes paraules de reconeixement (unes més) a les persones que treballen per recuperar-la, per fer-la visible, per donar-li la dignitat que ignorants i saltimbanquis de la política menyspreen amb la seva supèrbia. De fet, el que ha passat, és que, amb aquests tres articles, s’ha imposat novament la intel·ligència i la prudència, a l’oportunisme de quatre gats que volen, només, posar-se una medalla, com si haguessin estat ells i elles els impulsors d’una proposta. La burla a les 3.200 signatures presentades per l’Associació Cultural Can Feu per part de tots els regidors de l’Ajuntament de Sabadell no és més que la mostra de la displicència i el desinterès d’una classe política que es mou en un sentit molt concret, ja sabem quin, i que, n’estic segur, no s’han llegit ni una sola línia d’allò que ha escrit l’Aleix i que tampoc ho faran amb el que escrigui jo. Coses que passen molt en aquesta ciutat… Què hi farem… On no hi ha, no en raja…
Malgrat aquest insult a la participació ciutadana, crec sincerament que aquesta patacada ha de servir per continuar endavant, per desemmascarar aquests personatges vividors de la política que s’amaguen als despatxos una vegada passat el període electoral i són incapaços d’empatitzar amb la gent; ni tan sols amb la que, després d’un treball o un estudi exhaustiu, demostra la importància d’una persona, d’un benefactor sabadellenc, com va ser el Josep d’Olzina. És molt trist haver de sentir per boca d’aquests ineptes que l’Olzina va ser un feixista o un burgès, perquè la seva ment suposadament d’esquerres no analitza res, sinó que més aviat es tanca en un cercle viciós, el de la incultura més absoluta, el de la repetició incansable que no s’està d’acord, que no s’està d’acord, sense aportar cap argumentació, marxant a la francesa per no haver de discutir res o simplement girant-te la cara per gosar opinar. Quin panorama…
I sembla que tot està perdut, el passeig, la consideració i la memòria d’en Josep d’Olzina. És com si els indocumentats, els illetrats i els ignorants haguessin guanyat la batalla, retirant-se cofois a les seves casernes, a esperar un altre batzac cap als ciutadans que gosin plantejar absurds. Es comença maltractant la història, es continua oblidant-la i s’acaba canviant-la. De què em sonarà tot això?
I no, Aleix, no, amics de Can Feu, res no és perdut. La força de la raó és imparable. I la teniu, la tindreu sempre. No defalliu, que és el que volen, tant aquells oportunistes com els que van acceptar caure en un parany que veien de lluny, però que no van tenir valor a allunyar-se, emparant-se en una lluita Farrés-Olzina tant patètica com falsa. A qui volien enganyar? Res no és perdut perquè el camí que queda al davant és encara més engrescador que el que ha estat fins ara; perquè els cops rebuts han de fer-vos, han de fer-nos, més forts, més incansablement capaços de divulgar una història que ens volen amagar.
Sé que la tasca no és gens fàcil. Tenim al davant tanta incompetència que ho enreda tot, que sembla que ens trobem enfront d’una muralla infranquejable. Però torres més altes han caigut, permeteu-me el símil arquitectònic. Perquè la gent, la de debò, la que creu en el que demana, és molt més forta del que pensem. I no podran fer-nos callar amb una moció que, tots ho sabem, només és una declaració d’intencions, no una resolució final. Ens diran que estem malalts, que som obsessius, que ho deixem ja d’una punyetera vegada, que ja n’hi ha prou, que no hi ha res a fer, que ells manen, que va ser una votació unànime. Tot i més perquè defalliu, perquè defallim. És el seu mètode.
I les maneres de la ciutadania en són unes altres. I en aquest cas, en proposo dues. La primera, la que s’està fent, de divulgació, de dignificació de la memòria, del patrimoni, del personatge, incloent-hi aquests documents on la ciutadania sabadellenca de principis de segle XX demanava el reconeixement a la figura d’en Josep d’Olzina. Si perdem les nostres arrels, ho perdem tot. La segona, una embranzida a la recollida de signatures; una tasca segurament complicada a hores d’ara, però necessària per a dignificar-vos després de la provocació i l’escarni rebuts. Seran capaços de rebutjar i menysprear cinc mil, vuit mil, deu mil signatures?
Tot i les meves proposicions (i la meva ingenuïtat) vull pensar que dins la Casa Gran encara queda algú amb sensibilitat, que, després dels tres magnífics articles de l’Aleix, li truqui i sigui capaç de consensuar una proposta agosarada, que tingui el valor d’anul·lar la moció-parany i n’elabori una altra que posi el nom de Josep d’Olzina al passeig que li pertoca, i el del Toni Farrés en el lloc on es mereix. No és tossuderia, no és obstinació; és de justícia. No és el final; és precisament ara el principi de la lluita.
Foto portada: imatge del castell de Can Feu. Autor: cedida.
